ORDRE

Quan vaig decidir-me a intentar publicar aquest recull de records, una editorial va respondre a la meva petició dient-me: “Està bé però… ordena-ho”.

De bon començament vaig intentar fer-ho, però un parell de setmanes més tard veia que allò que em demanaven no tenia cap sentit. Com podia posar ordre cronològic a uns sentiments, a un seguit d’experiències que prenen significat quan s’escriuen i no quan es vivien? Tan sols soc jo qui surt per les espores d’aquestes paraules. I tan sols jo puc donar-li significat. Aquell qui vulgui llegir-ho haurà d’introduir-se entre les línies d’aquest text per fer memòria del seu propi passat i intentar, si li ve de gust i ho troba adient, barrejar els seus propis records amb els meus.

Soc fill del Baby-Boom. Aquells que vàrem néixer entre el 1957 i el 1963 vam trobar-nos un món que trontollava després de tants anys de dictadura i que albirava un futur abstracte i confós, ple d’interrogants i dubtes. Passàvem de la negativa per sistema al sistema de la negació. Érem els encarregats de crear un nou decorat on hauríem de col·locar els nous personatges. Recordaríem la història dels nostres pares per començar a crear el futur dels nostres fills. Hauríem d’aprendre noves paraules i nous valors, com generositat, empatia, solidaritat i llibertat. I és per això que tot allò que vàrem ser capaços de viure i ara recordem no pot classificar-se en un full pautat i indexat per donar-li sentit cronològic a allò viscut, de la mateixa manera que no sabem quin element d’un paisatge mereix ser esmentat en primer lloc. Tanmateix com si volguéssim ordenar la nostra llibreria privada per la data dedició. Quin sentit tindria?

Soc el segon fill d’un treballador castellà, que va heretar els costums del seminari i la doctrina d’un pare militar, i una taquillera del metro de Barcelona que va fugir de la terrible fam de la Galícia de postguerra. Vam viure de re-llogats en una habitació al barri de Gràcia, amb una altra família, fins que van poder permetre’s un piset a la llinda de la ciutat. Allà on tot acabava, que ara es coneix com a Can Dragó, a la ciutat de Barcelona.

Educat i fet al carrer era allà on era feliç. Allà és on es va dibuixar el meu fons de pantalla i des d’allà he hagut de començar a dibuixar les icones del meu escriptori personal. Un escriptori que s’ha de mirar alterant l’ordre de les seves carpetes i que no perdrà per això el seu sentit. No, no pot haver-hi ordre quan parlo del que he estat, del que he viscut i del que he sentit. Això es un reguitzell d’absurdes històries viscudes i rememorades ara.

Tots els moments significatius de la meva vida tenen la seva particular melodia. I és gràcies a aquelles melodies que he estat capaç d’ubicar-los en el temps. A casa, des de petitó, m’ha acompanyat la música. Veia la meva mare traient la pols mentre canturrejava a dues veus amb l’abuela els boleros del Jorge Sepúlveda, o imitant la veu nasal i neta de l’Estrellita Castro. I sortia a córrer pel carrer colpejant-me el cul mentre cridava, a plena veu, la melodia de Bonanza o les cançons dels Chiripitifláuticos.

Més endavant ja vam descobrir els èxits de finals dels seixanta que tots ens sabíem: “Los chicos con las chicas”, de Los Bravos, o “Las flechas del amor” amb una Karina somiada per tots els nois de entre vuit i dotze anys. La cultura musical d’aquella dècada flairava a lleixiu i naftalina, sonava en blanc i negre, i era única pel fet de no disposar d’altres criteris que, pocs anys desprès, aconseguiríem descobrir gracies a noves “Radio Fórmulas” i a les visites esperades d’un turisme que ens va obrir les oïdes i, per damunt de tot, els ulls.

Quan el nostre criteri musical ja començava a educar-se, a començament dels setanta, vam substituir tot el nostre àlbum de cançons amb nous sons i propostes. I des de llavors vam intentar imposar aquelles noves tendències a casa nostra. I mentre sonava aquella “olla de grills” ens anaven creixent els cabells per ajudar-nos a amagar els grans de la cara: Rolling, Beatles, EL&P, Pink Floyd, Dylan, Elo, CSN, Beach Boys, …

Amb els temes amb que he volgut decorar aquests pensaments meus, puc fer un retrat del que vaig ser i vaig sentir en aquells anys d’infantesa, adolescència i arribada a l’edat adulta. Quan he mirat de tirar endavant i enrere per administrar cronologia i aconseguir l’ordre que se’m demana no he estat capaç de decidir on comença i on acaba tot. És per això que aquest ordre sol·licitat tan sols pot ser el que em surt de la memòria, i en l’ordre que la memòria em permet.

I és aquesta memòria la que ens sorprèn cada dia que passa, quan ens escup a la cara antigues històries que crèiem oblidades. Patirem molts déjà vus que ens recordaran bells moments i també de dramàtics. Plorem i ploro quan el calendari dels anys s’esmuny deixant-nos aquell regust a passat, a cendra freda, a llet agra. Què hagués estat? Com fora jo ara si…? On volíem arribar i on som? Que se’n va fer de… Com és ella ara?

Hem d’empènyer, però, per tal que aquest reguitzell de moment viscuts continuïn fent-nos. Aquells anys que ja no hi són segueixen essent, malgrat tot, el condiment del nostre caràcter i la terra que sosté la nostra brancada. Perdoneu-me, aquells i aquelles que us sentiu reconeguts i reconegudes, per la meva ofensa. Està feta amb intenció però amb el respecte que us tinc (o no) ja que heu estat l’adob d’aquestes paraules.

Deixem-nos ja de preàmbuls i barregem les cartes. Totes son la primera i també la darrera de la nostra baralla personal. No trobareu els quatre asos junts. La partida la vàrem perdre tots, ja que no en sabíem anar de farol i tot just començàvem a aprendre a jugar.

MEMÒRIA

Els records d’allò immediat, d’ahir i d’ara, ens preparen per omplir-nos el futur de melangia. Omplim els petits forats de la nostra memòria amb perles del que vivim ara i sentim ara. I sustentem així la nostra propera felicitat o els propers fracassos.

Els records, la nostra memòria, ens fa com som. Ens forja l’ànima i el caràcter. Ens manté vius i dóna sentit a la nostra vida. Sense ells no som res. Som forat. Som buit.

Vaig crear-me un amor fa molts anys.

El vaig anar treballant mentre ella era a prop meu. I no vaig saber, llavors, fer-lo real, per por o per inseguretat, per vergonya també. I han estat aquests darrers trenta o quaranta anys el meu particular pentagrama, on anotava notes i compassos amb els que continuava escrivint la meva sintonia particular i privada.

Quan vaig tenir-la a tocar, a la Marian, jo era un marrec de disset o divuit anys. Trepitjava el món amb l’arrogància del que es creu posseïdor de veritats absolutes. Era l’Alfa, el Centre, el Melic. I ella es mantenia al meu costat sense voler saber el que per ella jo sentia. O així ho vaig creure llavors.

I vaig fer-me, amb aquella idealitzada relació, un conte que he anat escrivint en el decurs de la meva vida. I és ara, quan els records d’ahir, d’ara, han d’omplir els forats de la memòria, que m’adono que ella era plenament conscient del que jo sentia. I sé, també, que ella es delia perquè jo li digués, i així em podria correspondre. Sé ara, tant de temps després, que la Marian també n’estava molt de mi.

Tots aquests anys somiant-la i desitjant-la, tocant-la fins i tot, he creat records que no van ser mai; Nits que no van passar; Petons que no vaig rebre. I vam fer aquells petons a l’ombra dels portals, dels carrers i dels parcs. I vam somiar l’amor d’una manera esplendorosa. Vaig descobrir així tot el seu cos, la seva ànima. I plegats vam cometre pecats. I ella em va despertar. Em va tenir i em va amanyagar el cor com ningú mai no ho faria després. I em va seduir tots els cops que jo em deixava, que era sempre.

Era, i és, l’amor absolut. L’amor complet. És, ella, aquella veritable dona que vaig gaudir sense tenir-la.

De pocs anys ençà he intentat recuperar-la i no ha estat possible. I abans d’aquests intents he dissenyat aquells moments que no vaig tenir. Aquelles estones irreals que no vaig viure.

Aquella tarda deuria ser d’hivern, doncs quan sortirem de la feina ja era fosca nit. Ella es cobria amb un abric de pell girada tan de moda en aquells anys. Érem a finals dels setanta. Jo, com sempre, amb la meva jaqueta de llana grisa, plena de forats d’arnes, que tancava amb una cremallera a la que sempre li va faltar el tirador.

Aquelles passejades sortint de treballar eren el nostre millor moment. Confidències, riures i renecs. La Marian feia temps que es preparava per a unes oposicions de magisteri que trigava massa a superar. Mestra perfecta. Dolça de mirada i gest, amb aquella cadència quan parlava que semblava que anés comptant les paraules.

Ja feia una temporada que havia renunciat al seu pentinat afro que li deslluïa la cara. Ara, amb el cabell curt, mostrava descaradament la felicitat que irradiaven els seus ulls foscos i brillants. Jo ja feia temps que portava els cabell llargs, massa potser, i se’m ficaven per dins el coll de la jaqueta per confondre’s amb una barba mal cuidada.

Amb un somriure infantil vaig demanar-li que m’agafés del braç. Ella no va dubtar i es va penjar com feien les parelles de gent gran. Contenta i suau.

Anàvem xerrant dels conflictes de la feina i vaig aprofitar per posar la meva mà esquerra a sobre de la seva que m’agafava per l’avantbraç. El seu tacte era tendre, fred i de vellut. Vaig insinuar amb el tacte el desig d’escalfar-li la mà fregant-li el dors amb els dits. Va prémer amb força. Allò era felicitat.

La conversa va anant desplaçant-se cap a qüestions més personals. Feia quasi un any que ella havia tallat amb el seu noi de sempre i ho passava malament. Jo ho sabia i me n’aprofitava. Tot i que els meus comentaris sobre allò sempre van ser tendres i animosos.

Vaig dir-li que em feia feliç anar de bracet pel Passeig de Gràcia amb una dona tan atractiva com ella.

• ¿Atractiva? Va. No digas tonterías. ꟷ Va deixar anar.

Vaig riure i hi vaig insistir.

• ꟷ Que si tía. Eres una mujer muy guapa y yo chuleo que me vean así contigo.

Va deixar anar una suau riallada com per negar aquella clara evidència.

A cinc metres davant nostre pujaven dos nois, de la meva edat, xerrant animadament. Vaig dirigir-me a ells.

• ꟷ Oye. Perdonad. ¿A que esta tía es muy guapa?

Van mirar-me sorpresos i de seguida van mirar-la a ella. El més alt dels dos va deixar anar amb un marcat somriure:

• ꟷ Y tanto, tío. Y está muy buena.

La Marian va posar-se vermella automàticament. Sempre ha estat una dona vergonyosa. Va tirar fort del meu braç i vàrem deixar els dos nois endarrere mentre sentíem com esclataven a riure.

• ꟷ ¿Por qué has hecho eso, tonto?

Vaig riure i ella va passar del rubor al riure en un instant. Riure plegats era una de les sensacions que més m’engrescaven a seguir aquell joc d’insinuacions.

El passeig va continuar en silenci un parell de minuts quan vaig adonar-me que ara era ella qui fregava la meva mà amb la seva.

La Marian em treia quatre o cinc anys, però aquella distància a mi m’afalagava i a ella semblava fer-li gràcia. Ens sentíem bé quan érem junts. El nostre ritme de passeig es va fer més lent. Semblava com si volguéssim endarrerir el moment d’arribar a l’estació de metro de Plaça Catalunya.

Vaig provar:

• ꟷ Si no fueses una mujer tan guapa me atrevería a pedirte que salieras conmigo.

Ella va restar en silenci uns segons que a mi em van semblar infinits. I finalment va deixar anar:

• ꟷ Y aunque fuera verdad que fuese tan guapa como dices ¿qué te impide pedírmelo?

• Pues, que siendo yo el personaje que soy, no creo que tenga nada que rascar con una tía como tú. ꟷVaig respondre.

• Ostras, Javier (llavors jo em deia Javier). No te creía tan cobarde. ꟷI va callar.

Es va encendre dins meu un desig molt fort de sincerar-me. Les nostres mans estaven fortament agafades però ja no es movien. Ella, deu segons després, em va dir amb un fil de veu:

• ꟷ Venga, hombre. ¿No te atreves?

Vaig girar el cap per mirar-la i vaig veure el seu rostre seriós i vermell i amb la mirada fixada a l’infinit. Vaig veure-hi clar.

• ꟷ Marian, ¿te gustaría salir conmigo?

Seguia mirant-la i ella va semblar dubtar abans que deixés anar amb la boca petita un agradable Sí.

Vaig aturar-me en sec, i això va obligar-la a girar-se cap a mi i les nostres mirades es van fondre. Vam restar quiets una llarga estona. Finalment vaig deixar anar la seva mà i vaig agafar-li les seves galtes. La seva pell bullia. Vaig besar-la amb una suavitat extrema i quan ho feia els seus ulls es van tancar.

Aquell petó va durar hores, anys, tota una vida. Passada aquella eternitat vaig separar-me per mirar-la fixament, i sense dir res, li vaig demanar permís per fer-li un altre de petó. Apropant-se a mi va oferir-me una boca desconegudament humida. Vaig abraçar-la amb intenció de fer aquell moment interminable. I així va ser; interminable.

Aquell somni ha anat creixent tots aquest anys. Ha estat una relació duradora en llargues nits de somnis i anhels. I la Marian ha anat fent vida, la seva vida, mentre jo anava esgotant la meva.

Ara fa uns pocs mesos l’he trucada. I en sentir la seva veu he reviscut aquella tarda somiada i he rememorat altres estones viscudes amb ella.

Per aquells temps fèiem colla amb l’Alfonso, la Mari Luz, el Mingo, la Rosa Mari, l’Arturo… Algunes tardes, en sortir de la feina, anàvem a fer unes copes a la Martinería d’Aribau. Un local proper que no s’hi deia gens amb el meu tarannà i la meva butxaca. L’Alfonso o el Mingo, que tenien uns càrrecs i uns salaris a Club Planeta molt per sobre dels nostres, pagaven sempre.

Asseguts a l’interior aprenia com créixer. I em sentia afalagat d’aquella amistat amb tots ells, ja que la meva jovenesa semblava irreal dins aquell grup de gent.

L’Alfonso, que era casat, no sabia amagar l’atracció que sentia per la Marian, i allò feia que ella s’apropés més a mi, amb qui potser se sentia protegida i més arraulida.

Ella provenia d’un grup de gent que havia crescut al voltant del seu xicot, en Juan. I el trencament d’aquell festeig li feia difícil sentir-se a gust amb aquella colla d’abans, tot i que continuava mantenint el contacte per separat amb alguns d’aquells amics, el Javier i l’Antònia principalment.

D’aquelles trobades a la Martinería sorgiren projectes immediats. Organitzàrem sopars, excursions, sortides. I de mica en mica vaig repartir-me el cor també amb la Rosa Mari. Tot i que sempre, sempre, la Marian donava forma i vida als meus anhels més íntims i privats. En una d’aquells projectes d’excursions va fallar tothom, tret de la Marian i jo. I tot i que ens vam sentir desenganyats la vaig poder convèncer, sense haver d’insistir massa, per que anéssim tots dos sols al Montseny. I aquell dia va resultar ser uns dels puntals d’aquell somni meu amb ella.

Vam anar a Les Agudes. Era tardor i els tons ocres del bosc ens envolcallaven de sensacions molt agradables. De baixada ella semblava esgotada i vam decidir de fer una llarga parada enmig d’aquell paisatge dissenyat per a ser contemplat. Fotos i riures van acompanyar els entrepans.

En acabat vam adonar-nos que la temperatura havia baixat, i tot i que jo em trobava perfectament, ella havia agafat fred. Em vaig asseure al terra i li vaig proposar que s’assegués entre les meves cames. I així, abraçant-la jo des de darrere, vam estar-nos una hora llarga. Una hora entre confidències i confessions. Una hora llarga en la que cap dels dos volíem que el temps s’esmunyís. Un temps en que cadascú se sentia acollit per l’altre. Fortament lligats. I en aquella dolça estretor ens vàrem dir tot allò que volíem dir-nos, tot i que no vàrem gosar oferir-nos el cor i el cos.

I ella em parlà dels seus somnis més amagats. I del seu dolor i del seu dol. I jo escoltava mentre la mantenia amb ferma tendresa contra el meu pit. I d’aquell dol seu, d’aquell dolor seu, vam arribar a la descoberta del que érem, del que significàvem l’un per l’altre. Del nostre irrenunciable amor a l’amic, a l’amiga.

Tan sols a això ens vàrem atrevir. I de ser jo covard llavors em vaig empenedir tots aquests anys passats allunyat d’ella.

I què malparit que és l’amor quan s’amaga darrere la vergonya! Què fem que no ens sabem capaços de parlar tan sols amb el cor i amaguem els desitjos i els sentiments amb paraules? Quin fracàs, que ningú ens ensenyi a oferir-nos sense temença al dolor del rebuig. Quin mal ens fa el cor, quan traspua el dolor fins a tots els indrets de la nostra pell.

Hem après a definir els nostres sentiments i no som capaços d’oferir-los. No hem sabut rebre’ls i els hem deixat perdre. Hòsties!, que insensats que hem estat. Que perdularis. Que inhòspits. Aprendrem mai a estimar com cal, sense temences, sense pors, sense vergonya?

… i la tardor ens engolí i ens refredà l’ànima. Havíem de marxar d’aquell bosc de fades i gripaus.

Abans d’aixecar-nos, però, em va parlar de la Rosa Mari, i em preguntà com era que no m’havia adonat que estava penjada de mi.

Vaig quedar-me astorat. Semblava que la Marian volia fer servir aquell comentari per deixar-me anar, per marcar la distància que ella necessitava entre tots dos. I allò em va doldre i em va encendre el cor alhora. I va ser des d’aquell moment que la meva vida de somnis solitaris amb ella va encetar un camí nou. Un camí que he estat fent fins avui mateix.

La Rosa Mari va ser amiga, companya i confident durant una temporada que ara em sembla breu, tot i que vaig reconquerir-la moltes vegades fins no fa gaire temps. I entre trobada i retrobada anava oblidant-la i enamorant-me tot sovint. De vegades de forma intensa i potser corresposta. De vegades tan sols de forma inoportuna. Van ser els anys de l’Ester, de l’Empar, de l’Anna, de la Teresa i d’altres. Picava entre flor i flor. Entrava i sortia de la vida de tothom, com un xitxarel·lo irrespectuós i maldestre. Volia provar-ho tot i a totes. Sé, però, que era honest, tret de vergonyants episodis que encara no he volgut oblidar.

Aquella primera etapa amb la Rosa vaig aconseguir que s’estimés la muntanya en un temps en què jo tan sols la gaudia en solitari. I tot i que ella mai va saber què volia trobar jo al capdamunt de les parets i les glaceres, va saber fer-me costat i fins i tot em va entendre.

Ens vam descobrir una nit d’excessos, quan les drogues, la música i l’alcohol eren rutina a la nostra vida. I d’aquell descobriment inicial va sorgir una estima veritable i sincera. Ella, que sabia de la meva dèria per la Marian, va saber permetre’m de conviure amb totes dues. M’ho va fer fàcil. Vaig ser honest i transparent. I així vaig saber estimar-les.

Vam tornar, la Rosa i jo, a introduir-nos als quadres naïf que tant ens van agradar de jovenets. Vam reconquerir els camps de flors, la psicodèlia, el rock simfònic, els cabells llargs i despentinats, les nits abraçats, el pur i senzill sexe. Vam recórrer festes i fires, pobles i valls. Vam fer el burro tant com vam voler i poder.

Eren els anys amb el Julio, el Xavi, el Xesco, el Josep Maria. Anys de passades de voltes, de gamberrades, de coca i cavall, de haixix i LSD, de fam i cervesa. Molta, molta, molta cervesa. Anys viscuts de nit i a peu. Anys de putes i camells, de lladres, de lumpen. Anys de pobresa i riures. Anys d’amics.

Ella em va ensenyar, també, a tenir cura dels desitjos de l’altre i fer-nos persones simples i obertes. Vam saber com gaudir de nits de veritable plaer. Va ser totalment oberta amb mi i jo amb ella. Sense amagatalls ni paranys. I amb bronques i riures vam desaparèixer l’un de la vida de l’altre sense ni tan sols adonar-nos-en. Què ingrata és la vida amb els llaços que tenim amb qui ens estimem.

De les rampoines d’anhels que em quedaven vaig construir-me de nou, encara dins el bullici del descontrol. De mica en mica, però, es va edificar un nou jo, més satisfet i més reposat.

Vaig reubicar-me, novament, al Grup de Muntanya, on vaig descobrir noves cares, noves vides i nous amics i amigues. El record de la Marian em fonamentava. I amb tot allò après gràcies al meu inacabable somni em sentia cofoi de descobrir al Carles, al Pep, a l’Anna-Bel, al Jaume, a l’Elena. I com a tastaolletes que era vaig fixar-me, i fins i tot vaig obsessionar-me, amb la Teresa. I d’aquella obsessió en va sorgir una relació potent i penetrant. Tossut com era, vaig aconseguir malmetre-la a causa del meu desig de que s’avingués amb el meu món polièdric. Què babau que vaig ser, no?

Per aquells anys jo vivia a cavall entre Gràcia, El Guinardó i Estana. Sense ser ben bé d’enlloc mantenia la meva intimitat al meu pis del carrer Vinyals combinada amb els aldarulls del carrer de La Perla, on sempre es vivia al límit, a la foscor, dins la boira lisèrgica de les nits de bestieses i abusos de tota mena. No teníem límits i no controlàvem aquell descontrol.

La Teresa va entrar amb por en aquell retaule de personatges trets del Víbora, i no va saber o no va voler emmotllar-se a aquell sistema de deixar passar la vida. I va ser gràcies a això que, de mica en mica, vaig saber trobar un lloc. El meu. I de mica en mica també vaig abraonar-me sobre el nou ritme vital que ja albirava. Vaig tornar a la muntanya. Vaig tornar a formar part d’un grup més cadenciós i temperat. Més joves que jo, més nous també, més… entusiastes. Vaig trobar-me, un dia, rient amb el Carles. I amb l’Elena i l’Oriol. I escalant amb el Pep. De mica en mica també va agafar forma l’Anna-Bel.

L’Anna va ser la noia que va introduir-se’m al moll de l’os sense que ella ho sabés. I a mida que ella entrava la Teresa sortia, i amb dolor, de la meva vida de llavors, tot i que sortosament vaig saber mantenir una amistat duradora en el temps. La Marian, novament, des dels somnis llunyans em sustentava i somreia.

No volia insistir amb l’Anna. Aquella noia petita i dolça, que baixava sempre la mirada quan la conversa arribava a allò més personal, em responia amb una veu farinosa i amb aquell somriure infantil i seductor. Alguns dies l’acompanyava fins a casa seva i eren aquells moments uns estrats de calidesa i vellut que em reconfortaven. I buscava oportunitats per repetir aquells moments mentre aprenia a tenir el valor per sincerar-me amb ella i abocar-li tot el que ja sentia.

En el decurs dels darrers anys, massa anys, la meva relació amb ella ha estat epistolar, mesurada per l’objectivitat que dóna el fet d’escriure-la i no dir-li. Pensar-la i no veure-la. Parlar-li i no tocar-la. No ensumar-la. No sentir-la.

Tan sols poso novament colors i sons a aquella tarda en què vaig saber besar-la. El record d’aquell moment tendre i sentit. Record de felicitat. Record dolç, mai oblidat. EI record, també, de no saber mantenir aquell moment en el temps què hagués pogut esdevenir després. Novament babau. La Marian s’emprenyarà amb mi quan ho sabés. Perdona’m Marian. Ho sento Anna. Ho sento moltíssim. Alguna cosa es va trencar i no he tingut valor per esmenar-ho.

Quasi cada tarda, cap a les vuit, l’esperava que sortís de classe. Ella estudiava joieria a La Massana i ens havíem conegut al Grup de Muntanya quan jo tan sols tenia setze anys i ella divuit. Van ser un parell d’anys que ens vàrem dedicar a fer l’orni. Sortíem a la muntanya, anàvem a galeries d’art i al cinema. La Pepi era maca, molt maca. Baixeta com jo i amb un cabell ros i llarg que a voltes recollia en una trena o una llarga cua. La seva mirada era picarona i riallera, i el seu somriure mai desapareixia.

Algunes d’aquelles sortides de classe les passàvem voltant. Amb el temps ja vam aprendre a anar més enllà. Amb ella vaig començar a gaudir de debò del cos d’una noia. El tacte dels seus pits generosos els he conservat tota la vida al meu cau de memòria. La calidesa i perfum del seu sexe. La seva boca abraonadora i hospitalària.

Amb dolor m’acomiadava al portal i ella sempre em regalava un meravellós somriure. Hagués estat bé, també, que el futur ens deparés més estones privades i plenes d’aquella infantil innocència. El seu record, sortosament, em farà noves visites.

El camí de la Plaça Espanya fins a casa de la Marian va romandre en silenci el primer tram. Aquells petons ens van emmudir i vàrem estar tot aquell trajecte de metro intentant entendre què ens havia passat. Quan ja estàvem a l’alçada de l’edifici de La Campana vaig decidir trencar aquell silenci.

• ꟷ ¿Cómo lo ves, Marian?

• ꟷ ¿Qué quieres decir? ꟷVa respondre.

• ꟷ ¿Tiene esto nuestro algún sentido para ti?

• ꟷ No sé. ¿Te arrepientes de algo?

• ꟷ No tía, no. Estoy contento. Muy contento.

• ꟷ Yo también. Muy contenta.

El somni ja no continuava. El somni arribava al final.

Han estat molts anys de nits amb somnis inacabats.

I va venir la Dària i els seus atacs psicòtics. La Isa i la seva violenta gelosia. L’Ester i el seu desig inesgotable. La Fina i la Irene. La Feli, l’Empar. La Carmen i la Montse… I ella, la Laura.

La Laura ha estat, i encara ho és, la persona més important a la meva vida.

Em resulta molt difícil, però, parlar d’ella al final d’aquest capítol. Ens mereixem, de ben segur, una extensió adient per tractar-se de la simfonia més llarga des que vaig néixer.

CONSCIÈNCIA

Quan el Julio em va petonejar va llepar alhora, amb suavitat, les llàgrimes que em cobrien les galtes. Va abraçar-me i em va prometre que mai més ho tornaria a intentar sense dir-m’ho abans. Que tan sols havia estat una criaturada gens digna d’una persona com ell. I va complir la seva promesa, tot i que finalment la seva mort, tants d’anys dess, va semblar més un abandó que no pas el resultat fatal d’una malaltia, com així va ser.

La idea del suïcidi suposo que ens és recurrent a tots per diferents motius i en diversos moments a la vida. Quan el dolor per aquell amor no correspost se’ns fa insofrible, o be quan no trobem sortida a aquelles situacions de forta i llarga penúria.

I encara que un cop superats aquells dissortats moments, aprenem a relativitzar els problemes que van abocar-nos al desesper, serà una constant vital per tots, el dret irrenunciable a decidir el que volem ser, el que volem fer i la darrera resposta a la pitjor pregunta que ens farem mai.

Va ser al gener del setanta-sis quan el Julio, el Miquel, la Pili i la Pepi em van proposar d’anar amb ells a La Cerdanya. Jo feia poc temps que havia entrat al Grup de Muntanya de Sant Pere Claver i aquella proposta va significar un salt qualitatiu força important en la meva relació amb els membres d’aquell grup. Amb tan sols quinze anys em van considerar apte per fer muntanya amb alguns dels membres més significatius.

En aquells anys anar a La Cerdanya, quan ningú de nosaltres no teníem edat per conduir, i la majoria de pares ni tan sols tenia cotxe, implicava un estudi acurat de les nostres possibilitats, així com de la intendència necessària. Disposàvem d’un cap de setmana de quatre dies. Era el Pont de Reis.

El primer tren que llavors sortia de Barcelona ho feia cap a les quatre de la matinada, i aquell recorregut fins a Puigcerdà trigava un mínim de sis hores. Des de Puigcerdà sortia un cotxe de línia en direcció a La Seu d’Urgell que feia parada a Martinet. Aquell autobús no era estrany que anés de gom a gom i a algú ens toqués de fer el recorregut al sostre del vehicle, acomodats entre motxilles i embalums de tota mena. I aquell dia ens va tocar al Julio i a mi, i amb un fred espantós vàrem passar l’estona explicant-nos acudits i rient com posseïts. Vàrem beneficiar-nos de la poca escalfor que desprenien unes gallines que viatjaven amb nosaltres dins una gàbia de fusta.

En arribar a Martinet ens esperava en Peret Sala, un taxista a qui el Miquel ja coneixia d’abans i que, des d’aquell dia, va fer-nos molts serveis d’aquella mena. Vam arribar a Lles cap a les dues del migdia, en mig d’una forta nevada que no feia transitable la carretera, i ens vam acomiadar d’en Peret, després d’abonar-li les cent cinquanta pessetes pactades. Joves, forts i temeraris com érem vam començar a fer via cap a La Vall de la Llosa. Era negra nit quan finalment arribàrem a la Cabana dels Esparvers i en qüestió de deu minuts ja vam tenir plantades les dues tendes, dins un cau de neu de mig metre de fondària.

En aquells anys ens agradava emular els nostres herois del mon de l’alpinisme: en Diemberger, Buhl, Messner, Bonatti, Rébuffat[1] i d’altres. Aquells homes representaven tot el que per a nosaltres era significatiu a la vida de qualsevol muntanyenc. Ens emmirallàvem en la seva forma d’entendre aquella activitat plena de riscs, d’ofrenes de valor i romanticisme. Passats els anys aquelles sensacions van deixar pas al que, amb el temps, esdevindria una forma diferent d’entendre l’alpinisme i arribar al que era inevitable, el que és ara: un esport més. Amb els seus rècords, el seu caràcter extrem, les marques, els espònsors…

(…) Abandonant la plana guanyes alçada amb prou rapidesa com per creure que tot plegat serà qüestió d’unes poques hores. L’Aneto ni tan sols el veus, encara. Sura per damunt la neu. Amunt, molt amunt. Serà fàcil? Potser.

Les estones esdevenen llargues, pesaroses. El camí enfila amunt, dret, dur i miserable. Guaites l’aresta sud que, encara que fosca, ja se’t mostra i, de tant en tant, t’ho recorda amb dos o tres rocs que no poden aguantar el glaç dels gendarmes superiors. “Ràpid, ves-hi ràpid. Allà, més endavant, caminaràs més tranquil i t’hi podràs treure el casc una estona”. Encens la cigarreta i aixeques el cap… “collons !!!” Ja el veus, amunt, molt amunt. Ja ho sabies que hi seria allà però, tan fred? tan fosc? tan dret? El Couloir Estasen [2]. Potser mític.

Arribar a la entrada es lent, feixuc, exposat, agosarat fins i tot. Deixes de sobte de preocupar-te pel tros que tens més amunt i comences a amoïnar-te pel que veus per entre les cames… o pel que no veus, doncs la foscor al fons d’aquell pati ha engolit la vall. Un pendent blanc i brut s’abraona cap el fons. “Va noi, un parell de llargs i fem una menja, no?” Ja hi som. Fem una banyera o ens apropem a la vora dreta? Si, millor a tocar de les roques. Allà, a més, les pedres que escup la muntanya tan sols t’amenacen d’una banda.

Ja és hora d’entomar el corredor. Ara has de situar-te al bell mig i, tot just quan arriba a la seva màxima verticalitat, comences a alternar els llargs de corda. Esgota la feina de cramponejar[3]. Els cargols pel gel, però, no hi calen. Amb el piolet ens sortim força bé… dos… quatre… catorze o quinze llargs fins que arribi el dia. I aquest temps emprat et serveix per a fer revisió del que ets i del que has estat. Potser fora més assenyat concentrar-te en la punta del peus i en les eines pel gel però… hi penses… en el Xavi, i de com parlar-hi.

Te’n recordes de la Fina i de lo malament que vas portar-te amb ella, i del Julio, a qui fa temps que no veus. I la Nuri? Osti, la Nuri. Tan de temps fa que… Potser que asseguri millor aquest tros.

Aquí el gel esdevé verdglas [4] i… no pots refiar-te… La carena. La rimaia perfectament formada et permet seure a cavall i assegurar amb comoditat. La qualitat de la neu és excel·lent.

El fred és horrible. El sol amic. Mentre ell hi puja tornes a volar. Queden lluny totes aquelles discussions. Allò dels pares ja no té remei. No cal pensar-hi més. Tan de bo ho hagués pensat abans d’encetar aquella maleïda disputa sense sentit… …la corda em tiba de sobte… … …tan sols ha lliscat un parell de metres… Continua pujant. Un tros més… ja està. Ja hi som tos dos. Cap a l’oest els veiem tots. Cadascun dels cims que ja hem tastat. Tots els que hem gaudit fins avui. I avui segellem novament el pacte d’amics que reconstruïm constantment. No el vull perdre…

De mica en mica ens arrosseguem a cavall per la cornisa fins arribar a les roques de la carena final… No volem arribar encara. El moment es massa meravellós per posar-li punt i final. El fred, però, ens dona presa. De totes maneres moure’s per la pedra no és fàcil amb els ferros als peus. Cal muntar reunions i ballar amb el gèlid vent nòrdic. Encara tenim una hora llarga fins el cim i ens dediquem a gaudir d’una clàssica mixta pirinenca.

Quan et trobes a dalt d’una carena, del tipus de la del corredor Estasen d’Aneto, no pots abstreure’t de tot allò que t’envolta…: els horitzons esdevenen amics coneguts; aquelles muntanyes et fan memòria; aquells records passen comptes…

Quan et trobes a dalt d’una carena, del tipus d’aquest corredor, el temps passa massa ràpid i, tot i així, trigues massa temps en arribar-hi al final…: el cim se’t mostra fora del la teva profunditat de camp (com si d’un teleobjectiu es tractés); experimentes un gaudi quasi sexual, i fiblones la neu amb deliri…

Quan et trobes a dalt d’una carena d’aquest tipus desitges de tot cor que la por perduri encara una estona més…; vols intentar d’amanyagar-la com el primer cop; et sents obligat a estimar-la en pudorós silenci; et comportes ben bé com un adolescent amb excés de testosterona davant la noia…

Quan et trobes a dat d’una carena, ets autènticament tu: ara no valen els maquillatges; no serveixen de res les mentides ni els posats; no calen més llenguatges que el de les mirades… I ara el meu company em mira…

El cim se’m suggereix molt a prop. Tan sols a dos o tres-cents metres. I ja comences a glorificar-te. Ets bo. Ets valent. Ets Deu: omnipotent; grandiós; excels… El cercle visual està a punt de completar-se i el veus… blanc… molt blanc, i… gran… molt gran. Que immens que deu ser el mon, si aquest petit nostre es tan absolutament grandiós. Que meravellós que fora albirar-lo des de l’espai… i sentir-te part integrada al cosmos.

Al cim trobem l’escenari perfecte: no hi ha ningú. És nostre. Tot i que el voldria compartir amb d’altres, no gaires: amb en Miquel; amb la Pili; amb la Pepi; amb en Julio i el José Luís; amb la Fina i l’Empar; amb en Nacho i la Carmen;…amb l’Elena i el Pep, amb l’Uri… i fins i tot amb tu.

Amb el silenci que es demana quan hi ets al cim fas recull del que ha passat a les darreres hores. Aquesta nit. Aquest matí. Arraulits darrera les pedres, posades així per a aquest concret propòsit, jugues mentalment al joc dels cims, on els hi recordes el nom, els seus noms. I els hi poses una cara, les de tots aquells que avui no hi son aquí però que han estat sempre, o a estones, a la teva vida. El paravent rocós ha estat dissenyat amb la intenció que et descobreixis mirant tot el que encara et queda per fer, els cims que encara no coneixes, les rutes que ni tan sols saps que hi son. La distància que et separa del darrer cim que voldries fer es la mateixa que et separa del darrer dia que voldràs fer-lo…

Es hora de marxar. Encara tenim un bon tros fins a la tenda, i la neu s’estova. La baixada, com sempre, ens fereix les cames i ens obliga a fer recull a la memòria per omplir el temps lent del descens. No fem pauses. Tothom qui ha de ser passa pel pont dels records. No et deixes ningú que et mereixi. Així el comiat a la muntanya no ens entristeix, doncs la deixem amb les cares de tots surant sobre les fites que anem trobant en el descens… Com esperits que ens escorten fins el punt final del dia. (…)

Entendre la muntanya com l’enteníem nosaltres volia dir, també, entendre la vida d’una forma diferent. El company es convertia en amic, l’amiga en companya, el grup en família i la família en índex de consum. Comunistes per dogma; Anarquistes gràcies a la memòria de qui ho va ser; D’esquerres perquè no podíem ser de dretes; Antifranquistes per definició; I agnòstics per deixar les coses clares. I tot allò va acabar convertint-se en desitjos de fer les coses com calia fer-les. Érem l’embrió d’una comuna. D’avantprojecte a objectiu. El camí era ben fàcil. Tan sols era qüestió de tirar endavant i empènyer amb força. Hipis? Potser. Somiadors? També.

Walden, de Thorueu [5], va esdevenir el nostre catecisme. I el recull d’informació sobre el moviment comuner la nostra obsessió. Dels Comuneros de Aragón [6]
a la Contracultura. De Marx i Engels a Bakunín i Fanelli. De John Reed a Dersu Uzala. Tot era part del pas previ per aconseguir-ho. Retrobament amb la natura. Rebuig de la família. Socialització de les nostres vides en comú. Col·lectivització… Desig d’una acràcia encara desconeguda.

Vàrem disfressar la manca de possibilitats de fundar una comuna al camp amb una pàtina de somnis anomenada Comuna Urbana. I el desig va anar creixent, així com el grup. Van aparèixer el Josep María i el Jose Luís, el Jordi i la Montse. I vàrem apostatar “de facto” (legalment encara no es podia apostatar) en un temps i un lloc on allò podia significar un enfrontament amb tot el que era llavors el nostre món.

Tots pertanyíem a un grup de muntanya acollit dins una comunitat religiosa: Sant Pere Claver. Aquest Centre es composava de diversos grups de tota mena: Un cau de música; Un cau de muntanya; Un de teatre; Un esplai; La coral; L’escola de pares; El grup de catequesi; I un agrupament escolta. També s’editava una revista amb les diverses informacions del centre. El sostre que ens oferia la seva protecció era la comunitat jesuïta del Clot, dins l’escola tècnica i professional d’aquell barri. I allò, aquella completa i barrejada absurditat, faria explotar una guerra de posicions enfrontades.

Qui eren aquells marrecs que entre els quinze i els vint anys gosaven alterar la perfecta harmonia que oferien els capellans?

Franco no feia ni dos anys que era mort i el pes de tants anys funcionant sota el paraigües del Movimiento encara conreaven un tarannà social fermament enquistat al cor i les ànimes de pares, amics i companys, als llocs de treball i escoles, universitats i instituts, l’ambient als bars, carrers i places, cinemes i teatres, botigues, hospitals, mercats, trens i autobusos, festes i aplecs, dins les cases, als menjadors, a les celebracions familiars, les excursions, els concerts. Arreu. Tot desprenia un tuf com de nafta. Tot portava una llosa al damunt amb el pes de tantes coses no dites durant tants i tants anys. Ningú no deia en veu alta. Ningú no pensava fort. Ningú no mirava als costats. Ningú no aixecava la mà. Ningú. I nosaltres, els fills del silenci, els nois de gris, els de les veus nasals, els de les bates a ratlles, els nois de la creu, l’hòstia i el pecat, ens abraonàvem a les platges de colors ocres, al nou mon de color verd, blau, vermell. I començàrem a pintar amb aquests colors a sobre de totes les games de grisos que era, fins llavors, el nostre mon conegut.

Però ai!, no taquéssim pas l’eix vertebrador del sistema: La Família.

Quan la Direcció Espiritual d’aquell centre es va adonar del que passava amb nosaltres ja tothom estava assabentat de l’existència del KG6 (Aquest nom es va decidir per diferenciar-nos de… per semblar com si… per que volíem que… Bé!. No sabíem per què es va decidir aquest nom[7]).

El cas, però, es que l’enrenou entre els membres de Sant Pere i les nostres famílies va significar un punt d’inflexió important des d’aquell moment.

Per tal d’apaivagar les veus que, per desconeixement del que fèiem, pujaren al regne dels cels, ho vam guarnir tot amb activitats que resultessin entenedores en aquell cercle social.

Vam crear el Grup de Revisió de Vida, obert a gent externa de la comuna, orientat al “Plantejament en comú d’objectius existencials, morals i ètics amb finalitats polítiques, humanístiques i socials” … Ostres! Què bé que quedava això.

Col·laboràvem periòdicament amb la revista del Centre (de Mestral aquella publicació va passar a dir-se Rauxa, quan els redactors de la revista van adonar-se que el Mestral no era el vent que bufava del nord) amb temes de tipus socials o polítics. La redacció d’aquesta revista, val a dir, escorava “perillosament” cap a tendències esquerranoses i contraculturals, cosa que amb el pas del temps va iniciar el que seria la primera desfeta del Centre de Sant Pere Claver.

Organitzàrem, també, trobades i àpats amb les nostres famílies, per tal que aquestes veiessin, de primera mà, que els nostres objectius eren nobles i “moralment” acceptables.

Tot i així, aquestes iniciatives no van resultar tan efectives com pensàvem i quan encara no feia un any de la fundació de la komuna, els pares (els meus) van encetar una campanya de desprestigi que va arribar, fins i tot, a més que amenaces de denúncies als membres grans del grup (els que eren majors d’edat –llavors als 21-) per “perversió de menors”.

La Pili, que era la més gran, es va veure empesa a donar moltes explicacions a gent que no tenia res a veure amb nosaltres. Gent que encara no havia abandonat aquell mon gris i monocord.

La solució la va donar el temps. Alguns de nosaltres vam començar a descobrir el nou món que ja esclatava per totes les escletxes i cantonades d’arreu. Barcelona era viva, i ens buscava.

Jo encara alternava les meves activitat dins la komuna amb els amics de la feina a Planeta . Del pensament àcrata a la Nouvelle Gouche. Del Ducados al Martini sec. De Raimón a Pink Floyd. De l’Oveja Negra a Bocaccio.

Per tot arreu apareixien noves veus, nous sons. Colors impensables feia tan sols quatre o cinc anys. Sabíem les respostes, però ningú feia les preguntes necessàries.

Els vestits de primera comunió es canviaren per disfresses irreverents. I va arribar el costo, el cavall, el “paga Suárez”, l’excés.

Els pactes de La Moncloa[8] van sacsejar les consciències de les classes humils i treballadores. Es va perdre la por a l’amo, i els sindicats feien ofrenes de guanys laborals a tots aquells que estiguessin disposats a pagar un preu, sotmesos als interessos dels polítics d’aquella mal anomenada transició.

Arribaren les grans concentracions que reclamaven canvis. Els drets oblidats tornaven a ser reclamats. El rebuig a Tot era constant i transversal. La vida ens pertanyia i tan sols nosaltres podíem decidir. Menysteníem l’autoritat, ocupàvem els carrers, ens apoderàvem de les festes de barri i fèiem costat als camells, petonejàvem les putes i escopíem al terra del metro.

No tots els canvis que succeïren aquells anys ens agradaven. Ja està dit que començàvem a tenir clares les respostes que volíem sentir. I també teníem clares les preguntes que no podíem fer.

Algú es va dedicar a fer trampes. L’ensenyament públic es va deixar en mans d’uns incompetents que, a més, no hi creien. Les ajudes socials s’havien de negociar, a la baixa, amb personatges de camisa blava i ombres de bigoti afaitat. Podíem renegar, però no blasfemar. Podíem cridar, però en veu baixa. Ens podíem manifestar, però apuntant-nos a la llista dels queixosos. Podíem votar, però amb el permís de l’amo.

El Primer deia: Amarás a Dios sobre todas las cosas. No fer-ho estava permès, però amb el preu de l’estigma. I anava enllaçat amb el segon: No tomarás el nombre de Dios en vano. No respectar-ho donava llicència per la fuetada. Déu, sempre Déu, encara que et caguessis en ell. Déu, sempre Déu, que el destí ja el teníem marcat per sempre, amb un contracte unilateral que ningú no demanava però que tothom havia signat.

I seguien: Santificarás las fiestas. I així crearen les primeres lluites dins el cor de la família monolítica i vertical. Diumenge era vermut, missa i corbata. Pecat, confessió i perdó.

Honrarás a tu padre y a tu madre. No fos que es perdés el sentit d’obediència a la jerarquia oficial.

No matarás. I això recordant al màxim líder del Nacionalcatolicismo[9] pels mateixos d’abans, els de la camisa blava aquella i el bigoti rasurat. Aquells que van ser, i encara son, responsables del genocidi de centenars de milers de persones que van gosar somiar un mon millor al que els hi va tocar en sort quan van néixer. Un somni que farà giragonses i malabarismes dins l’ànima de l’ésser humà mentre aquest mantingui la capacitat de somiar, pels segles dels segles.

No cometerás actos impuros (??). D’obligada confessió per tothom, doncs tothom fèiem servir aquest incompliment per assegurar-nos l’absolució final de tots els altres pecats que, per inconfessables, els tenim arrecerats al calaix de la nostra pecaminosa memòria.

No robarás.

No darás falsos testimonios ni mentirás.

No consentirás pensamientos ni deseos impuros.

No codiciarás los bienes ajenos. I és aquí, en aquests darrers Mandamientos on rau l’estafa dels professionals de les idees que s’autoanomenen demòcrates, i donen a aquesta paraula, democràcia, el veritable sentit del mot pornografia quan s’omplen la boca de promeses, eslògans i himnes. Traient-se els mocs amb pedaços de banderes de tots el colors i tamanys, tinguin barres, estrelles, ocellots o escuts. Professionals de la mentida que han fet del somni i el desig un mercadeig constant amb els de sempre, els d’abans, els de desprès, que son ells mateixos amb distintes colònies però els mateixos ferums. Les mateixes rates que ara s’alimenten de somnis light’s i bio’s.

I on restem nosaltres ara? Vam deixar de córrer? Vam deixar de cagar-nos en la puta? Vam oblidar els colors somiats? Tan sols ens van deixar cometre els pecats que ens aboquessin al mon de l’excés per tal que res canviés. I els vam cometre i els cometem, els pecats. I ens son permesos als desheretats, als pàries. Perquè així Ells tenen justificació i permís diví i oficial. I nosaltres ens enfanguem en la Luxúria, la Peresa, la Gola, l’Ira, l’Enveja, l’Avarícia i la Supèrbia.

Ja tenim més respostes. Tot i que ningú no ha fet encara les preguntes. Així som.

Déu va saltar per la finestra, i ocupà el seu lloc el polític, l’esportista, l’actor. Un nou diorama amb colors diferents. Si t’hi fixaves, però, veies les mateixes cares i els mateixos posats. Farem noves fotos, nous retrats. El temps ens ho demostrarà, que tot allò que va ser imposició, fe i deure, continuava “atado y bien atado”.

El poder continuava dins les mateixes butxaques, i les ordenances continuaven escrites a les nostres agendes privades. Però gosàvem blasfemar, això sí, ara en català. Els graons inferiors de la piràmide del poder encara eren (i son) propietat dels mateixos galifardeus de sempre. El policia que ara ens somriu mentre ens demana la documentació; el jutge que té el dret a opinar sobre allò que pensem, diem o fem; el secretari que decidirà el nom del nostre fill; el notari que ens dirà quant, com i a qui hem de pagar…

La fugida del tren no estava prevista que fos per nosaltres. Continuem corrent dins el comboi que ens portarà fins el lloc correcte. No se’ns permet de saltar en marxa. I aquest tren no fa parades fins el final del trajecte.

Aquelles llargues nits dins les tendes, envoltats de neu per tot arreu, a la Vall de la Llosa, vam dedicar-les a parlar de tot plegat, però sobretot a començar a prendre consciència del que érem, qui érem i quina era la feina que teníem per endavant. El món, que ja començava a ser nostre, s’havia de canviar.

Vàrem prendre decisions serioses que alguns de nosaltres vam saber dóna’ls-hi continuïtat. Dins d’aquells cubículs petits de niló van néixer noves energies i moltes ganes de fer-nos millor el nostre futur. Teníem obligacions socials que no podíem defugir i moltes ganes d’entomar-les. Va néixer El Grup amb una expectació i excitació com si haguéssim descobert el foc per primer cop. Vam descobrir l’ànima de la política, de la solidaritat i la generositat. I amb aquella andanada de bons propòsits i la satisfacció d’una sortida muntanyenca exitosa vam tornar a Barcelona, amb intenció de donar continuïtat als nostres propòsits i desitjos. –

EXCÉS

Vam arribar al Cafè del Teatre cap a les onze del vespre. El Josep Mª va agafar una de les cadires de la terrassa d’aquell bar i va estampar-la contra les taules, que estaven amuntegades a la vorera, provocant un terrabastall de mil dimonis. El soroll va provocar que immediatament s’obrissin dos balcons de les vivendes del costat i apareguessin els veïns que, espantats, volien esbrinar quin era l’origen d’aquell escàndol. Un d’ells, un home d’una seixantena d’anys, va començar a increpar-nos amb un fil de veu provocat per alguna estranya malaltia que semblava patir al coll.

• ꟷ Me cago en la puta, borrachos hijos de puta, gamberros…

Tots quatre vam esclatar a riure mentre corríem rambles amunt, en direcció al Carrer Hospital. Feia estona que el José Luís ens esperava i nosaltres ja vam sortir de casa amb ganes de col·locar-nos de veritat. Els tres o quatre porros que vàrem fumar a l’autobús tan sols ens havien despertat les ganes de riure. Calia una cosa més forta.

A les acaballes dels setanta la nit era el nostre regne. Barcelona ens oferia l’hàbitat perfecte per “fer-nos adults”, tot i que ja feia temps que vam entrar al mercat laboral i gaudíem d’una llibertat que ens mereixíem. Una llibertat que tan sols la podíem entendre abusant d’ella. Era una llibertat fonamentada en la ràbia dels que no vàrem poder gaudir sota la tutela de les nostres famílies.

La nit de Barcelona es va farcir de locals de tota mena. El Ensanche (l’Eixample) quedava reservat a aquells nens de papà que encara es creien posseïdors d’una raó post-franquista. Gràcia començava a prendre alè però arrossegava dècades d’oblit cultural. Quatre o cinc locals, de signes musicals molt diferents, et permetien encetar la nit. La vida, l’ànima i el cor de tots el límits la trobàvem al Chino (ara El Raval) i a Santa María del Mar.

Locals de tota mena, molts d’ells pirates, t’obrien les seves entranyes fins que et quedessis sense sentit ni diners. Tanmateix llavors aconseguir una nit de marxa total podia sortir-te per tan sols cinc-centes pessetes (tres euros d’ara). Jo cobrava treballant aproximadament vint-i-quatre mil pessetes al mes (un poc menys de 150 €). Aquella quantitat em permetia un ritme de vida impensable ara mateix. El tabac? 27 pts. El lloguer del pis? 6.500 pts. La vida era fàcil, divertida i, per damunt de tot, fugissera. Teníem pressa, molta pressa.

El bar del José Luís es trobava just al començament del Carrer de la Cera. Es tractava d’un petit local on amb prou feines hi cabien deu persones (ben avingudes). Havia estat una bacallaneria i encara conservava els marbres on es mostrava el peix, temps ençà, i que ara feia les funcions de barra. Una cervesa (nomes Estrella): 15 pts. Qualsevol destil·lat: vint-i-cinc (no mirem marques). Fi de l’oferta.

Abans, però, faríem una visita obligada al Tiznao, un gitanet que ens subministrava un costo de primera a uns preus sense competència (Mitja postura: 500 pts), no fos cas que s’acabessin les quatre xines que encara ens quedaven al fons de la butxaca.

El Tiznao, com sempre, feia la ronda pels carrers del Carme i Hospital, i tot i que en aquelles hores i aquells anys la policia esgotava la ronda en qualsevol garito legal obert en aquelles hores, vam prendre les precaucions necessàries per fer el bisnes sense ensurts. El Tiznao, eficient en lo seu, ens va trobar abans que el veiéssim aparèixer sortint d’un portal d’aquell fosc carrer, on compartia l’espai laboral amb dos o tres sorolloses putes de no menys de seixanta-cinc anys.

Ens va mostrar, abans de dir res i amb un somriure groc i desdentat, un ou de quatre o cinc centímetres de diàmetre fet amb un haixís negre i lluent. El Xesco va allargar la mà i, sense demanar permís al Tiznao, va fer una pessigada d’on va treure la quantitat necessària per liar-se un porro. Mentre s’ho feia vàrem encetar una conversa absurda i psicodèlica amb aquell gitano, amb qui manteníem una cordial amistat des de feia força temps, i entre galls i tics (era un sac d’espasmes provocat, possiblement, per un consum excessiu de qualsevol merda que es ficava al cos), ens va explicar que el seu oncle l’hi havia portat aquell material des de La Modelo, en el darrer permís de sortida, on complia sentència feia sis o set anys per robatori amb violència.

Vam agrair-li al Tiznao el seu oferiment i vam demanar-li un talego del costo de sempre, que tot i no ser de la màxima qualitat, com el d’aquell ou, ja ens faria el servei que buscàvem. Aquella nit esperàvem guarnir-la amb un bon viatge de cavall.

El Xavi va pagar la postura i ens vam acomiadar amb unes abraçades sentides. Era bona gent, el Tiznao.

En dos minuts ja érem al bar on treballava el José Luís, El Cafetí. Tot just obríem la porta ens bufetejà una barreja de ferums on podíem distingir les olors pròpies d’aquell lloc: fum, peus, desinfectant i suor. Allò et feia sentir obligat a demanar, amb presses, una cervesa per tal de endolcir-te una mica la gola i fer aquella olor més digerible. Quan prenies la tercera ja formaves part d’aquell llenç de sentits ofesos i solidificats. Nina Hagen tronava amb ràbia als altaveus situats a cada extrem de la barra. La Cindy, aquella putilla de pell lletosa i cabells llardosos, no parava de sacsejar el cap, amunt avall, amunt avall, al ritme del punk. El darrer pico s’havia posat molt bé dins aquell cos castigat per anys de rebre lleterades i estomacades de tota mena. Hagués estat maca si no fos pel baveig constant i el maquillatge eternament esfilagarsat. El José Luís ens va fer una mirada inquisidora a la que vam respondre, el Xesco i jo, amb assentiment. Va entrar al forat que servia de lavabo i quatre o cinc minuts després va sortir amb els ulls injectats en sang, i el coll, tot i que no feia gens de calor, moll de suor. El Xesco no es va fer de pregar. Va anar cap el picadero mentre s’anava aixecant la màniga de la camisa.

La pèrdua de control sobre un mateix és un dels tòpics que argumenten els que mai no han experimentat un bon viatge. Es ben bé el contrari. El nostre cos està perfectament dissenyat per descobrir quin és l’estat en què es troba. Sap en tot moment on rau el problema, si és que en tenim, de problema.

Quan flipes amb un bon clau, una posta de sol, aquella música o aquell sabor, el cos et mostra la cara amable, quan la pell reacciona als estímuls del cor, quan el sentit del gust et porta a moments pretèrits, quan els dits rememoren els acords d’aquella cançó. I també sap el cos quan ha de regurgitar aquelles substàncies que li són desagradables, quan té toxines sobreres als seus mecanismes interns. El bon viatge, senzillament, busca un camí més curt i més intens.

On està, doncs, el problema amb les drogues? Suposo que en el mètode. I el mètode no és la finalitat. Quan fem una introspectiva del nostre cos i també del nostre cap es quan podem definir quin serà el mètode i quina la finalitat.

Aquell ramat de quatre o cinc macacos (nosaltres), que cada nit de cada dia de tots els dies de l’any, sortia a rebentar la nit, era la síntesi d’una generació que, no havent patit en primera persona les represàlies més dures del franquisme (quan va morir el dictador teníem entre quinze i disset anys), volien deixar pales que el món era seu i que ningú, ningú, des d’aquell moment, no els hi podria dir com se’l feien seu.

Els nostres pares havien après a conviure en un món capat, on el destí era tan sols una paraula amb un únic significat. La pauta ja estava pactada de bon començament. Sempre van saber on treballarien i on serien enterrats; Quin idioma parlarien i quins somnis no s’acomplirien; Amb qui viurien i amb qui no es barallarien mai; A qui no li dirien el nom del porc i qui no guanyaria mai la lliga; Què volia dir perdó i a qui perdonarien les ofenses; Quins pecats podien cometre i quins cognoms portarien els fills d’ella.

I quan aquells fills seus van començar a fer trontollar aquelles bases vitals, tan sols van poder dir: “doncs… bé. Vosaltres mateixos. Ja us ho trobareu”. Havien perdut l’autoritat, doncs l’autoritat ja era nostra. Ja no servien de res les bufetades, els càstigs, les amenaces. Nosaltres ja no acceptàvem el morrió i les orelleres. Érem els propietaris del nostre futur i ells havien perdut la capacitat de reacció després de tants i tants anys de tenir clar quin era el seu, de futur.

I quan vam decidir quin futur No seria el nostre vam saber que volíem fer allò que volguéssim, amb qui volguéssim, quan volguéssim. I arribà la música, els colors, els llocs, les sensacions, els perills sota control o sense. Les drogues. Totes.

La curiositat primer, l’ofensa després, i finalment la transgressió.

Transgredir era viure desempallegat de pautes. Ho farem tot perquè tot No s’ha de fer. Ofendrem tothom perquè quan ofenem ens Reafirmem. Ho provarem tot perquè no sabem què provar primer.

Ja feia temps que convivia amb el Josep María, el Julio i el Xavi. De dones, llavors, fora de casa. Semblava que les noies no podien formar part de la nostra forma de menjar-nos la vida. Parelles fora. I també passava que elles tenien un altre ritme vital i social marcat pel seu gènere. La follia nostra era el mirall de la seva lluita contra un món que les havia volgut esterilitzar contra la vida. La seva guerra era encara més fonda, més necessitada de transgressions i més profundes. Patien encara més el dol de saber-se anorreades i ignorades durant tant de temps.

Els hi caldria encara un trencament més elaborat amb la seva història passada. El seu proper futur els hi anirà recordant, amb crueltat i durant massa temps, que abans el tenien negat, aquell futur.

Les noies amb qui jo em relacionava llavors encara patien les nafres internes del vergonyant i llarg episodi de la Sección Femenina [10] o Trabajo Social. Allò va provocar que moltes d’elles abandonessin els estudis o ni tan sols els comencessin, tret d’aquelles que van saber, o van poder, oposar-se a aquella aberració pròpia del segle XII.

Sortosament aquella asèpsia de vida va anant trencant-se de mica en mica i, primer en els locals nocturns, i després a tots els altres àmbits de la vida en comú entre nois i noies, elles van assolir l’espai que els corresponia en aquell món nou. També triomfarien, i també potser massa a l’espai de l’excés.

Praga va caure davant els tancs soviètics, París no va trobar sorra sota les llambordes, però Barcelona va renéixer de sota l’encens del seu passat fins que a les dones vam deixar de dir-les putes, pel fet de ballar amb qui volguessin, per convertir-se en persones tan assedegades de fer-se propietàries del mon com jo mateix. Sempre havien estat allí. Consumides i callades com nosaltres.

Cap cot i somriure beat. Elles de princeses i nosaltres d’almirall o monjo. I sempre, tots, de pur blanc. De blanc pur. També pecant. També confessades. També absoltes per desig de Déu. Separades per l’uniforme. Elles palmes, nosaltres palmó. Fins i tot separats dins l’espai comú de l’església. Rosa i blau. Arracades i rellotge. Faldilles i genolls a l’aire. Mitjons blancs i sabates negres. Sardina amb faldilla de paper pinotxo i truita d’ou. Esperant que les triïs i tu creient que fas la tria. Desitjant el petó i tu mort de ganes. Elles amb les gomes i nosaltres amb les bales. Tantes diferències i tan iguals els desitjos i somnis. Les mateixes sensacions als mateixos racons del cos. Les mateixes cançons. Les mateixes actrius i els millors actors. Elles esposes i tu pendó. El món ja era de tots. Era moment de prendre possessió.

Quan el Xesco va sortir d’aquell pudent lavabo feia una cara similar a la del José Luís cinc minuts abans. Era el meu torn.

A sobre del lavabo quedaven les restes dels dos picos anteriors. Assegut a la tassa del vàter quedaves a l’alçada correcta per preparar-te la teva dosi. La paperina, que ja era oberta, mostrava una quantitat més que suficient per preparar cinc o sis picos més.

Vaig fer via i en dos o tres minuts ja havia preparat la xeringa, tot i que en dues ocasions algú va colpejar amb força la porta i vaig haver de fer un crit per tal que fotessin el camp. Era el meu quart o cinquè viatge de cavall i la forta pujada ja no em va venir de sorpresa.

De seguida vaig notar que el meu pit s’abraonava cap endavant mentre la meva esquena continuava repenjada contra el tub que baixava de la cisterna al vàter. Quan refrenava les ganes de pixar un dolor punxent i creixent em va aparèixer a la part baixa de l’estómac, però la sensació de plaer absolut va apaivagar de seguida totes les sensacions molestes que es despertaren al ventre. Va ser el meu cap que, tibant de la resta del meu cos, em van fer sortir d’aquell lloc infecte i llardós.

A fora sonava “La Vie en Rose”, versionada per una sublim Grace Jones. Vaig seure novament al meu racó de la barra per gaudir de la musica amb el Xesco, assegut al meu costat, i el José Luís que, des del darrera de la barra, guaitava tot el local.

La Cindy es va apropar i, grapejant-me la polla per sobre els pantalons, em va demanar amb un fil de veu que la convidés a una picotada. Jo, que no estava al cas, tan sols volia desfer-me d’aquell sac de puces fos com fos. I ella…

• ꟷ Va, que te la mamo… Fóllame tío. Dame un pico, va, tío. Que me muero, va. Enróllate, tío, va. Rómpeme el culo tío. Vamos a follar, va. …

En José Luís va bramar des de la barra:

• ꟷ Que no, ostia. Que no quiere follarte y que no va a regalarte ningún pico, tía. No seas broncas y vete a la puta calle a follarte un madero, joder!

La Cindy va deixar anar un renec inintel·ligible i es va dirigir a la porta mentre ensopegava amb les tres parelles que eren al bar en aquell moment.

Van aparèixer cinc cerveses més i vam començar a remenar entre les cintes de casset fins que vàrem descobrir una dels Deep Purple. Quan va començar a sonar, a tot volum, els altaveus van tronar amb l’Smoke On The Water.

El tema ja arribava al final i el Josep María es trobava servit. Vam ajudar al José Luís a fer fora a tothom que quedava al local i vam dirigir-nos a casa seva, al costat del Mercat de Sant Antoni.

Tan sols vint minuts i dos porros desprès entràvem al portal del carrer Urgel. Com sempre vam pujar l’escala a les fosques. Mai havia tingut llum aquella escala. Entre riures i ensopegades vam poder arribar al quart pis i, amb més riures encara, el Tomás ens obria la porta.

Aquella vivenda ens reconfortava per la seva amplitud. Es tractava del clàssic pis del Ensanche amb un llarg passadís que separava les habitacions de la cuina i el lavabo.

La música, sempre a mig gas, acompanyava les ombres que dibuixava a les parets una pila de mig metre d’alçada, feta de restes d’espelmes d’església, que sis o set flames anaven alimentant contínuament, nit i dia.

Aquella flaire a cera es combinava amb l’encens que cremava a sobre de l’únic moble d’aquella estança. A la paret del davant hi havia un parell de matalassos ocupats per deu o dotze coixins que feien la funció de sofà.

El Xavi, que passava del cavall, va començar a preparar sis clenxes del perico que encara li quedava del seu darrer viatge a Euzkadi, quan va visitar la seva xicota. Jo, amb una concentració pròpia d’un cirurgià, vaig aconseguir confeccionar un canutet amb un bitllet de vint duros que ens serviria per esnifar aquelles ratlles.

La barreja de cavall, perico, haixís i cervesa feien que en Bowie, penjat en blanc i negre a la paret del davant, em convides a ballar al ritme repetitiu i lisèrgic dels Doors. Tot convidava a ballar. I ballava. I continuava ballant quan les mans de la Maite em van agafar des del darrere per ballar amb mi, arramblant-se tant com podia, fins a formar part, tots dos, del mateix ritme constant i sinuós de la música.

La Maite, amiga del Tomás, apareixia i desapareixia de casa del José Luís sense avís previ i era sempre una grata sorpresa trobar-la, i més encara quan estava col·locada, com aquella nit.

Llavors era més que probable que acabessis follant com un salvatge amb ella, fins que els efectes de tot allò que portéssim al cos ens deixés acabar la festa amb una dormida dolça i reparadora. I aquella nit la Mercè va utilitzar tots els seus arguments per fer-nos passar una nit molt ben argumentada a tots dos.

Dissabte. Onze del matí, cops de porta. El Xesco i el Josep María marxen a treballar. El Xesco es ajudant de cuina a un restaurant del Poble Nou i el Josep María ha de cobrir un partit de futbol a no sé on collons. Treballa al Dícen.

Obro els ulls i veig la Maite arraulida al meu costat amb un fil de bava als llavis i cara de qui viatja pel setè cel. La meva ma, adormida encara, li agafa un pit. Pit petit i dur. Matalàs dur i brut. Bruts tots dos. Sense llençols. Picor intensa al braç del pico. Boca pastosa. Fa calor.

De lluny sona… la cafetera. Algú xiula mentre un gos borda. Tanco els ulls i continuo dormint.

INICIS

No recordo si vaig ser jo qui va agafar-li la mà o potser ella va prendre la iniciativa. El cas, però, es que em dedicava a jugar amb els seus petits dits, acaronant-los una i mil cops, i rebent aquella dolça resposta. Gaudíem tots dos d’aquell moment pur, net i màgic. Infantil potser. De les ungles al canell, del canell al palmell i tornàvem a començar el camí de les esgarrifances, d’aquell deliri de sensacions que ens portava de la tendre pressió a la tremolor controlada i incontrolada. El soroll d’aquell vagó de tren ens permetia de no cometre la gosadia de trencar el moment amb paraules. Ni tan sols les mirades haguessin estat permeses. Ella, amb el cap repenjat sobre el vidre de la finestra, esbrinava el seu plaer a la foscor de l’exterior. Jo, amb el coll ben acomodat al seient, tancava els ulls i feia esforços mentals per tal d’aconseguir que aquell recorregut als Ferrocarrils Catalans no s’acabés mai.

Assegut al davant nostre el Jaume no gosava mirar-nos. Jo entenia la seva incomoditat. La Pepi era la noia del Julio, i ho era des de que tots teníem memòria. I ara jo, aquell personatge nou en aquell cercle, la tractava com mai ho havia fet el Julio. I descobria també, a la cara d’ella, un rictus de dolç plaer. Què fèiem, la Pepi i jo? Com gosàvem?

Finalment aquell tren va arribar a la plaça Espanya i era el moment de fer l’intercanvi fins el vagó de metro que ens portaria al Clot. Aquell vespre vam sopar a ca la Pili, a l’Hospitalet, i en arribar l’hora que la Pepi va decidir marxar per arribar a casa a l’hora imposada pel seu pare jo vaig aprofitar l’ocasió per dir d’acompanyar-la. El Jaume, malauradament, també s’hi va apuntar.

En el recorregut des de l’estació dels Ferrocarrils fins al metro vam continuar agafats de la ma, i el Jaume, veient que ell era sobrer en aquell grup de dos més un, va decidir sortir de l’estació per agafar l’autobús.

Quan vam seure dins el vagó de metro ella va deixar caure el seu cap sobre la meva espatlla, i el joc de frisances amb les mans va continuar fins a la nostra parada. Va ser quan ja érem al carrer que em va parlar.

• ¿Qué pasa Demi? Estás muy callado.

Amb un fil de veu tan sols vaig saber dir:

• ꟷ Es que… no sé qué decirte…

Ella em va començar a dir que feia temps que s’havia fixat en mi i que, a causa de ser la noia del Julio, no trobava el moment per fer-m’ho saber. I que jo l’atreia, i molt, físicament. I que aquella estona que estàvem gaudint plegats era un dels seus millors moments des de feia molt de temps.

Jo, que continuava callat, vaig mirar-la per primer cop des que vam sortir del metro, i vaig saber veure que allò que em deia anava en serio. Va seguir parlant.

• ꟷ Desde que entraste en el grupo de montaña, el año pasado, que me has estado volviendo loca. Pero como que últimamente estabas tonteando con la Fina no sabía cómo acercarme más a ti.

Ja feia tres o quatre mesos que la Fina i jo ens dedicàvem a magreixar-nos alguns vespres a la plaça de l’Oca de Sant Martí. Eren unes estones on apreníem a gaudir l’un de l’altre i, passant els dies, va succeir que ella, la Fina, es va penjar fortament de mi. Jo, que llavors no m’adonava de res, aprofitava aquelles estones per aprendre a acaronar el cos d’una noia. Com endurir uns mugrons que ara començava a descobrir, com acaronar uns pits durs i grans, com jugar amb els llavis, amb les llengües. Com descobrir què tenim dins de l’ànima que fins llavors tan sols descobria en els meus jocs en solitari. Com era allò de compartir sexe, saliva i carícies. Cóm érem de debò.

Aquella confessió de la Pepi em va esvalotar. Ella era la noia de la que tots estàvem enamorats. I que fos, precisament jo, qui aconseguís de tenir-la tan a prop, de sentir-la tan meva com la sentia ara, em semblava un somni.

Vaig prémer amb força aquella mà menuda i tèbia. Continuava mut.

• Oye, si después me acompañas hasta casa para explicarle a mi padre que se nos ha hecho tarde, vamos un rato a la puerta de las monjas, que se está muy tranquilo, y charlamos un rato.

Aquella proposició em va deixar astorat. No entenia ben bé el seu significat però saber-me a prop seu una estona més em semblava la millor opció en aquell vespre tant de temps imaginat. I va resultar millor que no em pensava.

Feia fred, era negra nit i el racó que ella havia triat ens donava la solitud i intimitat suficients per dedicar-nos al joc de tocaments i besades. I ella en sabia més que jo, de tocaments i besades. I no van fer falta gaires paraules, tan sols deixar-nos endur pel desig de saber-nos desitjats.

Jo estava assegut als graons de l’escala d’accés a aquella escola i ella, estirada sobre les meves cames, es deixava fer i feia. El temps es va detenir tanta estona com va caldre, que sempre es minsa. Va ser suficient, però, per a que tots dos sabéssim que allò era el que volíem fer, on volíem ser i amb qui volíem ser. No era aquell el moment de pensar en aquells a qui potser faríem mal. Tan sols érem nosaltres gaudint d’un dels millors moments de les nostres vides fins llavors. Si més no, jo em sentia així.

Les campanes de l’ajuntament del Clot ja feia estona que havien tocat els dos quarts de deu. El nostre temps s’esmunyia dolorosament. Tots dos teníem clar que no podíem allargar aquell meravellós moment gaire estona més.

El pare de la Pepi era força intransigent amb les seves filles i arribar fora de termini podia provocar un daltabaix considerable a casa seva. Amb recança vaig dir-li que millor que anéssim passant. Amb una ganyota ho va veure clar. Vam aixecar-nos i, a pas lent, caminàvem fins a casa seva, uns cent metres més enllà d’on ens trobàvem. Ho fèiem agafats forts pel braç. En silenci. En arribar al portal de casa seva va dibuixar aquell meravellós somriure que era el seu i va dir-me:

• Ostras. ¿Qué haces con esa cara de vaca mareada?

Vaig riure i, agafant-li la carona amb les mans, vaig besar-la dolçament als llavis, que encara mantenia tebis i humits.

• Venga, vamos, que tu padre estará hecho una furia.

I ho estava, de fet una fúria.

Tot va acabar en un càstig que la Pepi, sortosament, no va complir, i durant els mesos següents vam repetir força sovint aquelles estones de magrejos i petons. Ja fora al mateix lloc d’aquella primera vegada com a d’altres indrets de la ciutat. Els jardins de la Massana, on ella estudiava, era el nostre amagatall preferit. L’anava a buscar quan ella sortia de classe i ens quedàvem asseguts a les escales de la part vella fins que tancaven el recinte. I a la plaça del Rei. I a Sant Felip Neri. I a la portalada de la catedral… Tots els moments que trobéssim eren bons per dedicar-nos al joc de mans i llavis que més ens agradava.

Aquells mesos sortint amb ella van ajudar-me a guanyar en la meva autoestima. Sentint-me atret per una noia com ella i saber que jo despertava els mateixos sentiments van deixar enrere uns anys on la meva relació amb les noies tan sols era qüestió d’aconseguir-les i gaudir-les només en la vessant del desig sexual. Fins llavors complementava aquelles relacions amb un seguit de palles que m’ajudaven a sentir-me satisfet. Amb la Pepi allò va canviar definitivament.

Vaig emmotllar-me al seu mon de passejos i descobertes de la Barcelona on vivíem. Entràvem a galeries d’art, bars de moda, botigues de segona mà, mercats de barri, teatres on ens deien coses que no enteníem. Tot era nou i sorprenent. Cada dia era una nova sorpresa. I potser va ser allò, la meva simbiosi amb ella, el que va provocar el refredament, l’abúlia, el final. Va aparèixer el Josep María i, de mica en mica, jo vaig passar a ser tan sols un bon amic d’ella.

El dolor va ser tan intens com va ser el meu gaudi inicial. Veure-la tan atreta per aquell tio tan sols ho podia suportar sabent-la feliç. I vaig sentir-me orfe i vulnerable. Morir-me hagués estat una bona solució.

El projecte de la comuna trontollava i jo vaig començar a omplir aquells forats amb la Montse, amb qui em va ser fàcil d’arraulir-me entre els seus braços ajudat per aquella mossa que veia en mi, també, una forma de fer tèbies les seves llargues tardes d’hivern.

Les meves obligacions amb l’Estado Español passaven per la meva propera incorporació a files. I això si que no!. Era el moment de marxar. A la comuna vam allotjar durant uns dies una parella de germans italians, el Lorenzo i la Flàvia, quan ens van demanar informació pels carrers del gòtic. I amb aquella nova coneixença vaig trobar el camí ràpid per sortir d’Espanya.

Faltaven pocs dies per que complís els divuit i aquell any la majoria legal es va fixar en aquella edat. Vaig comprar un bitllet d’interrail (15.000’- pts) i els pocs dies que em quedaven els dedicaria a acomiadar-me d’uns quants amics.

Em vaig veure obligat, també, a treure’m el passaport i, per tant, a passar per l’absurd procés de jurar, davant d’un funcionari de la comissaria de la Plaça Espanya, que tenia la intenció de tornar a Espanya per incorporar-me a files en la data acordada.

• Sí, claro. Si. Ningún problema. Lo juro.

I aquell disset de juliol, just el dia que assolia la majoria d’edat, sortia en un tren de l’estació de França en direcció a Lonigo Cittá, al Venetto Italià.

Europa em demostrà que l’art de viure tenia diverses lliçons que jo encara no tenia apreses. Descobrir el desconegut, allò diferent. Ballar uns ritmes quasi exòtics. Acostar-me a gent que feien olors noves. Nous colors. I uns horitzons inacabables. I aquell mon em va acollir sense demanar-me explicacions ni esperant res a canvi. Tan sols jo era allò que demanaven. I vaig aprendre a oferir-me sense amagatalls i sense recança.

Fins llavors no m’havia adonat que el paisatge del món que coneixíem a casa nostra era també perfecte, com el que descobria ara. Però els petits detalls que el conformaven, les siluetes, els colors, els personatges, continuaven ancorats als anys trenta. Fins i tot les veus d’aquelles actrius que ens seduïen tenien el color de veu de mig segle enrere. Tot i així la vida no és perfecta, ja ho sabem, però no sabíem decorar aquell nou quadre amb les noves propostes que sí tenien a la resta d’Europa.

A casa del Lorenzo i la seva família tot va ser facilitats. Vaig sentir-me acollit com un més d’ells i, amb les germanes del Lorenzo, vaig contactar amb un seguit de gent i personatges de tota mena que em van fer sentir com a casa meva.

Per a ells jo també significava un descobriment, doncs no els era habitual de conèixer gent jove d’un país que arrossegava tants dubtes. Espanya era, encara, el darrer reducte d’una dictadura que perdurava a l’ànima dels europeus. Masclista. Misògina. Conservadora. Trista. Ancorada en uns costums més del segle dinou que no pas de mitjans del vint. I descobrir que podien trobar gent jove, com ara jo, amb ganes de menjar-se el mon que m’oferien els feia gaudir, i molt, amb mi.

Jo feia servir la guitarra i un seguit de tonades de la Nova Cançó per guanyar-me la simpatia d’aquella gent. I també em funcionava per guanyar uns quants calerons per sobreviure. També aprofitava els temes que per aquells anys tanta força prenien al nord d’Itàlia.

Des de Lonigo em desplaçava a Verona, Milà, Cuomo, Venezia i Vicenza per cantar pels carrers i recollir monedes que em permetessin pagar-me l’estada a cal Vielmo. I mai vaig tenir cap mena de problema amb les autoritats, cosa que a Barcelona no passava. Tornar? A casa? No podia per l’amenaça de l’exèrcit i, a més, no volia renunciar a aquella meravellosa aventura europea.

ANTIGOR

Aquella llum no permetia veure amb claredat els seus rostres. Possiblement es tractés de gent de l’altre banda de la frontera. Els francesos, sempre que venien per aquesta part, acostumaven a desconcertar-lo amb les seves preguntes, la seva indumentària i una forma de mirar-s’ho tot entre idiota i infantil. França hi era a prop. Massa a prop pel seu gust. Aquells francesos posseïen el detestable poder d’obligar-lo a remugar entre dents;

• Coi de gavatxos. Colla de brètols merdosos.

De totes maneres intuïa quelcom d’estrany per la seva manera d’asseure’s a la barana de la plaça. Muts. Quiets.

Va decidir recórrer lentament les poques passes que el separaven d’ells. Arrossegava els peus aixecant polsim. Aquella pols que per aquelles dates, acabant juliol, s’esmunyia per tots els racons. Pols d’herba, d’alfals. Pols que arribava des de l’oest i el nord. Aquell nord Francès. Aquella pols que l’hi seguia les passes cada dia des de feia massa anys. Tants com tenia, que del cert mai va saber quants eren. Setanta cinc o vuitanta cinc? Tant hi era. Arribat al punt en que no mires el temps que et queda gens no importa el que has deixat.

A força de recórrer diàriament aquell camí que el separava de la tasca, s’havia acostumat a practicar l’oblit durant aquells cent metres. Aquell tram constituïa l’únic nexe amb el món exterior que practicava, amb obligada assiduïtat, dos cops al dia, tots els dies de l’any, des de feia, pel cap baix, trenta anys. Tants com feia que va perdre el seu únic fill.

A la mort d’en Miquel es va vendre les poques vaques que l’hi quedaven i encetà una nova vida de misèries. El nivell de consum de tabac i vi vell es va fer llegendari. El seu aspecte repulsiu, barrejat amb una pudor que tan sols les muntanyes de fems de vaca que es veien a qualsevol indret del poble feien suportable, convertiren en Sionet en un esperpèntic personatge del que era ben difícil oblidar-se. El seu caràcter posava accent a la seva trista imatge. Ningú no gosava adreçar-se a ell, tret que fos per engrescar-se en una discussió o bé per entomar velles disputes d’incerts orígens.

Després d’arrossegar-se unes passes més va descobrir que no es tractava de francesos. Més ben dit; no ho semblaven, de francesos. Encara que ben mirat si que ho podien ser. Tot i així considerà que la brutícia de les seves ulleres era la causant de les errades de visió que creia tenir. Subjectà amb la mà esquerra el bastó i la burilla seca i apagada que sempre l’hi penjava del llavi i furgà amb la dreta al fons de la butxaca. La recerca s’allargà durant dos o tres minuts. Finalment va treure un tros de roba que hagués pogut ser un mocador, però molts anys recollint brutícia amagaven el color i la forma.

Jo, des de la balconada del bar me’l guaitava, al Sionet, i intentava de fer el relat mental d’allò que suposava que li barrinava pel seu caparró brut i mal xollat.

Fregà llargament els vidres mentre no treia l’ull d’aquelles siluetes emboirinades, intentant ordenar inútilment els seus pensaments:

• Què collons faran aquests aquí. Merda de gent.

Finalment donà per acabada la neteja de les ulleres i tornà a col·locar-se-les, parant atenció que el filferro que subjectava la varilla dreta no se l’hi clavés a la cara. Tanmateix fou un gest après i no pas un intent per no fer-se mal, donat que els anys, l’alcohol i la brutícia ja havien fet del seu cos una encartonada coberta de cuir vell.

Quan tornà a enfocar la visió cap a les siluetes que tant l’intrigaven va entendre que la nitidesa dels seus ulls continuava essent la mateixa d’abans. Es va canviar el bastó de mà i adoptà un posat més decidit, no menys llastimós, però. Pretenia, així, oferir una imatge d’aquell qui està en disposició de saber-se defensar, tot i que no ho va aconseguir.

Va continuar arrossegant els peus fins a situar-se a menys d’un metre d’ells. Realment el pobre vell no entenia, ni de bon tros, allò que estava veient. No comprenia ben bé el què. El cas, però, és que allò era quelcom per al que no estava avesat. No entenia l’ordre dels colors. Tampoc les formes. Podia tractar-se dels efectes del vi, i fent memòria intentà esbrinar el temps que havia passat des del darrer glop. Desprès d’uns esforçats instants li vingué al cap que ja feia força estona que sentís la muller repetint allò que deia constantment, dia rere dia, anys rere any:

• Tornessis a agafar el porró i així et morissis.

Va ser llavors quan el més cepat dels dos individus se’l mirà obertament.

• Hola, avi ¿què tal?

Allò va servir per esvalotar totalment els pensaments del vell. Realment estava desconcertat. No entenia allò que els seus sentits intentaven explicar. Realment aquell energumen s’havia adreçat a ell? No sabia que era el més estrany en tota la seva aparença. Possiblement es tractés del seu cap. Aquell jove presentava un crani perfectament afaitat des de la part inferior del cap fins al seu extrem superior, on, desafiant les lleis de la gravetat, s’alçava una cresta de cabell, d’aproximadament quinze centímetres d’alçària i d’un color entre verd i ataronjat. Tota aquella cresta lluïa sis o set punxes fermes i escrupolosament esculpides. El contrapunt d’aquell rostre el posaven tres petites anelles que perforaven el seu llavi inferior. L’anella del mig aguantava una petita pedra que hagués pogut ser un diamant, encara que el pobre vell no entenia d’aquelles qüestions.

Els seus ulls es movien ràpidament del cabell fins els llavis. Va ser llavors quan s’adonà de la seva orella esquerra. Aquesta feia ballar rítmicament dues agulles imperdibles de considerables dimensions al compàs del moviment de la mandíbula, que no parava de moure’s. Descobrí així que aquell… personatge, estava devorant amb avidesa el contingut d’una llauna de tonyina que subjectava amb una mà, fent servir com a única eina els dits de l’altre.

• Déu vos guard.

Allò va ser l’única cosa que es va atrevir a dir. El seu esguard era tan descarat que es va veure obligat a moure exageradament el cap, de dalt a baix, degut a la proximitat en que es trobava d’ell. La resta era tan sorprenent com tot allò que havia vist fins aleshores. Aquell foraster vestia unes robes que ni tan sols ell hagués considerat dignes de portar. Es tapava el cos amb una samarreta d’un color indefinit i que, donat els innumerables forats que s’estenien per tota la peça, mostrava més pell que no pas l’amagava. Els pantalons, d’aparença militar, estaven apedaçats de tal manera que feia impossible llegir les frases i paraules escrites sobre ells. Com a calçat unes botes de caça, a les que se’ls havia afegit unes arrodonides puntes metàl·liques, sens dubte amb propòsits poc o gens clars.

• No veas como flipa el viejo, tío.

L’altre noi es va dirigir al seu company en veure com aquest era analitzat amb tant d’interès. En Sionet s’adonà i la seva mirada es va dirigir cap a ell.

L’aparença d’aquest altre era un fidel reflex de l’anterior, tret que aquest mostrava un aspecte més feble i el seu cabell era completament blau. D’un blau mosca.

A diferència de l’altre, aquest queixalava grans trossos d’un fuet sec i retorçat que barrejava, ara si ara no, amb grans trossos de pa.

Algú l’hi va explicar alguna vegada que, per no se sap ben bé on, pul·lulaven individus com aquells, tot i que mai s’ho cregué. Sempre tractava de mentiders a aquells que l’hi parlaven d’aquella mena de coses. No podia pas ser que la bogeria dels homes hagués arribat a aquells extrems.

Desprès de cinc o sis minuts d’un intens escrutini desvià la mirada dels dos joves i va continuar el lent caminar fins el bar. Acabà de creuar la plaça i pujà pesadament el tram d’escales que l’introduïen a l’únic local públic del poble, tret de la casa de telèfons. En entrar va experimentar una certa tranquil·litat. Tornava a reconèixer el seu mon. Es despertava d’un somni estrany i caòtic a la seguretat de la seva realitat. Aquell local, abans rectoria, feia una tasca social en aquell llogarret perdut al mig del Pirineu. Bar, menjador, aixopluc de caminants i excursionistes, referent dels passavolants que, de tarda en tarda, s’arraulien al voltant d’una estufa de llenya pudorosa i famolenca de bona fusta.

Travessà diagonalment la petita sala fins a l’extrem d’un banc situat sota el televisor. Va seure i cercà la posició apresa després de tants anys de repetir els mateixos moviments.

Davant d’ell, les cares de cada dia a aquella mateixa hora. La Teresina, propietària d’aquell local, seia a la cadira més propera a l’estufa. No buscava la calor, donat que per aquella època el foc tan sols s’encenia en comptades ocasions, però sí la distància òptima per guaitar la pantalla en grisos amb la suficient claredat per la seva espatllada visió.

Al sofà, com sempre, l’home d’aquesta: en Basté. Mantenint una perfecta obliqüitat entre el respatller i el terra, en una recerca del descans absolut que l’hi permetia la seva ben apressa sordesa i el seu domini de la tècnica de la immobilitat.

En Sionet no va comentar res sobre allò que creia haver vist a la plaça. Es va limitar a mirar fixament a la dona mentre aixecava el dit polze cap amunt per a, un cop arribat a l’alçada del seu cap, girar-lo cap a baix, tal i com ho faria un emperador romà per tal d’indicar que el combat que es mantenia als seus peus havia d’acabar amb una fi fatal per el perdedor.

Amb aquell gest la dona, de cabells blancs com la neu, ve entendre el missatge. Restà quieta uns instants mentre intentava comprendre el ritme ascendent de la borsa de Nova York que s’estava analitzant al televisor i, desprès d’acceptar que mai entendria aquella barreja de termes i nombres, es va aixecar. Va treure de l’interior de la cuina una ampolla de brandi barat amb un segell d’uns coneguts magatzems andorrans i una copa. Deixà el recipient davant del seu veí i abocà a l’interior una generosa quantitat de licor. Sense dir res, agafà les quaranta-cinc pessetes que aquell únic client ja havia deixat sobre la taula.

La beguda va desaparèixer d’un glop.

La vida a Estana transcorria entre fraccions de temps de durada imprecisa. Les hores podien durar dies i, alhora, les setmanes s’esmunyen en qüestió d’hores.

Ja portava tres o quatre mesos vivint a ca l’Irene quan el Joanra, el seu home, va entendre que aquella situació el posava en desavantatge amb mi, ja que era jo qui compartia els dies i moltes nits amb la seva dona. I l’hivern, que aquí es fa llarg, i les nits es passen fredes, ens serviren en més d’una ocasió de pretext per donar-nos l’escalfor i les carícies que els nostres cossos joves demanaven.

El Joanra treballava de camioner i viatjava molt, i allò va ser el motiu per que la Irene em demanés d’anar a viure amb ella, ja que, tenint un nen petit com tenien, no volia trobar-se sola a casa seva.

Vaig comprar-me una caravana i la vàrem instal·lar a l’entrada del poble, just a sobre la cort de vaques d’en Lluís, amb qui treballava de mosso per pagar-me les poques despeses que tenia llavors. Combinava allò amb esporàdics viatges a Andorra per complementar els meus ingressos amb el contraban. D’Andorra a Zaragoza i a Barcelona.

Els diners guanyats amb el tabac servien de ben poc, ja que la facilitat amb que els guanyava era la mateixa amb que els gastava. Festes i convidades. Drogues i material de muntanya. La muntanya havia tornat a aparèixer a la meva vida i durant tota aquella llarga temporada vaig dedicar-me a fer tantes canals i vies d’escalada com pogués. Ja fos sol o acompanyant els muntanyencs i escaladors que cada cap de setmana pujaven a Estana.

PODER

Els passos del fill de puta del Vicente es confonien amb els ofecs del Falin, quan aquest intentava mantenir el ritme al caminar, vint o trenta metres al darrere, i el Félix no parava d’etzibar renecs de tota mena per que es mogués en silenci.

• ꟷ Mamón, como nos pille te abro el cráneo.
• ꟷ Osti, Félix, es que me ahogo, tio.

Parlaven entre ells amb un xiuxiueig no del tot fluix.

Des que havien girat pel carrer Balmes semblava que el Vicente s’havia adonat dos o tres cops que algú el seguia. Fins i tot per un moment s’havia girat per veure qui era que l’hi anava al darrera. Va faltar poc per que no els veiés.

El Falin amagava una pota de cadira entre els plecs del seu abric. L’havia agafada de entre les restes d’uns mobles abandonats, dos carrers més amunt. El Félix, nerviós i callat, deia que en tenia prou amb els seus punys per posar aquell malparit al seu lloc.

• ꟷ Pienso darle cinco o seis viajes que se cagará patas abajo.

Ja feia temps que aquell personatge, el Vicente Pérez Batalla, s’havia guanyat l’animadversió de molta gent a la feina. Quan la fusió de totes les firmes d’Editorial Planeta en una de sola molts dels nous caps de departament (per no dir tots) van reconvertir l’espai de treball en una mena d’aula militaritzada. L’espai es va ordenar de nou i les taules, que fins llavors es col·locaven en una mena de tètris per poder interactuar entre nosaltres de forma personalitzada segons el nostre criteri i afinitat amb els altres, ara s’alineaven en perfectes rengleres, una darrera l’altra, mirant sempre cap a la taula (aquesta més gran) del cap de departament. Alguns d’aquests caps exercien un control visual absolut i continu sobre “els seus” treballadors. Aquest era el cas del senyor Batalla.

El control es feia més punyent quan algú tenia la gosadia d’aixecar-se, bé per anar al lavabo o, excels desafiament, xerrar amb algun company o companya. En aquells mesos el departament que controlava aquell energumen estava compost per una vintena de noies i el Trucao, un noi amb una cama ortopèdica que li donava aquell sobrenom. De entre totes les noies hi havia dues, la Mari Carmen i l’Encarna, que encenien especialment els ànims i la polla del Vicente.

L’Encarna, una noia de vint-i-pocs anys, intentava sense èxit de guanyar-se al “jefe” amb carones de bona nena. La seva jovenesa va fer-se més punyent quan un any abans va casar-se amb un noi del magatzem un parell d’anys més gran que ella. Allò va fer que el desgraciat del senyor Batalla focalitzés les seves “brometes” en les qüestions més íntimes de l’Encarna.

• ꟷ Qué, Encarnita. ¿Se portó bien tu chico este fin de semana? ¿Cumplió? ¿No me vendrás ahora también preñada como la Carmencita, eh?

• ꟷ Oye, Encarnita, hoy vienes marcando ¿eh?

• ꟷ Acércate, Encarnita. Quiero dictarte una carta, guapa. Es trabajo, ¿eh?

• ꟷ Ay, Encarnita, nena. Eres a la que más quiero ¿sabes?

Feia referència a la Mari Carmen. Aquesta havia quedat prenyada, si fèiem comptes, al darrer sopar d’empresa del passat Nadal. Feia mesos que tontejava amb el Pepe i… ves per on!, el Pepe va marxar quan es va saber la notícia i la Carmen va haver d’afrontar, ella sola, aquell embaràs. La pressió dels pares va anar també per aquell camí. El pare de la Mari Carmen era el fill vingut a menys d’una notable família de la ciutat, els Navarro (els dels xamfrans).

Era una noia dolça i amb un posat infantil que ens feia anar de cul a alguns dels nois que treballàvem en aquella planta. Jo, es clar, també me la mirava amb ulls de babau. Era maca i sempre em tornava les mirades amb aquells somriures seus que em feien tremolar.

El cas es que, tant la Carmen com l’Encarna, mantenien amb mi una relació sana i simpàtica. Compartíem secrets innocents i ens feien gràcia els mateixos acudits i les mateixes bromes.

El meu lloc de treball estava a l’altra punta d’aquella planta i jo, per la feina que feia, no tenia ningú que em controlés. El nostre departament el formàvem tres nois i set noies i com que cadascú de nosaltres portàvem unes tasques heretades de l’anterior empresa, Club Planeta, complíem sense gaires problemes en les nostres tasques laborals.

Quan el Vicente ja obria el portal de casa seva dues ombres van saltar-li al damunt amb intencions poc amistoses. Una d’aquelles figures feia voleiar un tros de fusta amb intenció de fer-li esclatar el cap, mentre l’altre li fotia dos cops de puny ben donats a cada galta.

Aquell home, mort de por, va començar a cridar…

• ꟷ ¡Socorro! ¡Auxilio! ¡Policía! ¡Ayuda!

La porta, en obrir-se de cop degut al pes del seu cos, el va deixar caure dins la porteria, i els dos atacants van fugir, cames ajudeu-me, carrer Diputació enllà.

Al matí següent vaig arribar més tard que de costum. Tot just apropar-me al meu lloc de treball vaig adonar-me que alguna cosa passava.

La Marian, que seia al meu costat, em va fer cinc cèntims del que havia passat. El senyor Batalla estava a l’hospital amb la cara de color d’albergínia i una forta esgarrapada a l’esquena.

• ꟷ Parece ser que ayer, seis o siete gitanos, lo atracaron al entrar en su casa.

No vaig saber reprimir una ganyota de satisfacció i la vaig acompanyar amb una riallada que es va sentir per tot el departament.

Ja feia temps que li teníem ganes al capullo del Batalla a causa del seu tractament vexatori amb les “seves” noies. Llavors jo era representant sindical per CGT de Planeta, (no vaig poder presentar-me per CNT degut a la negativa de l’organització a concórrer aquell any a les eleccions sindicals) i les queixes sobre el seu comportament sovintejaven. Fins a aquell moment mai vam aconseguir que la direcció de l’empresa intervingués, i el posicionament oficial sempre era el de treure importància i menystenir les noies que, segons ells, tenien “la piel muy fina”.

A les acaballes dels setanta l’acció sindical aprenia, també, a descobrir que és el que es podia fer, com s’havia de fer i fins on es podia arribar en les reivindicacions de millores laborals. Quaranta anys de l’OSE, conegut com a Sindicato Vertical, ens convertia en hereus de l’analfabetisme sobre drets social i laborals.

De fet, entre alguns dels documents que circulaven en entorns sindicals podies trobar veritables joies com el diari Pueblo o el seu suplement El Cuco. Les CCOO i l’UGT remenaven les cireres del poder sindical sota l’estela inalterable del PC i el PSOE. Els altres, els anarcosindicalistes, els de l’OSO o el FRAP, ens trobàvem enfrontats alhora a la CEOE[11], la Direcció dels nostres centres de treball, els sindicats oficiosos i, també, a un gran sector de la classe treballadora. Les reivindicacions de caire social o de millores en seguretat i salut laboral estaven sempre supeditades, entre la majoria dels treballadors, als temes exclusivament econòmics, i aquells que crèiem en una societat més justa i igualitària amb arguments aliens als guanys salarials, ens vèiem sovint havent de fer tasques de conscienciació entre els nostres companys de feina.

Quan volia començar la tasca de representat sindical vair rebre força insinuacions dels meus companys de la CNT.

• Osti, tío. No sabes dónde te metes. Aún eres joven. Ya tendrás tiempo para que te rompan el alma.

No vaig voler esperar. Aquell anys guanyava les eleccions al comitè d’empresa d’Editorial Planeta. I va començar, també, el desencís.

La atròfia de tants anys de negació de llibertats i drets pagaven ara el seu preu. Conceptes com empatia i solidaritat no eren contemplats per una classe social, la treballadora, assedegada de millors sous i poca cosa més. Personatges com Durruti, Benito Juárez o José Martí, tan sols despertaven incomprensió, quan no riallades, en un extracte social que hagués hagut de ser contemplat com a referent de consciència política i social. Estàvem arreglats!!!

Què ingrata que es fa la lluita social quan tan sols la entenem egoistament.

Haver nascut en una família que no tenia res implicava en aquest Nuevo Estado no tenir res a oferir i, per extensió, res a reclamar. El meu cercle de coneguts eren, si fa o no fa, del mateix extracte social, que era també el majoritari entre la societat d’aquells anys a la Barcelona post-franquista. Amb el temps, a mesura que ens menjàvem els anys, començaren a crear-se nous perfils socials. Perdríem l’homogeneïtat i també, malauradament, la consciència de classe. O si més no, les moltes i noves classes es distanciaren força entre elles.

Les generacions que ens succeïren començaven a esvair l’antiga mono-policromia social, uniforme i ben delimitada, i naixia una definició que pretendrà, i aconseguirà de mica en mica, obsessionar-nos per tal d’apropar-nos al setè cel dels polítics: La Societat del Benestar.

Tindrem el cotxe, i tele en color, vacances de trenta dies, arbre de nadal, somnis de segona residència, raqueta de tenis i club, nits al bingo, ràdio a la cuina, hores extres tantes com volguéssim… L’objectiu era assolit. I compte que tot això no ho perdéssim!

Acabava de néixer la por a perdre el no res. La sensació de seguretat tornava a ser amenaçada, ara per un sistema consumista i alienador. Havíem de lluir les marques per que tothom sabés qui érem. Havíem de renovar-nos constantment per deixar constància de com érem. El llenguatge quotidià es farà més exquisit, més concís, més complex. Fins i tot la música trobarà mecanismes confusos que ens costarà deduir què estem sentint als nostres aparells de musica individuals i personals. El Rock&Roll esdevindrà Metal, o Heavy, o Grunge, Alternatiu, Boogie, Oldies, Simfònic, Psicodèlic, Progressiu, …, …, … Haurem de gravar-nos la música per sentir-la, sols, pel carrer, o al nou cotxe amb el seu nou sistema Hi-Fi. Anys després ho tornarem a gravar en sistemes digitals, que els tornarem a descodificar per reduir-los fins la mínima expressió i, fins i tot, acabarem per tenir-la, la música, penjada en un núvol eteri i binari. I a la nova casa ja podrem gaudir mirant la nova prestatgeria plena de vinils, cassets, Cd’s, pen-drives i repetidors wifi. I serà algú, qui sap qui, el que decidirà quina música ens agrada, quan hem de sentir-la i com i a quin grup social pertanyem segons els gustos d’aquest algú.

Una setmana desprès de l’atac al capullo del Batalla vaig assabentar-me que els protagonistes d’allò van ser el Félix i el Rafa, i no una colla de gitanos com havia dit la víctima. Aquells dos nanos van prendre aquella decisió pel seu compte i ningú, mai més, va tornar a parlar del tema, encara que les bromes al Batalla van anar in crescendo fins que aquest va demanar el trasllat a les oficines de Madrid.

Era una forma de fer una mica primària però efectiva. “Mort el gos, s’ha acabat la ràbia”.

CONCO

Quan l’Isidre va agafar novament l’acordió va aixecar la mirada, mostrant un sincer somriure, en senyal de sol·licitud sobre el següent tema que hauria de tocar amb el seu instrument. A la pregunta van respondre dues dones, força engrescades en la ballaruca des que va començar la festa petita aquella vesprada.

• Un paso doble. Un paso doble ꟷVa cridar la més jove d’aquella parella de ball.

El músic va mirar-se en Tonio que, amb el violí ben encaixat al clot del braç, s’hi va avenir. Sense dir-se res van fer un gest afirmatiu, tots dos, i tot d’una van encetar els compassos d’”El gato montés”, que n’era una de los melodies que mai no podia faltar a una festa popular. Aquelles dones, en sentir l’entrada inconfusible d’aquella peça tradicional espanyola, s’agafaren de nou i reprengueren aquella remenada de malucs. Tant hi feia quin fos el ritme que marquessin els músics, doncs el moviment dels balladors era sempre el mateix. Les polques, els valsos, els boleros i, fins i tot, els tangos, es ballaven sempre de la mateixa manera: la mà esquerra de l’home força aixecada i la dreta, amb els dits ben oberts, apropant el cos de la parella cap endins; la cara a tocar de la de la noia i la mirada fixa i serena. Ella es penjava, literalment, del braç aixecat d’ell, i la ma esquerra agafant-se a la seva espatlla.

Les festes de la Catalunya rural, als pobles de muntanya, poc es diferenciaven entre elles, i a aquestes celebracions acostumava a venir la majoria de veïns del municipi. Era aquell el moment per posar-se al dia sobre els esdeveniments, de tota mena, que donarien conversa els propers dotze mesos. Al matí, a l’obligada missa en honor de la mare de déu de torn, ja tothom va lluir les seves millors robes, no fos que algun hereu no desposat s’hi presentés amb l’ànim de fer-se amb alguna pubilla disponible a les contrades. I si no ho feien, d’assistir a la diada, alguna cabalera ben situat bé podia ser la destinatària dels festejos.

A Estana, ja començada la dècada dels vuitanta, aquelles formes de veïnatge encara estaven prou arrelades i, qui més qui menys, s’atansava al poble aquell cap de setmana de mitjans novembre, com sempre des de molts anys enrere. I en aquells anys érem molts, vinguts de fora, que ens apuntàvem a la festa. El dia abans, molts de nosaltres, fèiem alguna excursió per les valls del Cadí. En arribar la nit, sopàvem a Cal Basté, que llavors era a la plaça del poble, a l’antiga rectoria.

Aquell local, de no més de vint-i-cinc metres quadrats, acollia una munió de gent d’una diversitat extraordinària: Escaladors, boletaires, passavolants i turistes d’orígens ben curiosos. Fins i tot algun gavatxo podies trobar. La mestressa, la Bastera, ajudada pel fill, en Lluís, no paraven de servir-nos tot de begudes i menges. El ritme al que ho feien, però, no era diferent a com ho feien un altre dia qualsevol, per la qual cosa l’hora de començament del ball s’anava allargant i allargant, sense que ningú, ni els músics que sopaven allà mateix, mostres presa o s’indignés per la tardança. Els embotits, el pa amb tomàquet, alguna rosta amb trumfes i, sobretot, el vi, alleugerien l’espera i omplien el pap.

En aquell reduït espai ens apilàvem no menys de trenta persones que fèiem un xivarri esplendorós ple de rialles, renecs, tonades desafinades i comandes a la cuina. La Bastera i en Lluís, tot i que sempre amb l’ajut d’alguns del incondicionals, no paraven de treure tot d’ampolles, plats i porrons de l’interior de la cuina. El televisor, encara en blanc i negre, contribuïa a aquell enrenou a un volum prou alt per recordar-nos que allà, al cor del Pirineu, no es vivia d’esquenes a la realitat.

Al mig de la sala, en una demostració inexplicable que l’hivern estava a punt de començar, cremaven unes soques de pi, dins una estufa de ferro colat, que desprenia una escalfor pensada per torrar castanyes a un metre de distància. Miraculosament ningú es cremava mai, tot i que el ferro sempre era roent. A sobre d’aquest estri hi havia, sempre, un perol ple d’aigua on els de la casa, i algú de fora, abocava restes de verdures i altres menges que eren sobreres a la cuina. Era allò el menjar pels porcs, encara que algú despistat agafés, a voltes, el cullerot que penjava del tub dels fums per servir-se un plat d’aquell “brou”. Mai la Bastera ni el seu fill van recriminar a ningú per aquella llibertat que s’atorgava, tot i que a l’endemà es comentés allò amb riallotes i burletes.

Era així com es feia el sopar de la festa petita i, a mesura que la gent abonava les seves consumicions, tots anàvem baixant cap a la plaça. Allà buscàvem algun recó fosc per fer la pixadeta i esperàvem que els músics es mostressin disposats a començar el ball. Quan aquests baixaven ja algú havia disposat un taulell, a mode de barra, dins el local de sota estudi, on sempre es feia el ball de la festa petita.

En aquell local també cremava una estufa de llenya, tot i que la temperatura que portàvem dins el cos, provocada per la ingesta de mam i les calories abocades des de l’infern, que era l’estufa de Cal Basté, ho feia innecessari. Aquell garatge, envoltat de bancs de fusta, tret del racó on era instal·lat el bar, no superava els vuitanta metres de superfície. Les portes dobles eren obertes i així es podia encabir tothom per gaudir d’una vetllada de gresca, borratxera i, si s’esqueia, una rebolcada a qualsevol badiu del poble.

Quan entràvem dins la “sala de ball” ja hi eren alguns dels concos de les rodalies. No faltaven mai. No defallien en la seva dèria per amistançar-se amb alguna dona que els hi donés peu. A Estana, a més, hi anaven més noies de fora la comarca que no pas nascudes a aquells pobles. Això encetava encara més els ànims d’aquell homenassos solitaris, que veien que l’arròs s’estava passant i albiraven un futur de soledat i nits fredes.

El conco vivia a pagès, i això volia dir una vida lligada a les necessitats del bestiar, al ritme de creixement de l’herba i tenint cura de les trumfes, l’hort i l’aviram. Els pares del conco ja no hi eren, i si encara vivien era per recordar-los, als seus fills, quin havia de ser el calendari que els marcava la vida. Amb prou feines el conco acabava els estudis i, quan els llibres quedaven amagats dins el bagul d’infantessa, la forca, el tractor i el xapo, es convertien en els companys ineludibles per la resta de la seva vida. Mantenir el tros, la casa, les bèsties, era el seu únic manament. Fer-se càrrec dels vells, fins que morien, no els permetia dedicar-se a buscar-se dona. Anar de meuques, un cop al mes, era el més semblant a l’abraçada i l’escalf de la carn.

Quan el conco s’anava fent gran la solitud es feia més palesa. No mantenen altres records que el que sempre havien fet, cada dia, cada any. Han matinat sempre, encara que la nit d’abans s’hagués permès d’anar de gresca. El seu calendari té el mateix color a tots els dies de la seva vida. Aquells que hem tingut una vida, diguem-ne normal, som capaços de reviure moments passats, viatges fets, relacions que vam tenir, feines diverses… Qui més o qui menys podem rememorar el que hem estat a les fotografies de la nostra vida. I en aquells retrats podem veure’ns acompanyats de gent amb les que hem compartit alguna cosa més que supervivència.

El conco, si en té, de fotos, les pot veure penjades a les parets fumades de casa, a sobre de la còmoda o a la capçalera del llit. Hi és la mare i el pare, en aquell record. Potser una foto de família on poden consultar les cares dels que ja no hi son. També algunes fotes seves, on fer comptes del temps passat a les solques de la cara.

Els que jo he conegut, de concos, amb prou feines et deixen entrar a casa seva. Quan ho han fet, ꟷdeixar-me entrarꟷ sempre amb una raó ben concreta, m’he trobat els mateixos paisatges. Les mateixes prestatgeries, uns mobles ben semblants, una cuina sempre desendreçada, un dormitori fosc. De miralls pocs, no fos que el passat els hi volgués rendir comptes. De llibres, pocs també. No hi ha catifes. El llum de la sala, amb sort, mantindrà senceres totes les seves tulipes. A la llar de foc, a l’estiu també, les cendres de les darreres nits. Soques mal garberades i tot de retalls de diari per aconseguir l’escalfor necessària per les vetllades mirant el televisor o escoltant la ràdio.

Les amistats dels concos son, quasi be sempre, d’altres concos. Amb els que comparteix el mateix passat, la mateixa feina, les mateixes putes i les mateixes preguntes. Aquells anys de compartir el pupitre, en aquella aula plena de nois i noies de totes les edats, rebent la saviesa d’una mestra que els va saber estimar com ho faria una mare, doncs la seva, de mare, ocupava tot el temps de que disposava en les tasques pròpies de la vida a pagès. I això volia dir totes les hores del dia i part de la nit.

Sempre que xerro amb un conco, dels que viuen aquí al Pirineu, no aconsegueixo imaginar-me com ha de ser una vida així. Ni tan sols he estat capaç de trobar una cançó, un poema, que faci una descripció acurada del que significa ser conco. Fins i tot els creadors de melodies han passat de llarg. Han viscut oblidats, anorreats i finalment abandonats. Si més no, a mi m’ho sembla així. Però… tornem al ball.

Aquelles dues dones van començar a engrescar a tot de nois i noies a sortir a ballar. Jo, que ja havia donat uns quants “viatges” als porrons que voltaven pel local, vaig acostar-me a la parella de balladores i, sense donar opció a la negativa, vaig apoderar-me dels braços de la mes jove. Era la Ventureta, aquella cosina d’en Lluís que ens portava de cap a uns quants, aquella nit. Vam arrambar-nos tant com permetia la bona educació i així ballàrem tres peces seguides. Finalment, suat i assedegat, vaig atansar-me a la barra a fer un got. La Pilar, aquella noia de Sant Pol amb qui mantenia una amistat sincera, va compartir el beure amb mi.

Des de feia un temps, una colla de gent vinguts de Sant Pol, pujaven a Estana per festes. A la festa gran, a mitjans de setembre, ja concretàvem el que faríem per la festa petita. Jo encara no hi vivia, a Estana, però sovintejava molt aquell indret i vaig fer força amistat amb aquell grup del Maresme. La Pilar era una de les noies d’aquell grupet, i amb ella vaig mantenir contacte durant força temps.

Vam deixar les cerveses a mig acabar i ens vam engrescar amb un seguit de boleros, que aquella parella de músics tenia al seu repertori. La Pilar, bona balladora, em portava. Jo, obedient, la seguia tan be com podia. Rèiem tots dos com bojos i vam traslladar els nostres passos fins a fora del local, on la fresca de la nit ens eixugués la mullena de suor.

La Pilar, aquella nit, va decidir de posar-se unes faldilles lleugeres que, per efecte de les seves giragonses, deixaven veure unes cuixes fermes i brunes. Jo tan sols pensava en seguir el seu ritme, que anava creixent a mesura que l’orquestrina augmentava el tempo. Fèiem, van dir-me desprès, patxoca, de contents com ballàvem i tanta estona sense descans. Alguns, veient-nos tan feliços, ens guaitaven amb evident cara d’enveja.

Al l’altra extrem de la barra, tres concos històrics s’ho estudiaven tot amb un posat seriós i analític. La ramada que havia vingut aquell vespre a Estana despertava tot l’interès d’aquells tres homenots enclenxinats i amb ferum de Baron Dandy. Semblava que fessin tria de les mosses que aparentessin disponibilitat, però la posició que mantenien, apuntalats fermament sobre la nevera de les cerveses, no els definien com a persones amb capacitat d’engrescar a ningú a amistançar-se amb ells. Aquest eren, per ordre d’edat, l’Ismael, el Nen de Cal Roig i en Perot.[12]

L’Ismael, hereu de Cal Flandrio, ja feia temps que va complir els quaranta i no se’l coneixia cap relació en el passat. De fet, cap dels tres havia tingut mai, que se sabés, cap companya, dona o estimada oficial. L’Ismael mantenia el cap cot i el seu rostre era ample com un pa de quilo. Anava amb els cabells absolutament coberts d’una pàtina greixosa que el feia semblar-se a un personatge sorgit de les novel·les d’Agatha Christie.

El nen de Cal Roig, prim con un secall, anava embotit sota dos jerseis de llana que el feien suar d’allò més. El seu rostre allargat s’amagava darrera unes ulleres exageradament grans, que feien que les orelles s’obrissin i li donessin l’aparença d’un Dian Sis amb les portes obertes, cosa que va servir per que es quedés amb aquell malnom, El Dian.

Repenjat a la paret estava en Perot, amb uns cabells rabiosament negres i un nas descomunal. Aquell nas enorme el va marcar tota la vida, i les vexacions les va haver de suportar sempre. Però en Perot es un bon jan, un home d’aquells amb els que se’t fa difícil emprenyar-te- Tot li anava be i amb ningú es discutia mai. Un dels seus costums, quan baixava a Martinet cada tarda, era prendre’s una cervesa sense alcohol, on sucava el croissant del berenar. En Perot vestia, com sempre, un jac de pana vella que li arribava a mitja cama. Sota aquest abric es veia una camisa de franel·la a quadres que perfilava una armilla vermella de llana.

En Perot feia pocs anys que havia enterrat el pare i, en quedar-se sol, va decidir vendre’s les quatre vaques que munyen i va buscar-se una feina de vigilant, a pocs quilòmetres de casa. Aquella feina li permetia guanyar-se raonablement la vida, mantenir un cotxe petit i fer periòdiques visites a Cal Burrisol, aquella casa de “pepes” que es trobava a mig camí de La Seu.

Aquella nit, a la festa petita d’Estana, en Perot i els seus dos companys, van venir amb la intenció de sempre: trobar una mossa amb qui somiar junts un futur. La disposició de tot tres no era, es clar, la més atractiva a la vista de cap dona. El seu rostre osc, seriós i trèmul espantava qualsevol possible aspirant.

Mentre ballava amb la Pilar vaig fixar-me en ell. En Perot no treia els ulls dels malucs de la Pilar i la seva mirada feia tentines quan la noia mostrava el camallot. La Pilar, aliena del tot a la mirada de desig d’en Perot, tan sols volia ballar i rodolar entre els meus braços, al ritme de la música.

Jo mantenia, amb en Perot, una mena de cordial relació des de feia un temps, i em fixava en aquella mirada d’ell amb una barreja de sentiments. Què donaria en Perot per ballar amb una noia com aquella? Ho havia fet mai?

Se’m va acudir, de sobte, de proposar-li a la Pilar que treies a ballar al Perot. Ella, de bon començament, no em sentia a causa de l’amplificador de so dels musics. Vaig agafar el poder de la ballaruca i ens vam allunyar uns metres, cap a la foscor, on allà em podria sentir.

• Ei, Pilar. Per què no treus al Perot a ballar? ꟷVaig dir-li somrient.

• Al Perot? Ostres, tio. Vols dir? Quin pal. ꟷVa remugar ella.

• Va, si. Si us plau. Se li en van els ulls veient-te. ꟷVaig insistir.

La Pilar ja el coneixia el Perot i sempre el va tractar amb tendresa. Va tornar-me el somriure i va decidir-se.

• Val. D’acord.

Vam compartir una riallada i ens vam tornar a agafar per continuar ballant. Donant tot de voltes, vam atansar-nos a aquell recó.

La Pilar i jo ens apropàvem girant sobre nosaltres mateixos al ritme d’una conga i, quan ella quedava encarada cap a en Perot, li feia un senyal amb el dit per demanar-li que s’hi acostés. Cada vegada que es creuava les seves mirades la Pilar repetia el gest. I cada cop érem més a prop.

El Perot no sabia cap a on mirar i, cada vegada que aquella noia el convidava, amb el dit, a seguir-la, en Perot apartava la mirada dissimuladament. La seva cara, però, s’enrojolava cada cop més i naixia en ell una barreja de sensacions contraposades.

Finalment, quan ja érem a tocar, vaig separar-me de la Pilar i vaig acostar-li el braç dret d’ella cap al Perot. Ell, veient aquell gest, primer s’hi va negar a agafar-li la ma. Vaig insistir jo. Va tornar a negar-se. I va ser la Pilar qui va agafar-li la ma per arrossegar-lo fins al bell mig de la pista de ball.

El Perot va intentar agafar el ritme que la seva parella marcava però… ballava com un pingüí. La seva noció del ritme era del tot inexistent. La Pilar, adonant-se del mal tràngol pel que estava passant el seu ballador, va decidir arramblar-se tant com va poder i començà a marcar ella el pas.

Tothom en aquella sala es miraven a aquella parella encuriosits i divertits. Era el primer cop que veien en Perot abraçat a una dona i… ballant! Jo vaig aprofitar per recuperar la cervesa i vaig gaudir d’aquell inusual espectacle. No havia estat la nostra intenció avergonyir al Perot amb aquella pensada, però la cara d’espant d’aquell home em feia adonar-me que no ho estava passant gens be.

La Pilar, de mentre, s’esforçava d’allò més per que en Perot s’ho passés el millor possible amb aquelles voltes i arrambades. El seu únic propòsit era, com jo, que en Perot es divertís a la festa, i si ella podia ajudar per que fos així, estava disposada a fer el que pogués.

Els musics, que també coneixien en Perot, veient aquella inusual parella intentant seguir els compassos en aquell ball, van allargar, i molt, la durada del tema. Finalment, al mig de la sala, tan sols quedaven ells dos donant voltes i voltes. Tots ens ho miràvem fent cercle al seu voltant i donant palmes al ritme de la musica.

Quan ja portaven més de cinc minuts en aquell ball inacabable en Perot va fer un gest ben estrany. Va acostar-se a cau d’orella de la Pilar per dir-li alguna cosa. Ella, en sentir-lo, va deixar de ballar i va apartar-se del cos d’ell. En Perot va desfer-se sobtadament de la Pilar i, abaixant el cap, va dirigir-se presurós cap a la porta. Va obrir-se pas entre alguns dels que hi eren a la porta i va desaparèixer carrer avall sense dir res a ningú. Els músics, fent ostentació de la seva professionalitat en aquell ofici, van acabar aquell tema amb gran fanfàrria.

La Pilar va venir on jo era i em va agafar la cervesa de la ma. Va fer un llarg glop i em va mirar fixament. Vaig preguntar-li:

• Què ha passat?

Ella va romandre en silenci fins que va començar un altre tema i, amagant la seva veu dins la remor de la musica va dir-me:

• S’ha corregut.

TERMINIS

• ꟷ Toma, Javi. Es para ti.

Era dijous, i com cada dijous tots els germans intentàvem d’anar a dinar a casa dels pares.

El pare em va allargar el telèfon estirant el fil corrugat fins el màxim de la seva resistència. Jo vaig allargar el braç mentre m’aixecava per atendre aquella inesperada trucada.

• ꟷ ¿Si?
• ꟷ Hola Demi. Soy la Daria.

Em vaig quedar astorat. Feia mesos que no en sabia res, de la Daria.

• ꟷ ¿Daria? Ostras. ¿Cómo me has encontrado aquí? ¿Pasa algo?
• ꟷ La Teresa me dio éste teléfono. Me dijo que aquí podría encontrarte.

Encara una mica desconcertat vaig preguntar-li de nou si passava alguna cosa. Es tractava del Carles.

• ꟷ ¿Sabes algo del Carlos? Hace más de quince días que no sé nada de él y me tiene preocupada.

El Carlos va irrompre a les nostres vides d’una forma força estranya. La seva dona, la Carme, treballava a la mateixa empresa del Tomàs i, per diverses giragonses de la vida es va presentar un dia a casa nostra amb ell, el Tomàs.

Van aparèixer tots dos amb el casc de la moto posat i, en treu-se’ls ens van mostrar un ulls que els delataven. Portaven un pilotasso important.

Quan al Madrid central tothom parlava de La Movida Madrileña[13] a casa nostra el descontrol que ho envaïa tot era més grupal. Els diversos ambients estaven prou definits i normalment mantenien els seus límits força controlats. Les barreges eren poques i quan succeïen acostumaven a ser antagòniques, quan no obertament contraposades. Podies formar part d’una tribu on trobaves anarcosindicalistes i camells, catequistes excomunicats i assidus a les discoteques, alpinistes i roquers.

El nostre grup, i aquells d’altres, de grups, que cercàvem cada dia uns resultats de lisèrgia descontrolada i música contrariada, coincidíem quasi bé sempre als mateixos locals. Al barri de Gracia, principalment, però també ens podíem perdre pel que quedava d’autèntic al Chino i a Santa María del Mar.

Diversos locals del barri de Gràcia ja havien començat a vestir-se d’alumini i negre, com ara el Falstaf o el KGB, i d’altres mantenien encara aquella pàtina mig rància, mig alternativa. Era el cas de La Sospita, o fins i tot el Cafè del Sol.

Quan ens movíem per aquells forats sabíem que sempre podíem trobar algú de conegut (tan de bo fos coneguda) amb qui compartir la nit, el costo i el que fos.

Quan l’objectiu era no fer-se notar gaire pel barri decidíem de baixar fins el Raval o el Born. Fèiem una primera visita al Merimbao o el Miramelindo, i de tornada era obligat entrar a Les Enfants Terribles, on de ben segur que sorties perfectament col·locat pel camí de tornada a Gràcia, que era on vivia jo llavors, juntament amb el Julio la Dimitra i el Pep.

Des d’aquell primer contacte amb el Carlos aquest s’hi va afegir al nostre grup i, pràcticament cada dia, sortíem a fer l’obligada ronda de bars, garitos i camells. El resultat final era quasi sempre el mateix: ulls petits, boca empedrada i sentits aletargats.

El Carlos, des del primer moment, va mostrar una ànsia excessiva a prendre tot allò que l’hi posaven al davant, ja fos un secant sense marca, com una ratlla sospitosament bruta o groguenca. El cert, però, es que rèiem molt amb les seves sortides, així com un vocabulari absurd i àcid inventat per ell, que ens ha perdurat des de llavors.

• ꟷ Ascati tapeta? Que es que ascati tapeta? Tapeta con busu farrànqui la moto? Tapeta con qué? Con tupé.

Burrades d’aquesta mena ens feien petar-nos de riure. Es clar que tota la química i alcohol que portàvem a dins feia la feina que havia de fer.

Fent un recull ràpid de tots els excessos que recordava del Carles vaig entendre que la Daria pogués estar amoïnada per ell. La Daria va ser la darrera aventura que va encetar el Carles després que la Carme, la seva dona, l’engegués definitivament de la seva vida.

Quan el Carles ens va presentar la Daria tots vàrem flipar amb el pedigrí d’aquella donassa. Vivia a un àtic del Passeig de Gràcia a sobre del restaurant La Puñalada. Tota aquella illa de cases era propietat de la seva família, que estava emparentada, de no gaire lluny, amb la monarquia de Mónaco, i era filla d’un director de cinema, arquitecte, caçador professional i pintor en hores baixes. El Jacinto.

Jo vaig formar part intensa d’aquella relació de tots dos, doncs em passava moltes tardes amb ells en aquell àtic, o be a casa del seu pare a Sant Feliu, on residia als baixos de la masia Los Leones, propietat també de la família.

La Daria em motivava a crear conflictes entre ells dos, cosa que l’excitava molt i, de tant en tant, ens desfogàvem ella i jo al seu immens llit. També el Carles s’hi va apuntar un parell de cops, tot i les seves recances, a “compartir-nos” tots tres amb suor a coca, ginebra i sexe.

• ꟷ Joder, Daria. La última vez que lo vi, y de eso hace tiempo, me dijo que no quería saber nada de ti. Y de mí tampoco.
• ꟷ Sí, eso ya lo sabía. Pero después se arregló un poco lo nuestro. Aunque duró poco. El caso es que la última vez que lo vi iba muy pasado y tengo miedo que le haya pasado algo.
• ꟷ ¿No estaba viviendo con Xesco? Vaig preguntar-li.
• ꟷ Sí, pero el Xesco hace una temporada que está currando en Ibiza y no sabe nada de él. Y en su casa no contesta nadie y tampoco abren la puerta.

Vam quedar un parell d’hores desprès al pis que el Xesco i el Carles compartien al Poblenou.

Quan va arribar vaig tenir una fiblada de desig que ella va captar i em va fer una forta abraçada mentre em donava un lasciu petó que potser va durar massa, donada la nostra angoixa.

Quan vam arribar al replà tot just sortia el veí del pis del costat, i quan va veure que picàvem a la porta del Carlos es va dirigir a nosaltres.

• ꟷ ¿Conocéis a este tío? Decidle que la basura ha de bajarse cada día, que hace un pestazo en el patio que no se puede aguantar.

De seguida vam saber que alguna cosa no anava bé. En apropar-nos a la porta també nosaltres vam notar una fortor que sortia de dins aquell pis. Aquell veí va baixar per les escales i nosaltres el vam seguir fins el carrer. Vam decidir que s’havia de fer alguna cosa mentre sospitàvem el pitjor.

La Daria va anar a la cabina telefònica de la cantonada i va trucar la policia.

Quan la Carme va deixar al Carles aquest va quedar vivint al pis que havien llogat tots dos al carrer Mallorca, a tocar del Passeig de Sant Joan. Aquella vivenda sempre la vaig conèixer a mig arreglar. De les dues habitacions grans que tenia van fer una enorme sala, on, tret de l’equip de musica, no hi havia cap altre moble.

Les nits en aquella casa consistien en acabar la ronda de consum de tota mena de drogues, que ja teníem encetada al proper barri de Gracia, obrir un parell d’ampolles de qualsevol licor i unes quantes cerveses i jugar al frontó.

Amb una pilota d’escuma i un parell de raquetes de plàstic, com les que es fan servir a la platja. La música, a tot volum, i els balcons oberts de bat a bat. Al davant d’aquells balcons hi era la parada d’autobusos des d’on qualsevol que estigués esperant ens podia veure saltar i córrer com possessos perseguint una pilota al ritme de la musica.

Trenta minuts desprès que la Daria truqués la policia va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Un cop els vam informar del que ens temien ens van dir que ells poca cosa podien fer i que el millor fora que truquéssim al titular del pis (el Xesco), i quan aquest arribés ja podríem obrir la porta.

Collons! Això ja ho sabíem nosaltres, no? Amb cara de circumstàncies es van acomiadar i van marxar.

Aquella nit vaig passar-la amb la Daria a casa seva. Ella va trucar al Xesco a la feina i el va convèncer perquè vingués a l’endemà mateix a obrir el pis. La Daria i jo vam romandre desperts tota la nit, mentre jo intentava treure algunes melodies al seu piano. I entre cançons i xerrades intentàvem fer memòria de tot el que havíem viscut des que la nostra relació es va trencar.

En els millors temps de la nostra perduda amistat vam compartit moltes estones amb sortides a les diverses propietats que el pare d’ella tenia per tot arreu. Un cap de setmana a un mas a Viladrau, tres o quatre dies a Cadaqués, i força nits a Los Leones, on l’inesgotable cocaïna del seu pare ens feia creure que aquelles quadres restaurades i plenes de trofeus de caça, potes d’elefant, caps de rinoceronts i tota mena de banyes, eren una mena de túnel del temps on tot era permès.

La Daria era (o és?) pintora. Els seus quadres semblaven amagar uns pensaments tortuosos i angoixants. Un germà seu va suïcidar-se uns anys enrere i allò va crear-li, per sempre més, un tarannà psicòtic però envoltat d’una tendresa mal amagada. Va ser amb els dibuixos d’ella que vaig tornar a freqüentar algunes galeries d’art. Sols ella i jo, ja que el Carles no suportava aquelles incursions “culturals”.

Per aquella època el pare de la Daria, el Jacinto, va entossudir-se a guanyar un premi literari i em va convèncer perquè jo li fes la feina de taquigrafiar les seves notes: tot un seguit de bestieses i absurditats més pròpia dels Marx Brothers que no pas d’un escriptor amb pretensions impossibles de literat. Aquells dies, però, eren l’excusa perfecta perquè tots tres, el Carlos la Daria i jo, ens amaguéssim en aquell antre de diversió i vici.

El Xesco va arribar en avió a primera hora de la tarda. El vam recollir a l’aeroport i de seguida ens vam dirigir al seu pis. Mentre jo conduïa ell ens va explicar que l’Antonio portava dies buscant-lo, al Carles, doncs l’hi havia passat set-cents àcids que va portar d’Amsterdam per vendre’ls durant les properes festes de Gracia.

Coneixent com coneixia al Carles de seguida vaig saber que aquells àcids mai arribarien al carrer i que, de ben segur, el Carles ja havia fet algun negoci dels seus, deixant a banda la quantitat de química que ell mateix ja s’hauria ficat al cos. La capacitat per excedir-se del Carles era ben sabuda per aquells que havíem fet bisnes d’aquesta mena amb ell.

Quan el Xesco va obrir la porta la ferum ens va colpejar amb violència al nas. Aquella pudor tan sols podia significar una cosa. I el Xesco ho va confirmar quan va entrar a l’habitació del Carles. Va sortir dos segons desprès i, tot d’una, va potar tot el que portava dins a la paret del davant.

El Carlos era mort i, pel que semblava el seu estat, portava més de quinze dies en aquell llit. I així ho va confirmar la policía una hora després, ja que la Daria no va perdre temps a fer la trucada. Ho va fer abans que ens haguéssim posat d’acord sobre què dir, i sobre què faríem amb els secants que quedaven escampats per tota la cuina.

Mentre el Xesco donava a la Urbana tota l’informació que aquests demanaven jo intentava dissimilar aquells cartonets dins les butxaques, i intentava semblar tan sols trist per la mort d’un amic i no acollonit per si els barrufets decidien demanar perquè estava tan neguitós.

Vaig tornar a casa de la Daria per ofegar la nostra melangia per la mort del Carles amb una sessió completa de lisèrgia, llàgrimes i sexe, i aquell divendres va durar tres diumenges. Els secants eren bons. Molt bons. El Xesco va optar per anar a casa dels pares.

Aquells anys d’excessos passaven factura a tot arreu. Eren els anys més durs d’ETA i allà, a Euskadi, el cavall feia estralls. Aquí, a la Barcelona moderna i reconquerida, juntament amb l’heroïna ens matàvem amb mescalina, coca i coktails de química i alcohol. Tenir la gent col·locada era una garantia per poder establir el Nou Ordre, on nosaltres, els de sempre, no estàvem convidats.

Documents, com el conegut “Informe Navajas”, o llibres com el de Justo Arriola, “A los pies del caballo –Narcotráfico, heroïna y contrainsurgència en Heuskal Erria”, van intentar destapar aquell projecte oficiós per desbotir la dissidència a l’estat espanyol i, principalment, al país basc.

I des de l’agulla el més normal és que arribéssim a la SIDA. El cercle era perfecte. Tots aquells considerats indesitjables en aquells moments entraven a formar part del club dels sentenciats: maricons, ionquis, abertzales radicals, marginats de tota mena, punks, perifèrics…

L’objectiu estava assolit. El sistema perduraria encara unes dècades més. “Atado y bien atado”.

També érem indesitjables els oposats, els primers objectors de consciència, els desertors, els covards de tota mena. Dir no al servei militar obligatori et podia comportar haver de renunciar a un futur estable dins l’administració pública i, també, en aquelles empreses subsidiàries del sistema: Renfe, Telefónica, Fecsa, Creu Roja, etc.

Oposar-se a fer el servei militar tan sols podia fer-se amb un únic argument: l’objecció de consciència. Els que senzillament no volíem fer la mili havíem de triar aquesta opció, tot i que tampoc era una garantia per lliurar-te de portar armes.

La paradoxa que ens depararia el futur sobre el tema de la mili no pot ser més absurda. Va ser el govern de la dreta rància del Partit Popular, amb l’Aznar al capdavant, qui acabaria amb el servei militar obligatori[14].

L’únic sistema de lluita que ens quedava era, senzillament, fer la nostra. Ens oblidàrem de les pautes exigides i començàrem a crear-nos la nostra escala de valors, tot i que també vam aprendre, ben seguit, a traïr-nos en les nostres pròpies conviccions.

Calia llençar una moneda a l’aire i desitjar que la tria fos correcte.

FEBRADES

Aquella tarda, sortint després de fer una absenta al Marsella amb la Pepi i en Santi, vam voler agafar el metro a Les Drassanes, per variar una mica el recorregut de sempre.

De baixada per les Rambles era habitual trobar-te algun dels essencials del Chino. Miràvem a dreta i esquerra per mirar de descobrir on s’amagava a aquelles hores la Pruden, aquella dona malgirbada i llepissosa que sempre se’ns acostava per demanar-nos que l’hi paguéssim un beure.

Nosaltres, que quasi bé sempre acceptàvem, l’hi teníem una sincera estima a aquella desfeta de dona des que una tarda de descoberta la vàrem conèixer a les portes del Liceu, on acostumava a deixar-se veure.

Quan veia algun turista es plantava davant d’ell i s’obria la brusa per ensenyar-li un pitram flàcid i eixut, amb unes tonalitats que anaven del blanc lletós al gris cendra. Després tancava ràpidament la brusa i es regirava, blegant la cintura amb un colze fent-li pressió sobre el maluc, mentre aixecava la mà d’aquell braç i fregava els dits com qui compta diners.

L’expressió de la seva cara era de jovialitat, amb els ulls molt oberts i la boca dibuixant una ganyota a mig camí entre el riure i el dolor. No deia res, tan sols fregava els dits i et mirava fixament.

No tothom entenia que volia dir aquell posat i a que venia aquella exposició de les mames. Els més, però, ho teníem clar, i d’altres, pocs, deixaven anar alguna moneda.

La Pruden no tenia cap altra forma de subsistir. Mai va ser meuca i mai , que se sabés, no treballà en res. Però aquell personatge era tot bondat i considerava que els ínfims atributs que la genètica l’hi havia donat podien servir-li per omplir el pap un cop al dia.

També rebia tot sovint ajut per part de les floristes i ocellaires del passeig. Tots la consideraven una dona de bon cor a qui la vida l’hi va girar l’esquena i va entrar a formar part del gremi dels desapresos. No vam saber mai d’on va venir ni com va arribar a aquella situació d’abandó, i quan amb els anys va desaparèixer de cop i volta de la fauna de les rambles ningú va saber que se n’havia fet, de la Pruden.

Aquell dia, però, no la vam veure. Baixàvem Rambles avall desbarrant amb animació sobre la festa que es preparava a La Massana per celebrar el primer Carnestoltes, una celebració que volia recuperar l’acceptació que va quedar interrompuda amb la prohibició durant el franquisme.

Érem vint-i-vuit els que ens hi vam apuntar i per això la decisió que es va prendre sobre la disfressa col·lectiva va ser ben acollida per una àmplia majoria: Ens disfressaríem de joc de dòmino. El que no aconseguia gaire suport era la nostra intenció de com fer aquella disfressa.

El Santi va proposar que tots vint-i-vuit, tants com les fitxes del dòmino, anéssim despullats i amb el cos pintat de blanc pel davant i de negre pel darrera, i les diferents puntuacions de les fitxes pintades amb purpurina, intentant dins el possible dissimular els genitals. Amb aquest aspecte baixaríem corrents, rambles avall, repartint les butlletes d’invitació a tothom que les volgué agafar, per què vingués al ball que organitzaríem als jardins de l’escola.

Teníem clar, com no, que allò portaria conseqüències amb la direcció de La Massana, que per aquells anys (parlem de finals dels setanta) estava formada per una colla de prohoms acabats d’arribar de l’edat de ferro.

Quan érem a l’alçada d’Escudellers ens va sorprendre un xiscle contundent a la nostra esquena que ens va fer para de cop i girar-nos.

• ¡Quietos ahí, forasteros!

Un homenet, de no menys de seixanta anys, estava palplantat al mig de La Rambla. Tenia les cames obertes i els braços ben estirats, mentre feia tremolar els dits per sobre d’unes pistoles de joguina que li penjaven dins unes cartutxeres de plàstic. El seu capell negre de cow-boy el duia una mica inclinat i combinava amb un cosset que amb prou feines cobria la seva camisa quadriculada.

Era… Billy el Niño, un altre personatge d’aquells que recorrien, dia sí i l’altre també, els carrers d’aquell tros de ciutat.

El primer en reaccionar va ser en Santi que, adoptant la mateixa posi d’aquell individu va respondre la seva crida:

• Que quieres forastero. No debiste cruzar el Misisipi.
• ¿Yo forastero? ꟷva respondre BillyꟷEres tú quien ha venido sólo a mi territorio. Prepárate a morir.

De sobte la Pepi, apuntant-se a aquell joc, va sumar-se a la bufonada.

• Él no está solo. También estoy yo, Billy mata-hombres.

Jo no vaig tenir més remei que seguir-los el joc a tots tres.

• Y yo. Desenfunda cuando quieras.

Billy el Niño, abans de respondre a la nostra provocació va treure totes dues pistoletes i va fer tot de giragonses als dits, cosa que va provocar els aplaudiments i no poques rialles de molts dels que es miraven aquella representació.

La Pepi va ser la primera a disparar. Va apuntar-lo amb el dit i va fer un sonor “bang”. Seguidament en Santi i jo també “disparàrem” les nostres “armes”.

Aquell pistoler va caure a terra simulant una mort sobreactuada i guarnida de gemecs. Els tres, que ja ens coneixíem aquella pantomima, vam esclatar a riure i li oferírem uns aplaudiments i ovacions de satisfacció per la seva actuació. Tothom s’hi va afegir.

Billy es va aixecar i traient-se el barret va saludar a tots els congregats. A nosaltres ens va apuntar amb la pistola i desprès, aixecant-la, va bufar dins el canó per diluir el fum que van deixar els petards que havia fet sonar. Tot seguit oferí el barret a la concurrència demanant la voluntat.

Sense deixar de riure vam continuar el nostre camí.

Uns metres més avall el Santi ens va proposar d’anar a fer el darrer got al Pastís, un local petitó del carrer de Santa Mónica on el temps es consumia al ritme d’una cinta de l’Edit Piaf que sonava contínuament. Era aquella la única cinta, pel que semblava, que tenien en aquell bar i que marcava el pas de les hores.

Al costat d’aquell garito hi havia un portal barrat amb fusta i vidre on es podia llegir:

“Gomas y lavajes”

“Gomas higiénicas, gaste un real y ahorrará mil”

Tan bon punt vam entrar al Pastís un gitano malcarat va entrar ràpidament i, agafant-me pel braç, va deixar anar:

• Tu eres colega del Tino ¿Verdad? Te conozco. Tú eres amigo suyo.

Vaig encarar-me a aquell tros d’home i de seguida vaig entendre el que passava.

En aquells anys molts camells es trobaven en aquell tros de barri i era allà on tothom que estava enganxat a l’agulla acabava passant per aconseguir un pico a preus irrisoris, ja que la merda que es venia allà era d’una infernal baixa qualitat. Aquella barreja mal anomenada cavall feia que el què havia de ser un bon viatge acabés esdevenint-se un malson, on molts s’hi deixaven la vida.

L’Agustí (El Tino) va ser un amic meu que ja feia dos o tres anys que era consumidor crònic d’aquella metzina que l’hi estava esquinçant l’ànima i el cos.

Quan el vaig conèixer tan sols jugava a col·locar-se, però de mica en mica va acabant convertint la seva vida en un pou de merda.

Tots els que el vam conèixer vam acabant separant-nos d’ell, doncs ja no podies dipositar cap mena de confiança en res del que et deia. Més d’un cop, molts cops, va intentar treure’m diners per mantenir la seva addicció, i al començament hi vaig caure.

Amb el temps vaig adonar-me’n que no tenia remei i que per molt que intentés fer-li veure que allò tan sols el podria abocar a una mort segura ell feia cas omís, i va continuar baixant per aquella espiral d’autodestrucció assegurada.[15]

Com l’Agustí van ser molts, massa, els amics, familiars i coneguts que en aquells anys en que la vida ens despertava no van saber assimilar-ho com calia i triaren aquell camí per trobar el seu lloc. Alguns vam tenir sort i descobrírem a temps altres formes d’orientació. Jo vaig triar la muntanya.

En la memòria vaig emmagatzemar tants i tants noms que no van poder sortir-se’n a temps: Joan, Carmen, Nacho, Mercedes, Kiko, Eljavi, Carlos, Albertito, Teo, Johny, Mámen, Jésu, Rana, Perillo, Gonza, Blas, Rubén…

L’Agustí era cosí de la Fina, una noia amb qui vaig sortir una temporada. Tots tres érem membres, juntament amb la Pepi, del mateix grup de muntanya, al Clot.

Ella, la Fina, m’explicava les batusses que tenien a casa seva pels disgustos que els donava el nano. Ambdues famílies vivien al mateix replà i les escridassades i baralles se sentien sovint, pràcticament cada dia.

L’Agustí s’havia venut tot de coses de casa seva per pagar-se un consum que creixia i creixia. Llavors una dosi sortia per unes dues-mil pessetes (12€) i ell necessitava no menys de tres o quatre picos al dia.

Els pares van intentar, sense èxit, d’ingressar-lo a uns dels pocs centres de desintoxicació que existien llavors.

El cavall, a començaments dels setanta, va arribar amb força a Barcelona amb intenció de quedar-se, mentre el dictador encara afusellava a gent per dissentir o oposar-se al sistema.

La lluita que es desfermà contra les màfies italianes, principalment les de Marsella i la siciliana, van fer del port de Barcelona la llançadora perfecta per exportar els opiacis des de l’Iran al gran client, que llavors eren els Estats Units.

La qualitat del cavall que es quedava a Barcelona era, de bon començament, d’una gran puresa, i voltava el 60 per cent. Però la penúria que encara arrossegava la gent a Espanya va provocar que aquella mercaderia s’anés adulterant i adulterant a mesura que els ionquis tallaven la mercaderia una i mil cops per aconseguir treure-li rendiment.

Els procés era el següent: el ionqui veritablement enganxat comprava un gram i, per aconseguir que li quedés la quantitat que ell necessitava, la mesclava amb tota mena de merdes que trobava al mercat, fins que aconseguia doblar, triplicar i fins i tot quadruplicar aquell gram inicial.

El ventall de merdes que es combinaven amb l’heroína era, i és, molt ample. Podem trobar estricnina, mata-rates, quinina, lactosa, bòrax, guix, barbitúrics, benzodiapecines, piracetàn i d’altres.

Ell es quedava pel seu consum un 10 ó 20 per cent i la resta la revenia pel carrer, a d’altres que continuaven malbaratant-la novament per repetir el mateix procés d’adulteració.

Allò provocava que ningú sabés del cert què s’estava introduint a la vena i així, ja fos per un excés d’additius o per una qualitat excessiva, alguns quedessin estesos a terra penjats de la goma. Els més sortosos se’n sortien amb una sobredosis i molts no superaven aquell xoc i s’hi deixaven la vida.

Quan caminaves per segons quins indrets de la ciutat era habitual trobar-te grups de nois i noies arraulits al voltant d’una flama on cuinaven els picos, compartien xeringues i mercadejaven entre ells.

Això passava a tot arreu, però els focus més importants podies trobar-los al Chino, a La Mina, al Puente del Trabajo, Casa Antúnez o Zona Franca.

La mare de l’Agustí, expressió d’un rostre de l’amargor més esfereïdora, va decidir finalment denunciar al seu fill.

Quan la policia va anar a casa per endur-se el noi aquest va escapolir-se a través del pis de la Fina, i d’allà saltà al pati interior d’on va poder fugir.

No van saber mai més res d’ell. L’Agustí s’instal·là a una pensió de carrer de la Cera on compartia habitació amb tot de ionquis i desfetes humanes tan enganxats com ell.

Aquell gitano va tornar a interrogar-me:

• No me digas que no lo conoces porque te estrello la chola, eh?

Vaig acollonir-me, i la Pepi i el Santi van posar-se al meu costat. El Santi, que era petitó i poqueta cosa, va encarar-se’l:

• Oye, tío. Déjalo en paz. No te conocemos de nada.

Aquell homenàs va mirar-se’l fixament i el Santi reculà unes passes. Va tornar a dirigir-se a mi:

• Te vi hace tiempo con él. Y me debe dos mil duros.

Jo, trèmul, tan sols vaig saber dir-li:

• Ya, pero… Ya hace mucho que no lo veo… Creo que marcho al pueblo con sus padres. Estaba muy pillao y aquí lo buscan muchos… como tú.

Vaig trigar una llarga estona a convèncer a aquell gitano que jo no en sabia res de l’Agustí i, finalment, va marxar amb dos col·legues seus que l’esperaven fora del local.

Vam demanar-nos uns gots de pastís per fer-nos passar l’ensurt. Jo vaig quedar-me força estona pensant en l’Agustí. La Pepi, que també el coneixia, i sabia de la meva relació amb ell, va dir-me.

• Déjalo Demi. Ya no puedes hacer nada por él. Es su decisión.

… Clar. Era la seva decisió, però que crua se’m feia la meva, de decisió. Estava clar que érem molts els que l’hi vam girar l’esquena. Vam ser tots els que no vam saber retenir-lo amb nosaltres.

Un cop apurats els beures vam continuar el nostre camí fins el metro.

Quatre o cinc mesos desprès la Fina va telefonar-me. Feia temps que no ens vèiem i vam quedar per fer un beure al Montferri del davant del Grup de Muntanya.

Quan vaig arribar ja vaig notar un posat seriós, i va dir-me mentre m’asseia:

• Han trobat l’Agustí mort a Navalcarnero.

Els esguerros que provocava el cavall van endurir-se uns anys desprès quan arribà amb fúria la sida. Allò va provocar, però, que alguns intentessin, i uns pocs fins i tot ho aconseguissin, de sortir-se’n d’aquella tragèdia. Però sempre seran molts els que van quedar-se pel camí.

OPORTUNITATS

Monsieur Hulot va arribar a la segona planta i la va trobar mig buida. Tot i que la sala gran disposava d’una vintena de taules tan sols cinc o sis eren ocupades pels seus titulars.

A totes les taules hi havia grans columnes de carpetes (legajos deien ells) en precari equilibri. Hi havia de grogues, verdes, taronges, blaves. Totes es mantenien tancades gracies a uns cordills disposats en creu que procuraven que no sortís res de l’interior. Alguns dels que hi treballaven en aquell moment no paraven d’obrir i tancar aquells reculls de documents i estampaven tot de tampons de diverses formes i tamanys, per desprès escriure a mà les informacions necessàries. Un cop finalitzat el corresponent anàlisi i actualització de dades aquest tornava a tancar la carpeta i la dipositava en una altre columna que, invariablement, es trobava a l’altre extrem de la sala.

Monsieur Hulot va mirar a banda i banda d’aquella extensió de solitud i es va dirigir al extrem oposat del passadís d’accés, on es podia llegir a la part superior d’una única porta un petit rètol d’alumini marró i lletres negres la paraula GERENCIA.

Monsieur Hulot va trucar a la porta i va esperar la resposta que havia de permetre que hi entrés. Va esperar deu o quinze segons i en no rebre cap senyal va obrir i guaità l’interior d’aquell despatx.

A dins monsieur Hulot va veure quatre taules disposades en quadre, dues mirant cap a les altres dues i a tocar cadascuna de la paret. De les quatre tres estaven atapeïdes del mateix tipus de documentació de la sala gran, tret d’una que tan sols tenia, al centre, un telèfon verd bloquejat amb un petit cadenat.

Monsieur Hulot va preguntar al únic funcionari que hi havia darrera de la seva muralla de carpetes:

• Perdón… ¿El señor Ramón?
• …
• Oiga… ¿Dónde está el señor Ramón?

Després d’aquesta segona demanda aquell home va aixecar la vista, amagada darrera d’uns vidres massa gruixuts, i guaitant-se a monsieur Hulot, va deixar passar cinc segons abans de respondre:

• Está almorzando. Aún tardará un rato.

Monsieur Hulot va consultar el seu rellotge. Un quart de dotze. Ostres, ja ho havia de saber, que entre les nou i mitja i dos quarts de dotze, molts dels funcionaris dels jutjats estaven ocupats en fer l’àpat preceptiu de mig matí.

Monsieur Hulot va dir-li llavors a l’home curt de vista:

• Es que traigo el material que me solicitó el mes pasado.

Aquell funcionari va obrir desmesuradament els ulls i va exclamar:

• ¿Cómo? ¿Ya están todos los tampones?
• Si ꟷva respondre monsieur Hulot.
• ¿Verificados por el departamento?
• … ¿Qué departamento? ꟷVa inquirir el nostre protagonista.
• Cómo que qué departamento… El Departamento de Asesoramiento Lingüístico Jurídico de las Lenguas Cooficiales del Estado.

Monsieur Hulot va dubtar abans de respondre:

• Si. Supongo que sí, ya que me han dicho que lo entregara lo más rápido posible aquí, en el decanato. Creo que lo esperaban con urgencia ¿no?
• Sí, claro. Era un pedido urgente. Pero tendrá que esperar a que vuelva el señor Ramón. ¿Puede esperar fuera, por favor?

Monsieur Hulot va deixar la caixa amb tot el material que duia al terra, al costat de la taula del telèfon, i va sortit a fora.

Monsieur Hulot ja portava uns quants mesos servint tota mena de tampons de goma amb tot tipus de texts traduïts al català. Hi havia tota mena de missatges i continguts en aquells tampons. Alguns arribaven a tenir fins a deu línies de text amb tota mena d’instruccions a l’usuari i a d’altres funcionaris. Texts amb espais en blanc per que els tècnics de l’administració de justícia hi introduïssin dades necessàries i obligades, dates, nombres, noms, denominacions…

Els tampons es muntaven sobre suports de fusta, plàstic o alumini, segons el tamany i pes, i donat l’extraordinari tamany d’alguns s’havia d’encarregar esponges de tinta de tamanys especials.

Monsieur Hulot no feia ell els tampons. L’empresa on treballava tan sols els encarregava a un proveïdor seu que coneixia des de feia força temps i que havia aconseguit, gràcies a aquells encàrrecs de l’empresa de monsieur Hulot, fer créixer el seu negoci fins a extrem no imaginables feia tan sols un parell d’anys.

L’empresa de monsieur Hulot tan sol carregava un dos-cents per cent a la tarifa que aquest especialista en tampons de goma especificava a la seva carta de preus.

Aquells tampons, però, havien de ser traduïts del castellà al català, i donat que el llenguatge utilitzat era tan recargolat, per tractar-se de terminologia jurídica molt rimbonvant, el text havia de passar un control exhaustiu mitjançant un servei creat per la Generalitat i el Ministerio de Interior y Justicia anomenat “Departamento de Asesoramiento Lingüístico Jurídico de las Lenguas Cooficiales del Estado”.

Aquella gestió comportava un increment afegit d’un altre dos-cents per cent en el preu final de cada tampó, tot i que a l’empresa on treballava Monsieur Hulot allò no li suposava cap despesa, ja que aquest servei era gratuït. Els funcionaris del Departament de Justícia de la Generalitat no ho sabien això. I si ho sabien semblava que no els importés gaire. Amb el pas del temps aquell increment va quedar agregat al preu final definitivament tot i que ja no feia falta utilitzar aquell servei.

Així, de mica en mica, la empresa on treballava monsieur Hulot, s’anava introduint dins els mecanismes administratius i tecnocràtics de l’administració de justícia i d’altres conselleries, i els mecanismes per ser-hi eren sempre els mateixos.

Organitzar algun sopar, on es contemplava la possibilitat que aquest tingués un “final feliç”, prendre nota d’aniversaris i celebracions familiars i ser molt curós amb les quantitats que es facturaven segons les exigències de la llei de transparència en vigor en aquell moment.

Quan la direcció de l’empresa on treballava monsieur Hulot van presentar-se al concurs públic per poder accedir a tenir l’exclusivitat del servei, va fer una sèrie de regals i concessions que amb el temps van resultar molt rendibles. [16]

Aquell sistema d’adjudicacions de concursos s’anava repetint any rere any des que la Generalitat va començar, el 1985, a fer-se càrrec de les competències que abans ho eren de l’estat central. Les empreses opositores a concurs públic que històricament havien estat a la capital de l’estat, ja operaven d’aquesta manera, i allò feia que al voltant dels ministeris estatals hi hagués, sempre, tot de palatins pul·lulant per palaus i despatxos.

Ara, amb les noves administracions, aquella pràctica es va democratitzar, es a dir, podíem fer el mateix a casa nostra. Tot aquella traginería de favors i datives va experimentar un salt amunt exponencial el 17 d’octubre de 1986, quan en Samaranch, a Lausanna, va dir allò de “À la ville de… Barcelona”.

Allò va ser el tret de sortida per convertir la Barcelona del postfranquisme en la Barcelona del neoliberalisme més ferotge, i que va provocar l’inici de l’abandó de moltes il·lusions dipositades en aquella ciutat.

Al costat de la porta amb el rètol d’alumini marró i lletres negres de GERENCIA, hi havia una taula ocupada per una dona de no menys de seixanta anys que es barallava amb el nus d’un d’aquell “legajos” de documents.

Monsieur Hulot va demanar-li:

• Perdone… ¿dónde he de esperar a que venga el señor Ramón?

Aquella dona, sense deixar la lluita que mantenia amb el cordill, va respondre:

• Al lado del pasillo de entrada está la sala de espera.

Monsieur Hulot va mirar cap on ella va indicar-li i, no veient cap espai que semblés diferent de la resta de la sala, va demanar-li:

• ¿Dónde?

La dona va aixecar la vista per mirar-lo i, aixecant el braç en direcció al passadís i sense deixar de mirar-se’l va dir:

• Allí. ¿Ve? Allí. Al lado del pasillo.

Monsieur Hulot va tornar a mirar cap a on ella assenyalava i va agrair-li les seves indicacions.

• Ah. Gracias. Es que espero al señor Ramón, sabe? ¿Tardará mucho?
• Pff. No sé. Por la hora que es debe estar almorzando. ꟷI va tornar a la seva baralla amb aquella lligadura.

Monsieur Hulot es va dirigir cap on l’hi va indicar aquella dona madura i, en arribar, va adonar-se que al costat del tram d’escala que baixava a la planta inferior hi havia un rètol d’alumini marró i lletres negres del mateix tamany del de GERENCIA on es podia llegir: ESPERE AQUÍ.

Monsieur Hulot, obedient, es va repenjar contra la paret, ja que no hi havia cap cadira on esperar-se.

De sobte el RIIING RIIING d’un telèfon va començar a sonar dins el despatx de GERENCIA. Deuria ser aquell, ja que en tota aquella gran sala no s’hi veia cap, de telèfon.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Monsieur Hulot es mirava a aquelles persones que, de tant en tant, s’aixecaven per traslladar algun d’aquells document de la seva taula a una altre, que sempre era a l’altre extrem d’on ells hi eren.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Quan portava quatre o cinc minuts d’espera dos policies van pujar per l’escales agafant pels braços a un home emmanillat i visiblement maltractat.

Quan passaven pel davant de monsieur Hulot aquella desfeta d’home, mirant-se’l, va dir-li:

• Hola zio… Buenoss diass. ꟷamb una veu que s’endevinava adolorida per la manca d’algunes dents.
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷContinuava el telèfon.

Monsieur Hulot, molt educat ell, va respondre:

• Buenos días.

Un dels policies, mirant-se monsieur Hulot, va etzibar-li:

• No puede hablar con el detenido. ꟷI van continuar escortant-lo cap a les plantes superiors.
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Monsieur Hulot va veure com desapareixien per l’escala i va tornar al seu escrutini de la sala gran.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Tot seguit va pujar també un xicot d’una vintena d’anys amb tot de papers apilats i encreuats entre els braços. Es va dirigir al centre de la sala i va començar a repartir aquells paquets de paper per les taules, buides i ocupades, d’aquella estança.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Ningú va adreçar-ce a aquell noi, que va continuar fent el repartiment d’aquells documents en silenci.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Monsieur Hulot, avorrit de l’espera, va baixar cap a la planta inferior per mirar de fer temps. Tot just arribar va adonar-se que al costat de l’escala hi havia un espai que quan va pujar no va veure. A la porta penjava un rètol d’alumini marró i lletres negres on es llegia: FOTOCOPIADORA – SALA DEL TELEFAX

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

En aquella planta, tan gran i pràcticament idèntica a la del pis superior, monsieur Hulot va comptar vint taules, de les que cinc eren ocupades per funcionaris.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

A totes les taules, també, s’hi veien piles i piles de carpetes en un equilibri tan inestable com les del pis de dalt.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

Mentre monsieur Hulot intentava esbrinar el sentit de tot aquell moviment de documents entre les taules, va sentir unes veus que pujaven per les escales provinents de la planta baixa…

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

Quatre homes, de entre quaranta i cinquanta anys, pujaven xerrant animadament sobre les peculiaritats del partit de futbol que el cap de setmana passat havia jugat el Real Madrid contra un Zaragoza “en horas bajas”.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

Un dels homes, veient a monsieur Hulot, va dibuixar un somrís i, amb un accent andalús força marcat va dir-li:

• Ah. Hola mezier Huló. ¿Como va to? ¿Ya me traho lo zelloz?
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.
• Si, si, señor Ramón. Los dejé en su despacho.
• Ah. Bien. Vamo.
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

Els altres tres homes van quedar-se en aquella planta i monsieur Hulot i el señor Ramon van pujar lentament les escales fins el pis superior.

• ¿Vió er partio er Domingo? ꟷVa preguntar el señor Ramon.
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.
• No. Que va. Estuve en el zoo con la familia.
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.
• Joé, que pezao con er puto teléfono. En mala hora me lo puzieron en mi dezpasho. ꟷVa remugar el señor Ramon-
• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING… ꟷSentia de lluny.

Monsieur Hulot va seguir al señor Ramon fins el seu despatx i entrà dins amb ell.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

El señor Ramon va treure’s de la butxaca un clauer amb no menys de vint claus i va començar a regirar-les a la recerca d’una de petita.

• RIIING RIIING… RIING RIIING… RIIING RIIING…

Quan va trobar-la va obrir el cadenat que tancava el telèfon i va respondre la trucada.

• ¿Zi? ¿Quièn eh?… Ah, hola, Azunzió. ¿Qué conyo quierez?
• …
• Eztaba armorsando ¿zabez?…
• …
• Zi. Lo zé, però hazta la zemana que viene no eztará acabao ¿zabez?
• …
• Bueno, vale. Cuando ezté acabao te lo hago llegá ¿vale?… Adió, guapetona.

El señor Ramon va penjar el telèfon i tornà a tancar-lo amb el cadenat.

• A ezta le hase farta un buen porvo, ¿zabe? Me tiene hazta los güevos con tanta priza, la tía. ¿Tu te cree que no zabe haser la o con un canuto pero como tiene una categoría zuperió no para de darme la vara? Joé con la Azun.

Monsieur Hulot va deixar sobre la taula del señor Ramon els albarans de venda al comptat on s’especificaven tots els material que s’entregaven aquell dia.

El señor Ramon els va agafar i va començar a llegir-se’ls. Monsieur Hulot s’esperava dempeus al costat de la taula. Mentre el señor Ramon deia en veu alta els conceptes que constaven en aquelles notes monsieur Hulot els anava traient de la caixa i els dipositava a sobre de la taula.

Quan portava llegits uns quants albarans va mirar-se a monsieur Hulot i va preguntar-li:

• ¿Eztán verificao por er departamento?
• Si. Todos están verificados.
• Bien. Zigamo.

Quan va acabar la lectura de les notes d’entrega va tornar a regirar novament el manyoc de claus fins que va trobar una, rodona, amb la que va obrir el primer calaix de la taula.

Dins aquell calaix tan sols hi havia un tampó de fusta i una esponja de tinta per mullar-lo. Agafà aquells dos objectes i obrir la capseta metàl·lica… Desprès va agafar el tampó i el sucà tres o quatre cops fent una pressió desmesurada. Abans d’estampar-lo a sobre dels albarans va assegurar-se que aquest estigués ben orientat.

Amb molta cura que quedés ben imprès va començar a segellar tota la documentació. Es podia llegir, amb lletres majúscules i força grans: RECIBÍ i just a sota una línia puntejada: ………./…………./………….

Quan els va tenir tots conformats els va agafar i, picant-los contra la taula, va aconseguir quadrar-los correctament. Llavors va començar a introduir la data a l’espai corresponent amb un bolígraf bic que va treure del segon calaix, on hi havia tot de material d’oficina (una capsa de clips, una goma d’esborrar, una bosseta de plàstic plena de gomes elàstiques, un bolígraf bic –vermell- i un llapis d’aquells que per una punta escrivia en color blau i per l’altre en color vermell i una ampolleta de tinta negra per alimentar l’esponja dels tampons)

A sobre d’aquella estampació també rubricà una espècie de garbuix. Per fer-ho, abans, feia un parell de voltes a sobre del paper amb el bolígraf, per tal que aquella signatura quedés ben entenedora.

Un cop finalitzada aquella tasca es va aixecar i, obrint la porta, va cridar:

• Rafaaaa… Ven.
• …
• Rafaaaa ¿Dónde eztá el Rafa? Rafaaaaaaa…

Se sentiren unes passes provinents de l’escala i aparegué corrents el noi que feia una estona repartia aquells documents per les taules. En arribar esbufegant va adreçar-se al señor Ramon:

• Perdone, señor Ramón. Estaba abajo, fotocopiando los telefax que llegaron la semana pasada.
• Bien, vale. Pué aquí tiene maz labore. ¿Vez? Ve abaho i me fotocopiaz todo ezto. Y brillo, shavá. ꟷVa dir-li mentre li donava els albarans conformats.

El Rafa va marxar corrents cap al pis inferior per fer la feina que el señor Ramon l’hi va encomanar.

• Ezte eh un buen shavá, però le farta un hervó, ¿zabe?

Mentre esperàvem que el Rafa ens portés la paperassa el señor Ramón va preguntar-li a aquell home curt de vista que compartia els seu despatx:

• Marcelo. ¿Ya llegó la juessa?
• Si, señor Ramón. La vi esta mañana. Es guapa, pero muy joven.

El señor Ramón em va informar que era a ella a qui havia de donar-li unes targetes que també duia amb el material que entregava aquell dia.

• Eztà en la cuarta pranta. Ya la vera. Ar fondo de la zala. Ez la nueva juessa de delito económico… Ya ve, aquí ze hasse de to.

Dos minuts d’espera i el Rafa va tornar amb els albarans fotocopiats. El señor Ramon va comprovar que aquella senzilla feina s’hagués fet correctament, comptant els albarans i les seves respectives fotocòpies per tal que quadressin.

El señor Ramon va obrir el tercer calaix de la seva taula i va treure una llibreta Henry de tapes vermelles.

La obrí per la darrera pàgina escrita. S´hi podia llegir una llarga filera de nombres correlatius escrita amb llapis. Agafà el llapis del segon calaix i va anotar, al primer albarà, la xifra següent d’aquella última que constava a la llibreta, i posà el mateix nombre a la seva fotocòpia corresponent. I així fins el total d’albarans de monsieur Hulot d’aquell matí.

Un cop acabat va anotar al final de la filera de xifres de la llibreta el del darrer albarà, Monsieur Hulot es va preguntar que com era que no havia fet aquella tasca abans d’encarregar al Rafa de fer les fotocòpies, però es va estimar més no plantejar-li aquell dubte al señor Ramón, no fos que el comprometés davant del seu company de despatx.

Finalment monsieur Hulot va poder anar-se’n a entregar les targetes de visita a la jutgessa de delictes econòmics de la quarta planta. Pujant les escales va creuar-se, novament, amb aquells dos policies que escortaven de baixada al mateix noi estomacat d’abans. En creuar-se aquest va dir-li:

• Joer, tzio… Tre anyos maz al talego. Por una puta chirla de ná, tre anyos maz.
• Que te calles, capullo. Que no puedes hablar con nadie ꟷva escridassar-li un del maderos.

Monsieur Hulot va arrambar-se contra la barana per deixar-los passar i després continuà pujant les escales fins la quarta planta.

Quan va arribar va adonar-se que aquest pis era diferent dels de sota. Hi havia tot de despatxos al voltant d’una taula llarga i ovalada que estava plena de carpetes blaves, verdes, grogues i taronges, amb una alçada de no menys de metro i mig.

Monsieur Hulot va començar a llegir els rètols d’alumini marró i lletres negres que hi havia a cada porta: DECANATO, PAZ, JUEZ DE MENORES, 1ª INSTANCIA, ASEO HOMBRES, ASEO MUJERES, MATERIAL, SALA JUNTAS, DELITOS ECONOMICOS , ep… Es aquí, va pensar monsieur Hulot.

Va picar la porta amb els dits i, de seguida, una veu aguda i jovenívola va respondre:

• Adelanteeeee

Monsieur Hulot va obrir la porta i va veure una atractiva dona d’uns trenta anys, menuda i amb el cabell blanc, que s’observava al mirall que hi havia a la part interior de la porta d’un armari que era obert. S’estava emprovant una toga d’un negre lluent, amb els punys de les mànigues i el coll en punta brodats amb tot de floritures blanques.

Asseguda a un dels butacons d’escai del despatx hi havia una altre, de dona, que se la mirava amb un somriure complaent i feliç.

• ¿Ves, nena? Esta te queda mejor. He tenido que subirtela un poco para que quedara justo debajo de las rodillas, però creo que así queda mejor, ¿no te parece? ꟷL’hi deia.

Monsieur Hulot va entrar al mig d’aquell despatx i la noia, girant-se, va exclamar:

• Oh. ¿Quién es usted?

Monsieur Hulot, tot correcte ell, va respondre:

• Soy monsieur Hulot. Le traigo las tarjetas que encargó y una serie de albaranes para que me los paguen. Me ha dicho el señor Ramón que pregunte por la jueza de delitos económicos. ¿Es usted?

La jutgessa va quedar-se palplantada uns moment i després, dibuixant un gran somriure va dir:

• Ah… Si. Soy yo, perdone. Es que aún no estoy acostumbrada a todo esto ¿sabe? Y… ¿qué puedo hacer por usted?
• Pues eso. Que le traigo las tarjetas que encargó y que debe pagarme éstos albaranes. ꟷva dir monsieur Hulot, ensenyant-li el manyoc d’albarans que duia a la mà.

Aquella dona, que no ho acabava d’entendre, va mirar a l’altre dona, que per la semblança ben podia ser la mare, i va preguntar-li:

• ¿Qué hago ahora?
• Ay, nena. Supongo que debes hacerte cargo tú, ¿no? Yo no sé… ꟷva respondre la segona.

Monsieur Hulot va oferir-li ajuda:

• Mire, aquí tiene las tarjetas de visita y aquí los albaranes. El señor Ramón, de la gerencia del decanato, ha dado el visto bueno. Ahora usted debe darme los cheques bancarios para abonar el importe de todo el material que he traído.

Aquella dona va trigar quatre o cinc segons a reaccionar i, tot d’una, va esclatar a riure:

• Ah… Ja, ja… Qué tonta soy! Es verdad! Ja, ja… Perdone. Ja, ja… Usted pensará que soy tonta, pero es que… ja, ja… Es que soy nueva aquí ¿sabe? Ja, Ja…

Monsieur Hulot la va correspondre amb un somriure per fer-li veure que ho entenia, i li va allargar les dues capsetes amb les targetes de visita.

Ella, sense deixar de riure, va allargar la mà i les hi va agafar. Va mirar-se la mostra que hi havia enganxada a la tapa i va callar en sec.

• Ostraaaas… Que bonitaaaaas… Que bien que han quedado. Mira, mama. Mira que bonitas ꟷva dir mentre allargava una de les capses a l’altra dona.

L’altra, passant els dits per sobre de la lletra impresa va dir:

• Si. Y mira, las letras están en relieve.
• Si, ꟷva dir monsieur Hulotꟷ están impresas en termo grabado.
• Es verdaaaad. Tienen relieve. Que lindas que son… ꟷexclamava la magistradaꟷ. Me encaaantaaaan. ¿A que si, mama?

Monsieur Hulot estava feliç amb la reacció d’aquelles dues dones. Va apropar-se més a la taula i va deixar tots els albarans a sobre.

La jutgessa, agafant aquells papers, va preguntar:

• Y ¿qué hago ahora?
• Debe hacerme un cheque por el importe de cada uno de los albaranes ꟷva explicar-li monsieur Hulot.
• Ah. Muy bien. Y… ¿cómo lo hago?
• Pues supongo que por ahí tendrá una chequera, me imagino que de la Caja Postal, y cumplimenta los cheques.

Aquella dona menuda es va quedar callada amb la caixa de targetes a la mà i girà el cap cap els calaixos que la taula tenia a l’esquerra. Va asseure’s a la butaca i va obrir els calaixos un per un, començant pel de sota.

En arribar al primer va exclamar:

• Ah! Debe ser esto ¿no? ꟷva dir mentre treia un talonari de color taronja amb el logotip de la Caja Postal imprès a la portada.

Va fer passar els fulls entre els dits i va mirar-se monsieur Hulot.

• Es que… ¿Sabe? Nunca he hecho nada de esto y todo es nuevo para mí. ¿Tú sabes cómo se hace, mama?
• Pues claro, nena. Debes rellenar el talón ꟷva respondre la mare.
• A ver, a ver… Ah. Ya veo. Aquí pongo el importe ¿no? Y… en ésta raya de aquí, ¿que va?
• En esa raya pones el importe, pero con letras ¿sabes, nena? Por ejemplo: miiiiil pe-se-tas. ¿Entiendes?
• Ah, ya veo. Uy, que tonta soy, ¿eh? ꟷVa riure.
• No nena, no. Es que eres nueva y, ya se sabe. Hasta que aprendas pasará un tiempo. Ya verás cómo en unos meses ya estarás al día de todo ꟷva tranquil·litzar-la la mare.

Monsieur Hulot seguia aquella surrealista conversa amb cara d’estupefacció.

La mare, veient-lo allà dret, va oferir-li un seient.

• Pero, siéntese, hombre. Siéntese usted.

Monsieur Hulot va fer-li cas i va seure a la butaca que hi havia al costat de la mare.

La jutgessa va començar a complimentar els talons i, mentre ho feia, va preguntar:

• Y… ¿cómo es que hay tantos albaranes? ¿No se podría haber hecho todo en uno?

Monsieur Hulot ho va voler aclarir.

• En su día se acordó que ningún pago debería pasar de las veinte-mil pesetas ¿sabe? Así no hay suspicacias con la administración. Es que desde que se comenzaron a traspasar las competencias al gobierno Autónomo todo esto está muy enrevesado, ¿entiende? Y así, de éste modo, no hay que dar explicaciones a nadie.

Aquella dona va donar per aclarit el tema i va acabar omplint els dotze talons.

• Pues… ya está. Este es el último.
• Bien. Ahora, para que usted lo tenga controlado, debe anotar el número de talón y el importe en la última página del talonario ¿ve? Y así sabe en todo momento los pagos que ha hecho con éste talonario ꟷva mostrar-li monsieur Hulot.
• Ah, ya veo. Que bien pensado. Sí, así es muy práctico.

Monsieur Hulot va recollir tots aquells talons i els albarans i va aixecar-se disposat a marxar.

La mare de la jutgessa va demanar-li:

• Y usted… ¿hace tiempo que se dedica a esto? Quiero decir… es usted impresor ¿no?
• Si. Bien. Y hago más coses. Todo aquello que me pidan aquí, en los juzgados… Lo que me pidan. Encuaderno… Hago tampones, y tarjetas. También traigo material de oficina… ya sabe, bolígrafos, gomas, lápices… Lo que me pidan. Para eso estoy yo… si. Ya hace tiempo que lo hago.

Aquella dona anava fent que si amb el cap a les explicacions de monsieur Hulot i la seva filla se’ls mirava a tots dos amb una expressió divertida.

• Bien. Debo irme. Muchas gracias. Ya nos veremos otro día ꟷva dir mentre sortia per la porta.

Quan l’estava tancant va sentir que la jove li deia a sa mare:

• Ayyyyy, mama, que cara poneeees… Uyyyy cuando se lo diga a papá… Ja, ja,…

Quan momsieur Hulot va sortir al carrer un furgó policial sortia també de l’aparcament dels jutjats. Dins hi viatjava, acompanyat per dos policies, un noi una mica masegat, nascut a Casa Antúnez, que havia estat trobat robant una caixa de perfum d’alta gamma a uns coneguts grans magatzems de la Plaça Catalunya.

JA L’HI DIRÉ QUAN SIGUIN MORTS

Tres o quatre mesos després que trobéssim mort al Carles encara ens quedaven uns quants secants d’aquells que vam trobar a casa seva aquell dia. La resta l’hi vam donar a l’Antonio, doncs era ell qui els havia comprat.

L’Antonio ens va donar un parell de tires amb una dotzena cadascuna. I vam voler gaudir d’aquella mescalina. Vam anar uns quants a sopar a la platja, a Tarragona, on encara aguantaven un parell de xiringuitos amb bona música i que romanien oberts fins a la matinada.

Dos cotxes, dues caixes de cerveses i dues botifarres per cap. …i vint-i-quatre àcids de bona qualitat.

• Ens banyem? Va, si. Anem a l’aigua. S’està molt bé, ara.
• Tú en vols? Té. Hi ha de sobres.

S’estava desfent, i a mesura que ho feia el seu gust salat i agre es barrejava amb el regust a vòmit que encara perdurava dins la boca. Era un regust també agre, i salat. Aquest regust vell era salat… i em feia venir a la memòria el dolor que vaig sentir aquell dia a la galta i al front, quan la bufetada va deixar de fer pressió i la sang em bullia, i sentia els batecs forts del cor dins el cap, amb sensació de calor intensa. Molta calor…

…i el vaig veure, amb la seva camisa blava… Camisa que mai va tenir… i es veien les restes del brodat arrencat. Aquell brodat de les fletxes vermelles i el jou creuat. Però sé que mai va tenir aquella camisa. Duia un bigoti estret i ben perfilat… i el cabell ben engominat. Però ell no s’engominava mai el cabell. El seu cabell és ondulat i ara és blanc…

…em va fer molt de mal aquella hòstia. No l’esperava i em va fer mal. La vaig rebre sense haver donat res a canvi, sense motius, tret del discurs que vaig llençar-li a la cara. Aquella cara que ara se’m pareix dura, tensa, amb tot de venes marcades al front i al coll.

A mesura que es desfeia aquell paperet petit, quadrat, agre i salat, barrejat amb el vòmit que no va sortir de la gola… Què de coses que m’apareixien, quantes sensacions que es repetien un i mil cops.

• ¿A qué viene esto, papa? ¿Es así como debo hacerlo? ¿No tienes otro argumento?

La tremolor va esvair-se de cop i el silenci es trencà. Mil flautes, mil timbals i mil veus sonaven alhora…

“YO TENIA UN CAMARADA… ENTRE TODOS EL MEJOR… LOS DOS JUNTOS CAMINÁBAMOS… AL REDOBLE DEL TAMBOR…”

Ara ja estava assegut a terra, esforçant la vista per arribar a descobrir l’horitzó, que era lluny, suposo, però que el podia tocar amb les mans esteses. Les mans d’ell em feien un massatge fort i enèrgic a les espatlles. Allò em relaxava, i m’enervava. I la trempera es va fer evident. Tenia ganes de follar-me’l.

• ¿Y a que esperabas para decirme todo lo que callaste? ¿Qué te daba miedo? ¿De qué te avergonzabas? Tuviste tantos hermanos, tantos… que yo no pude conocer a casi ninguno. Y a los que vi, ¿cuántas veces fue? ¿Cinco? ¿Seis? En toda tu vida… mi vida… ¿no sentiste la necesidad de hacerme partícipe también de tu vida, de tu pasado? ¿Cuál fue tu pasado? ¿Qué te daba miedo de decir? ¿Creías que nunca lo sabría? Era difícil no saberlo cuando intentaba llenar tus silencios, tus lagunas, con lo que dejabas dilucidar. Era como llenar de adjetivos los espacios en blanco de un bolero. Todo cobraba sentido entonces. Tus órdenes. Las obligadas misas. Las oraciones a la hora acordada (cuatro esquinitas, tiene mi cama…) Palmón y confesión. Orden y castigo. Horas extras. Verano en Educación y Descanso. La paga del Caudillo. ¡Viva España!

Ara el toco, l’horitzó. El meu esdevenir el tinc aferrat amb les mans i de tant prémer aconseguiré trencar-lo. Fes-ho més fort Cisco. Més fort, que noti el teu palmell al mig de l’esquena.

• ¿Cómo que te vas? De ésta casa no sales, ¿oyes? ¿Por qué? Por qué yo lo digo y se acabó, ¿oyes?

Quin sentit tenien aquelles paraules? Per què no ho feies més entenedor? Jo volia entendre-ho i no tan sols obeir-te. El temps de l’obediència ja s’havia acabat. Era jo, ara, qui prenia les meves decisions. Ho vaig aconseguir al mateix ritme que endevinava el teu passat. Setze anys de insinuacions, de sospites, de descobertes. Amb el dolor creixent de qui se sap enganyat pels teus silencis.

• Si, papa. Me voy porque ya no pinto nada aquí. El mundo de ahí fuera es mi mundo, y no éste de aquí dentro que habéis hecho a vuestra conveniencia. Me voy hoy, digas lo que digas…
• …pero… tendrás que convencerme que puedes irte de ésta casa. Y yo mando aquí ¿sabes? Y tú no me ninguneas. Convénceme que puedes irte. Demuéstrame que puedes irte.

…però… per què no segueixes amb el massatge? Cisco?

Vaig girar el cap per mirar-li les mans, encara sobre el clatell. Però… Ostres, quines ungles… Ei, tu no ets… Hola. Qui ets?

Vaig girar de tot coll i l’Empar em va somriure des-de el darrere. Somric.

• Ei… Empar… que bé que hi siguis aquí. Veus, allà? L’horitzó, el veus? Tinc el futur ben agafat. El veus?

Vaig sentir un dolç petó a la galta.

• Sí, el veig, és teu, ꟷva dir-me.

Ara m’abraçava per la cintura i s’arrapava a mi amb aquell cos seu tan estilitzat i càlid. Totalment nua, bruna, molla d’aigua salada.

• Sents el gust d’aquest secant? T’està pujant tant com a mi? Jo… es que ja porto dos, d’àcids. I tu, Empar, quants t’has pres?
• Un. Només un, però estic molt bé. Vols venir a nedar?
• Ara? De nit?
• Si, vinga. Anem. No es lluny. Ho veus? És a tocar, ho veus?

Les seves pupil·les estaven molt dilatades. Grans, negres, brillants. S’hi reflectia la claror de la lluna. Ho tenía clar.

• …y ¿cómo he de demostrártelo? ¿Qué he de demostrarte, dime? ꟷVaig cridar-li.
• Que ya eres un hombre. Demuéstrame que ya eres un hombre. Hazlo si tienes los cojones que ha de tener un hombre. Desafíame, si te atreves.
• …¿Cómo se supone que debo hacerlo, eh? ¿Cómo te demuestro que ya soy un hombre? ¿No funciono ya como un hombre? ¿Qué he de hacer, según tu, para demostrarme que ya soy un hombre?

“YO TENIA UN CAMARADA… ENTRE TODOS EL MEJOR… LOS DOS JUNTOS CAMINÁBAMOS… AL REDOBLE DEL TAMBOR…”

• ¿Es este tu recuerdo? ¿Camisa azul? ¿Sindicato vertical? ¿Familia desconocida? ¿Seminario… dónde?
• Ostres, Empar, ara no. Estic molt bé i encara m’està pujant. Vols agafar amb mi aquest horitzó? Escolta… no ho sents?
• Què? ꟷva dir-me.
• Escolta, escolta… no ho sents? Es el meu futur que em crida i em demana. I jo haig de fer-li cas, no creus? Es el meu futur.

L’Empar es va agenollar al meu davant i va fer-me un llarg petó. Jo, abraçant-la, vaig escorrem del plaer que em produïa. Que salada que sabía. Que càlida. Que agradable, de sentir-la fregant-se contra el meu cos.

Es va separar i em va dir:

• Jo marxo a nedar. Vull arribar al final.
• Quin final, Empar?
• Vull arribar al final del mar, al teu horitzó. Vull saber com és. Si tu no vens marxo sola.

Es va aixecar amb resolució. Va assenyalar amb els braços oberts el límit del mar amb el cel.

• T’espero allà. ꟷva dir-me.

Quan caminava cap a l’aigua vaig admirar aquell cos tan esvelt, tan salat, tan bronzejat. Els malucs ballaven al ritme del so del mar. El cabell cobrint-li mitja esquena, ros, amarat de suor. I vaig deixar que s’obrís pas entre les onades que arribaven a la platja.

• Venga, va. Rómpeme la cara, si tienes cojones. Dame una hostia de verdad y demuéstrame lo que eres. Demuéstrame que los tienes bien puestos. No eres más que un mierda que no hace más que volverme loco. ¿Qué te has creído que eres? ¿Eres más hombre que yo? ¿Sabes lo que es ser adulto? ¿Porque ya te ganes la vida te piensas que eres mejor que yo? ¿A ti que coño te importa mi vida? ¿Con qué derecho me haces tantas preguntas? Yo soy el que hace las preguntes. Va, milhombres, rómpeme la cara si te atreves. Ya me tienes arto con tu actitud. Va, rómpeme la cara. Pégale a tu padre un puñetazo, va. Dame una hostia, si tienes ganas. Venga, chulo de mierda. Pégame, cobarde. No tienes lo que hay que tener. Va, coño, pégame, dame un….. ZZAASS.

Just a la galta esquerra l’hi vaig etzibar…

El gust agre va deixar pas al regust endolcit de l’Empar. Ja nedava i s’allunyava. A la platja no quedava ningú més. La música feia estona que no sonava. Tan sols el so de l’aigua. Sols ella i jo i flaire a salnitre.

• Empar… ꟷvaig cridarꟷ Empar, no marxis. Empar. EMPAR!

Vaig aconseguir fer meu aquell horitzó. Ja era meu. Ja tenia el futur desitjat. Era el meu, de ningú més…

El meu pare va voler acontentar-nos fent-nos un present on ens mostrava el seu petit retall de vida. Tan sols allò que ja sabíem. Cap novetat. Cap sorpresa. I ho va guarnir de prosa i amb fotografies del que vam ser i vam fer plegats. La família que ja coneixíem ens la mostrava novament. Però… i la resta? Ja està? Allò era tot? Llacets per engalanar el que no calia. Quan sabrem la resta?

• Ostres, Empar, no fotis! Vine, Empar.

Vaig sortir corrents cap a l’aigua i d’un salt vaig capbussar-me. I nedava fort, ràpid. I les dues primeres onades van enfonsar-me del tot. Vaig tragar aigua, però nedava. Ostres! Si que era lluny! Quatre braçades més, deu, trenta… I vaig tocar un peu, el seu.

Abraçant-la per l’esquena vaig aconseguir que parés de nedar.

• No, Empar, para. No arribaries mai a l’altra banda, que no ho veus?

Ella sanglotava per l’esforç.

• Ostres, tio, que fas. No vols venir amb mi?
• Empar, va, tranquil·litzat. L’àcid se t’ha posat massa bé. Tornem a la platja, va. Vine amb mi. Descansem una mica i nedem a la platja.

Vaig començar a plorar tot just després del cop de puny. Vaig ajupir-me per agafar la motxilla i vaig sortir per la porta.

• …aquí no vuelvas en tu puta vida, ¿me oyes? Nunca más se te ocurra poner los pies en mi casa, cabrón.

“YO TENIA UN CAMARADA… ENTRE TODOS EL MEJOR… LOS DOS JUNTOS CAMINÁBAMOS… AL REDOBLE DEL TAMBOR…”

Vam nedar, molt lentament, un al costat de l’altre. Jo, mentre feia anar els braços, murmurava una melodia… Flautes i timbals i veus… No recordo quina era… I ella, mentre surava, em mirava. A poc metres de la sorra va riure…

• Osti, tio, quin pilotasso… Què bons que son, oi?

Vam arrossegar-nos fora de l’aigua i restarem estirats deixant que les onades ens acaronessin els peus. La respiració es va alentir… Ja ara respiràvem pel nas… Tranquils… Somrients… I ella s’enfilà a sobre meu i allà, deixant el meu futur i el seu objectiu ja oblidats al passat, va acoblar-se amb mi, i va ajudar-se amb les mans i… mentre em mossegava amb deliri la boca vam follar. Molta estona. Molls i esquitxats de sorra. I deixàvem que la frescor de la matinada ens eixugués. I esgotats ens vàrem endormiscar com un sol cos.

El cel començava a deixar anar el negre. De lluny es començaven a sentir els cotxes que anaven a la feina. Els estels anaven desapareixent, lentament… Molt lentament.

Dilluns al matí.

• Ostres, Demi. Arribo tard, oi? Corre, anem!

…

…

Vaig trigar un any ben llarg fins que ens vàrem tornar a veure. La mare em va demanar que anés a dinar a casa seva. Tan sols nosaltres tres. I vaig plorar en veure’l. I em va demanar perdó.

Però el silenci, els espais en blanc, la desmemòria…, continuà per sempre més.

Però, saps què? Ja l’hi diré quan siguin morts.

QUATRE FEIXOS D’HERBA

El temps passava, arreu, si fa o no fa al mateix ritme, tot i que encara quedaven indrets on semblava que les campanes haguessin emmudit. I això ens permetia fer balanç del que havíem estat, del que érem i de l’esdevenir.

Saber que el mot temps podia mesurar-se segons les necessitats del diferents hàbitats i de les diferents realitats de segons quins indrets, ens permetia prendre consciència del nostre propi temps. La nostra pròpia evolució s’emmirallava amb d’altres formes d’entendre la vida que no canviaven, i marcaven un ritme més pausat i intranscendent.

Les rancúnies, les enveges, la solitud, la memòria del greuge, la desconfiança, saber-se oblidat, creure’s menystingut, recordar sempre aquell engany, saber-se perdedor de la partida, ser tan sols part de la història passada, no conèixer el significat de futur… Eren (i son) encara indrets on els anys es recorden segons el gruix de neu, les gebrades, les secades o els desapareguts a cal veí.

Mentre a l’urb aconseguíem llevar-nos cada dia amb noves melodies, noves descobertes, nous noms i nous fracassos, hi quedaven indrets arrecerats de les noves inclemències, ja fossin aquestes polítiques, socials i/o, malauradament, culturals.

En un d’aquests indrets era on jo aprofitava per refer-me, sempre que podia, dels excessos d’una vida accelerada i sense gaires certeses. Aquí, al Pirineu, podies prendre consciència i distància de tot el que estava passant i saber-ne la mesura dels canvis. Quan tornaves a Barcelona feies les noves descobertes i, en pujar novament a Estana, podies fer balanç novament.

Tot just sortint del poble, per Ca La Font, ens hi arribem a Coll de Pallers. Abans d’arribar-hi, i un cop deixem l’abeurador, trobem a mà esquerra un prat d’aquells que fan goig, de gran i verd com es. Un pendent suau cap a Bastanist on els de Cal Ponsí podien arribar a recollir més de quatre carretades d’herba tendra com poques s’hi poden trobar per aquelles contrades.

Just a l’esquerra d’aquest prat hi trobem un altre d’unes mesures si fa o no fa com el primer. Aquest, però, mai va oferir ni la quantitat ni la qualitat de menja del prat veí. Pertany a Cal Pic.

L’indret estava guarnit per una solitària pomera, i les pomes que donava eren l’enveja dels veïns de la vall. La flaire d’aquell arbre, quan les fruites eren madures, s’arribava fins al vessant del Querforadat, si el vent bufava de llevant, i diuen que a Casa Vima en tenien prou d’aquella fragància per sentir-se satisfets a l’hora de fer les postres. Tanmateix oferia un contrapunt perfecte a aquell paisatge, que feia arribar fins i tot pintors a la collada amb l’únic propòsit de capturar la seva imatge amb el rerefons de la Serra Cabirolera i, a sota, el coixí verd i llampant del prat d’herba esponjada.

Just a tocar d’aquest fruiter hi trobem el marge que divideix en dos aquella planura, aixecat ves a saber quan, i que conferia a tot plegat una sensació d’harmonia esplendorosa i tranquil·la.

La pomera, però, no tothom la flairava amb el mateix gust.

En Ton Pic era esprimatxat i a voltes tendrament malcarat. Caminava al mateix ritme que la Xona; aquella descomunal vaca que tota sola era responsable de la meitat de la producció lletera de Cal Pic.

En Ton amagava els records a la mateixa butxaca de les rancúnies. Allà dins, tot el batibull d’històries i malifetes, baralles i confessions, es barrejava inexorablement en una escudella de regust agre.

Ja feia temps, anys, que es guaitava aquell prat com no feia amb cap altre. Què feia que tot just a sota la pomera, allà on la solejada no hi arribava per culpa d’aquell coi d’arbre, l’herba no sortís amb la força que a la resta del prat? El Sol. Prou que ho sabia. El Sol, que no empenyia amunt la cobdiciada herba a causa de l’ombra que aquella maleïda pomera hi estenia sobre aquell racó de prat. Tot plegat tan sols parlem d’una vintena de metres quadrats, que comparat amb les deu o dotze quarteres d’aquella pradell ningú, per poc seny que tingués, podia fer merèixer la culpa a l’obagor que projectava el majestuós fruiter.

• Tant s’hi val allò que diguin aquells fills de mala mare..

…remugava en Ton. Com fer-l’hi entrar al seu petit caparró la lògica del sistema mètric, l’obvietat de les mesures o qualsevol altre argument sustentat pels coneixements, a ell, que de l’escola tan sols va treure de profit el saber llegir el seu nom, que no escriure’l, i l’ordre dels nombres del u al deu, i l’onze ja no, doncs implicava un intens raonament del tot innecessari al seu petit univers.

En Ton havia sabut pujar el Mas de Cal Pic amb l’acumulació de coneixements heretats i acumulats al mateix indret de l’enteniment on hi guardem els instints més bàsics. Sabia que les vaques necessitaven menjar aquelles herbes que tan sols ell coneixia, no com es deien, amb el mateix argument primari amb que es decideix que necessites pixar o treure’t les puces, amb els mateixos principis vitals de l’individu que decideix menjar perquè té gana o cardar per esbravar-se o assegurar-se l’hereu.

En Ton no era sol, tenia un germà, en Pere, de qui tothom deia que tan sols l’hi mancava el temps d’estudi, que no el va gaudir, per ser considerat un pou de ciència i saviesa. El seu domini sobre la toponímia d’aquell indret de mon era absolut, rotund. La giragonsa més petita als moltíssims camins, caminois, rieres i rierols, amagava un nom, una història i un moment… i ell, en Pere, els coneixia.

De l’assumpte de la pomera parlaven poc els dos germans. De fet parlaven poc o gens de res. La seva convivència es fonamentava en els gestos apressos any rere any. Disposaven d’un secret amagatall al seu caparró on, per raons tan sols entenedores als estudiosos de la genètica, emmagatzemaven dites, receptes, pecats, remeis… I d’allà sortien silencioses quan s’esqueia: Aquell conill que es comportava d’una forma estranya era recuperat amb les tisanes que en Pere l’hi procurava, fetes amb aquell grapat de bolets que des d’antuvi sabia recollir i ho feia quan la lluna l’hi mostrava el moment precís; Els vedells de Cal Pic havien après que la barreja d’herbes que els hi donaven els seus amos a hores tan intempestives, com a mitja tarda o quan tot just el sol s’hagués post, responia a necessitats misterioses, que tan sols els germans coneixien i que conferien a la llet el nivell òptim de greix, i així aquella llet de Cal Pic gaudia d’una anomenada preferent en aquelles contrades.

Dèiem, doncs, que de la pomera feia temps que no en parlaven. El darrer cop en Pere va volgué fer entendre a son germà que ell ja se sentia pagat amb les pomes que els de Cal Ponsí l’hi deixaven collir cada temporada. Les mateixes pomes que dormien amb les trumfes al fons de la cor de llenya i que servien de base a les poques receptes de rebosteria que en Pere sabia fer. Si que n’eren de bons, aquells pastissos, però en Ton no s’ho prenia de la mateixa manera.

• Què collons !! Aquell coi d’arbre em fa ombra al prat, no? Vatua l’olla que no m’haig d’estar quiet mentre ens roben el pa que mengem…

I era així com en Ton s’enquistava l’anima amb regust a pomes podrides.

A Martinet no en baixaven gaire, els germans Pic, i quan ho feien era amb algú que s’avingués a dur-los, doncs ells, tot i que van ser els primers a tenir un tractor a Estana, provocant les riallotes del veïnatge, no tenien cap altre vehicle per moure’s. No s’havien creat la necessitat. I el caprici del cotxe hagués fet minvar perillosament els cèntims de sota l’aigüera.

Aquell dia, però, l’Isidro de Cal Guerra va acompanyar en Ton a comprar al Turet de Martinet. Ja es va estranyar en Turet quan en Ton li va fer una comanda de vint-i-cinc quilos de sal.

Per molt que a la botiga van preguntar no en van treure l’aigua clara. I el posat enfadós d’en Ton va donar per acabada la conversa. No era pas qüestió de disgustar al client, tot i que la despesa que hi feia aquest al negoci no passava d’un parell de litres d’oli i una ampolla de vi ranci per l’aplec de la Mare de Déu de Bastanist, a les darreries del mes d’abril. I això ho feia any rere any des de feia més de cinquanta.

I així va ser que en Ton va enfilar el camí de pujada amb el sac de sal a l’esquena. S’hagués pogut esperar a que l’Isidro tornés de la Seu i l’agafés de pujada, però en Ton creia que així podria rebaixar en dos o tres duros els diners que l’hi donaria pel servei. L’Isidro sempre acabava discutint-se quan en Ton l’hi donava uns diners que no l’hi demanava, encara que al final sempre els agafava per tal de no sentir-lo remugar més. Pagant, el vell Pic, ja no se sentia deutor de ningú.

Ja havia guanyat el coll de Víllec quan l’Isidro de poc que no l’envestí amb el cotxe. En aturar-se per fer-lo pujar dins l’automòbil en Ton s’hi va negar, adduint que ja estaven molt a prop d’Estana. Amb una hora i mitja més de camí arribaria i així l’estalvi fora més gran. L’Isidro no hi va trobar cap pega. Millor anar sol que amb aquell tanoca que tan sols obria la boca per fer escapar renecs i queixes de tot i tothom.

Ja havia deixat enrere l’hora de dinar quan en Ton arribà a Estana i sense ni aturar-se a casa seva va continuar caminant fins al Coll de Pallers. Quan va ser a l’alçada de la seva odiada pomera va guaitar per assegurar-se que ningú el veiés. Va asseure’s al peu de l’arbre i va començar a gratar la terra que envoltava aquell robust tronc.

Quan el forat devia fer més d’un pam de fondària va abocar el contingut del sac dins el clot. Encara va sobrar-li un o dos quilos de sal que li farien servei a casa.

Amb molta cura va dissimular la blancor amb fullaraca i terra i sense mirar enrere va tornar sobre els seus passos fins a Cal Pic.

…

El temps va ser plujós aquell començament d’estiu, i l’aigua va anant fent feina amb la sal fins que, cap a les darreries del setembre, la pomera va començar a assecar-se de mica en mica, perdent tot el fullam quan encara no era temps per fer-ho.

En arribar l’estiuet de Sant Martí la pomera era morta. L’Antonio de Cal Ponsí va decidir aprofitar-la per l’estufa. Feia temps que l’hi tenia ganes, a aquella pomera tan emprenyadora. Sempre l’obligava a fer maniobres estranyes amb el tractor quan dallava aquell reco de prat. Aquell vespre va dibuixar un satisfet somrís davant el foc.

EXPLICACIONS

Des de la finestra del cau de muntanya, on passàvem les tardes quan els estudis ens ho permetien, podies veure la rampa que pujava cap el pont d’Espronceda, al final del carrer València.

Era una tarda d’un dissabte de maig a l’any 1977 i quatre o cinc companys de l’agrupament ens vam quedar a ciutat i no sortirem d’excursió, que era l’habitual de cada cap de setmana.

Feia pocs dies que un a un policia nacional el van assassinar a Donosti, i molts col·lectius de la dreta més rància i poderosa del moment, com també molts membres dels diversos cossos policials espanyols, havien convocat una manifestació a diversos indrets de l’estat.

A Barcelona la manifestació es va convocar a prop de la plaça Tetuan, i hi van assistir molts policies nacionals que vivien aquarterats a la caserna que aquests tenien a l’avinguda Guipúscoa.

De tornada de la manifestació aquella colla havia de passar, per força, pel davant de l’edifici de l’escola on teníem el cau de muntanya. Just per sota la finestra on ara seiem un company i jo, guaitant l’ambient tibant del carrer.

Cada vegada que un camió o autobús arribava amb embranzida per enfilar-se pont amunt, la tremolor del vidres de les finestres es feia notar. Ara, però, no passava cap vehicle, ni gran ni petit, i el final del carrer Navas també era desert. Els tres carrers que conflueixen allà mostraven una aparença insòlita. Les botigues eren tancades i el tres bars que compartien aquell encreuament tenien les persianes mig abaixades.

No era el primer cop que una concentració de feixistes escollia aquell camí per fer-se notar. Aquell tros de barri, a cavall entre el Clot, Sant Martí i la Verneda, era habitat per gent de classe treballadora, senzilles i marcadament esquerranoses. I a això podíem sumar-li, també, el tarannà catalanista que moltes associacions, casals, parròquies i ateneus exhibien dia sí, dia no, quan programaven activitats de tota mena; culturals, socials o polítiques.

Del Montferri, el bar que feia cantonada a l’esquerra de la finestra des d’on guaitàvem aquell estrany silenci, arribava el so de crits, riures i renecs dels habituals d’aquell local. Alguns d’ells treballadors dels diversos negocis i tallers del barri, que ni en cap de setmana sentien la necessitat d’abandonar aquell tros de mon.

Nosaltres, el Miquel la Pepi i jo, intentàvem entonar diverses cançons d’aquelles que llavors ens feien xalar. Era aquell el temps de Quilapayun, els Inti-Illimani, en Jara, la Violeta Parra… Feia cosa de mig any que al teatre del nostre centre s’havia fet una representació, molt sonada per la qualitat assolida, de la Cantata de Santa María de Iquique[17].

Aquella representació, que es va oferir al públic, va commoure molta gent pel grau d’implicació de tants joves del barri que hi participaren. Va provocar, també, que els jesuïtes haguessin de donar moltes explicacions a les altes jeràrquies de la seva ordre, pel que allò comportà de confrontació amb un règim que no volia deixar de ser l’únic eix vertebrador d’aquella societat oprimida i assedegada de llibertats.

El silenci, de mica en mica, anava deixant espai a un murmuri creixent que provenia del carrer del Clot. El soroll d’una gentada es feia palès i començàvem a sentir una cridòria constant i rítmica.

Cada cop més a prop ja sentíem amb claredat crits com ara:

• “Franco, Franco, Franco”, “Paredón”, “Viva España”.

Vàrem deixar de cantar i vam sentir com s’obria la persiana del Montferri, d’on van sortir tres o quatre homes, d’entre trenta i quaranta anys, que amb la cervesa a la mà guaitaven encuriosits aquella gentada que s’apropava enfurismada i amb cara de pocs amics.

Quant els van tenir a poc menys de vint metres un d’aquells homenots sortits del bar va aixecar la cervesa per sobre del cap amb la mà dreta, i amb l’esquerra va mostrar un explícit puny mentre cridava amb tota la força que li permetia l’ànima:

• Hijos de puta. Fachas de mierda

Va renéixer el silenci. Tothom aturat. Tothom amatent.

Tres segons, quatre, cinc… I de cop, tots aquells fatxes, amb una única veu embogida i gutural que naixia des de l’odi més pervers, van arrencar a córrer cap a aquell home que, en veient la que li venia a sobre, va saltar dins el bar i, tot d’una, la persiana es va abaixar de cop amb un fort espetec de metall i por.

Aquella gentada va començar a colpejar amb violència les dues persianes d’aquell local i intentaven obrir-lo com fos. Les persianes, que no van poder suportar aquella embranzida tan ferotge, van sortir-se’n de les seves guies. Quatre o cinc d’aquells energúmens estiraven amb fúria del metall, mentre una dotzena o més d’aquells individus enfurismats llençaven al bell mig del carrer les taules, cadires i caixes que es trobaven apilades davant del local.

Finalment van aconseguir introduir-se dins el bar i el soroll es va fer més esgarrifós, doncs ara podíem sentir perfectament els cops que donaven als cossos de tots aquells que eren dins el Montferri.

A l’altra banda del carrer, aquells que fins llavors eres dins el bar Roca del carrer València, van sortir per veure què passava i veient que tot allò s’estava sortint de mare van decidir entrar novament al seu amagatall i abaixaren completament les seves persianes.

En aquell tros de barri ara es podien veure un centenar de persones enfurismades i embogides que, mantenint la cridòria inicial, i amb la mà dreta alçada amb la salutació feixista, dedicaven les seves proclames absolutistes a tots aquells que ens ho miràvem des de les finestres. A nosaltres també, que encara no ens podíem creure allò que vèiem i sentíem.

FRANCO FRANCO FRANCO CARRILLO AL PAREDON

SUAREZ TRAIDOR FRANCO FRANCO VIVA ESPAÑA ASESINOS FRANCO FRANCO ESPAÑA UNA ESPAÑA GRANDE ESPAÑA LIBRE VIVA ESPAÑA

De cop la por. Novament la por. La que havíem començat a oblidar.

El Miquel, potser el més assenyat de tots tres, va decidir tancar la finestra. Tot just estava ajustant la balda quan una ampolla de Terry s’estampà contra el vidre fent-lo trossos i vam quedar, tots tres, plens de vidres i brandy per sobre nostre.

Els crits i el soroll de cops continuaven al carrer, cada cop més ferotges i amenaçadors, i van començar a dirigir-los, també, contra el nostre edifici.

CURAS ROJOS CATALANES SEPARATISTAS FRANCO OS MATAREMOS HIJOS DE PUTA ASESINOS FRANCO FRANCO VIVA ESPAÑA

La Pepi va començar a cridar de pànic i jo vaig imitar-la. De fora del cau van entrar l’Albert i la Pili, que no entenien el que estava passant.

Sense ni dir-los res els vam empènyer cap a dins i tancarem la porta del local. La Pepi, que no parava de cridar es va abraçar a la Pili i això la va reconfortar una mica. El Miquel, que encara mantenia una mica de serenor, ens va demanar que seguéssim tots a terra, darrere el taulell d’anuncis que dividia el local per la meitat.

Vam estar-nos quiets sense dir res dos o tres minuts, mentre la cridòria a fora s’anava fent més nítida i entenedora.

Ara podíem sentir perfectament com parlaven sota la finestra cinc o sis veus, que obeïen, pel que semblava, a un a qui l’hi deien Gómez.

• No os preocupéis. A éstos me los conozco. Ya sé de qué van.
• Son todos iguales. Y los curas catalanes estos, también.
• Se acordaran de nosotros. Debíamos darle fuego a todo con ellos dentro.
• Si. Se acordaran de nosotros. Rojos de mierda. Anarquistas, eso es lo que son.
• Tanto Dios y tanta ostia. Yo les daba garrote a todos.
• No, fusilarlos. Tendríamos que fusilarlos. Franco se olvidó de hacerlo. Maricones.
• Va, Gómez, diga qué quiere que hagamos, joder.
• Tranquilos, tranquilos. Ya habrá tiempo de venganzas. Yo no olvido.
• Si, pero hoy, ahora, Gómez, que hacemos. ¿Entramos?
• Si. Entramos.
• Vamos
• …

Les veus es van allunyar i tornà una certa tranquil·litat. Però no van ser més de dos o tres minuts els que havien passat quan va començar a sonar un batibull de cops i embranzides que vam trigar a situar. Es tractava de la porta principal de l’escola.

Pel que semblava volien obrir aquella doble porta de quatre metres d’alçada i estaven disposats a fer-ho, doncs els cops cada vegada eren més forts i més insistents. El ritme es va fer més ràpid.

“Booom, booom, booom,…”

Ens vam mirar però ningú de nosaltres no gosava dir res.

De sobte, l’Albert, va dir amb un fil de veu:

• Anem a la capella.

Com una molla vam saltar tots alhora cap a la porta del cau. Tot just obrir-la, la porta principal va cedir i, amb un gran terrabastall, una vintena d’aquella gentussa es va precipitar dins la sala d’entrada, on hi era el germà Ezequiel, un homenet menut i en la vuitantena que feia les funcions de porter dins una gàbia de metall i vidre. En qüestió de quinze segons tota aquella estructura va quedar reduïda a manyocs de metall i fusta, i aquell pobre home no va saber d’on van arribar tants cops com va rebre.

Nosaltres, que ho vam veure tot amagats al pis superior, decidirem anar corrents fins la capella, que es trobava al final d’un passadís d’uns trenta metres.

Per sort era dissabte, i la porta que tota la setmana romania tancada, avui era oberta de bat a bat, doncs s’esperava celebrar l’eucaristia cap a les vuit, com sempre es feia cada dissabte.

Un cop a dins vam tancar la porta i apilarem uns quants bancs al davant per fer una mena de barricada, encara que no serviria de res si aquella gentada decidia finalment entrar.

Sense dir res ens vam asseure al darrera de l’altar gran i allà vam poder engolir-nos tota la por que portàvem al cos.

Els crits, cops i renecs continuaven sentint-se a fora. Per la finestra oberta de la capella, que donava a la part superior del pont d’Espronceda, arribava el so d’un “Cara al Sol” desafinat i repetitiu. Molts d’aquells intèrprets corejaven un lolo lolo al ritme d’aquella melodia.

De tant en tant se sentien corredisses pel passadís per on havíem vingut, i que donava la volta a tot l’edifici. Al costat oposat d’on ens trobàvem nosaltres hi eren les aules que feien servir els monitors i nois de l’esplai. Plors de nens, cops de porta, insults grollers, amenaces… Por.

Sentíem també uns sorolls metàl·lics que no vam saber reconèixer i que no feien més que augmentar el terror que tots sentíem, arraulits darrera aquell altar de marbre i fusta. Les corredisses es repetien constantment.

De sobte, es va obrir l’altra porta de la capella, que donava accés a l’edifici nou de l’escola, i van aparèixer un parell de caps enfurismats que no van gosar entrar. No ens van veure, protegits com estàvem per l’ombra que ens ocultava. Darrera d’ells vam veure com passava un altre d’aquells energúmens empenyent a una noia de l’equip de monitors de l’esplai, mentre li retorçava el braç girat per l’esquena. Ella cridava aterrida de por, mentre sentíem com era insultada sense contemplacions.

• Calla, puta. Zorra.
• Te gustaría que te follara un hombre de verdad, ¿no?…
• Roja de mierda. Separatista hija de puta…
• Te voy a reventar el coño, niñata asquerosa…
• Seguro que también eres bollera…
• Una, grande y libre. Dilo tú, puta. Vamos, dilo o te parto el alma.

Nosaltres, abraçats, ens vam encongir tant com vam poder per mirar de fer-nos invisibles.

A fora continuaven els cops i renecs. Finalment… Finalment els sorolls van començar a fer-se menys presents. Finalment els crits eren discontinus. Finalment no sentíem més cops. Finalment va arribar… el silenci.

I finalment vam començar a respirar amb regularitat. Silenci. Por. Llàgrimes.

Va passar més d’una hora, potser dos, quan finalment vam decidir sortir del nostre amagatall.

Era el paisatge de després de la batalla. Moltes portes del passadís estaven fetes miques. Les taules dels diferents despatxos, que ara es veien oberts, eren tombades o trencades. Al bell mig de la sala de reunions, que feia servir l’escola de pares, hi havia una gran cagarada que algú havia trepitjat i va deixar un rastre de merda pel passadís per on ara caminàvem.

La imatge de marbre de Sant Pere Claver, que era el patró d’aquella escola, jeia trencada a la sala superior del davant del cau de muntanya i la cafeteria. L’escalinata que conduïa al hall d’entrada estava coberta de papers, carpetes, caixes trencades, vidres i algunes cadires.

Vam començar a baixar per aquella escala. On havia estat la porteria ara tan sols s’hi veia un gran amuntegament de vidres, ferro i fusta.

Assegut al primer graó restava tremolós el germà Ezequiel. Mostrava un trau al front on la sang que havia rajat semblava seca. Aquell homenet, tot bondat, amb els braços creuats sobre el pit, es guaitava tot de fit a fit sense entendre res del que havia passat. Feia anar el cos cap endavant i enrere mentre salmodiava alguna oració de les seves.

La Pili va asseure’s al seu costat i l’abraçà tendrament. Quan va notar el seu escalf, l’home va rompre a plorar i ella s’hi va afegir al seu dolor plorant també.

Jo vaig adonar-me que portava la mà de la Pepi fermament agafada des de bon començament. Ella, sanglotant, es va girar cap a mi. En veure-la vaig sentir la necessitat d’abraçar-la també, i ho vaig fer.

Sense deixar anar del tot l’angoixa que ens feia mal al pit, la Pepi tan sols gosava dir:

• ¿Por qué, Demi? ¿Por qué?

Quan vam asserenar-nos sortirem al carrer. Al bar Montferri s’hi veien un parell d’ambulàncies i quatre cotxes de la guàrdia urbana i una iogurtera dels nacionals.

El bar Roca mostrava ara les persianes amunt i totes les finestres es veien obertes i amb els seus veïns seguint amb atenció tot el que succeïa al carrer.

El rector de l’escola, membre de l’alta jerarquia dels jesuïtes, parlava amb serenor amb els policies nacionals i assenyalava la porta de l’escola, trencada i estesa a terra.

El Carlos, el propietari del Montferri, recollia el que havia quedat de les taules, caixes i cadires. Al davant de la porta del bar s’hi podia veure algú estès a terra amb una manta xopa de sang cobrint-li el cos, mentre dos sanitaris feien esforços per reanimar-lo. Dies desprès vam assabentar-nos que s’havia sortit amb una forta trencadissa d’ossos i la pèrdua d’un ull. Se’n deia Santiago Urzua i era portaveu sindical per CNT a La Maquinista.

…

Van passar moltes setmanes fins que tornà una certa tranquil·litat a les activitats del tot el barri i també al nostre centre, a l’escola i a tota la comunitat religiosa.

Els cinc nois i noies, que la policia es va endur a comissaria, van sortir tres dies després sense cap document que acredités la seva retenció, les suposades acusacions ni res que donés resposta als motius de la detenció. Els jesuïtes van haver d’intervenir per aconseguir que els deixessin en llibertat.

Els de la Farinera, l’ateneu del barri, van fer una proclama denunciant els fets.

La seu de CCOO del barri va oferir els seus advocats laboralistes per si podien exercir alguna mena d’acusació formal. Ningú va fer ús d’aquell servei.

La Coctelera, un bar proper que feia cantonada a la Meridiana amb el carrer Aragó, conegut pel seu passat llibertari, va decidir fer un homenatge als ferits d’aquell dia i es van inventar un campionat de dòmino amb el nom del Santiago.

La carnisseria de cavall del carrer Navas va convidar a filets de poltre gratis a tots aquells que van patir la violència dels ultres.

El bar Roca va organitzar un sopar de germanor obert a tot el barri.

Tres o quatre misses es van cantar a l’escola en record dels apallissats i a l’església de Sant Martí del Clot es va fer un recital de folklore català. I sardanes.

El Carlos, propietari del Montferri, va trigar més de sis mesos a recuperar-se de la destrossa del seu local. Des d’aquell dia es va convertir en el “bar oficial” dels membres del grup de muntanya i l’esplai.

El germà Ezequiel va marxar a un retir espiritual a no sé quin casalot que els jesuïtes tenien per la seva gent al Montseny.

Un tal Andrés Gómez va ser promocionat a tinent, dins el cos de la Policia Nacional.

El policia nacional assassinat el 18 de maig de 1977 es deia Manuel Orcera de la Cruz. Van dir que van ser els GRAPO.

Ningú va donar explicacions. Ningú va ser detingut. Ningú va sortir a les notícies.

Crec recordar que aquell dissabte jugava el Barça. O l’Espanyol. No ho sé del cert.

SIMBIOSI[18]

“Demi, vull dir-te una cosa i no sé com fer-ho” va deixar anar asseguda davant meu en aquell bar del Guinardó. Ja feia tres o quatre anys que vivíem junts i mai l’havia vist incomodar-se d’aquella manera…

• Digues… què vols? Què et passa?
• Escolta… no t’enfadis.. però… Tu vols tenir fills? Es que a mi m’agradaria tenir-ne. Què et sembla, eh? Digues… Vols que tinguem un fill?

Estava tan nerviosa que no gosava ni mirar-me. Va etzibar-me aquella pregunta amagant-se darrera el got de cervesa.

• Ah. Val. D’acord. Sí. Pot estar bé, no? Què guai!

Va deixar la cervesa sobre la taula i va obrir del tot aquells ulls seus tan blaus i va restar en silenci deu o quinze segons.

• Ostres! Et sembla bé? Vols… vols que tinguem un fill? De veritat?
• Si dona, si. Pot ser maco, no?
• Estic flipant, tio… Ets un capullo… Porto dies donant voltes al tema i no sabia com dir-t’ho i tu… en un no res… hi estàs d’acord!. I jo que creia que em diries que no…

Les qüestions més trivials, i també les més compromeses, eren així de fàcils amb ella. Compartíem una visió de futur complaent i senzilla. Tot ens semblava possible. Tot es podia fer. Tot era a l’abast.

Aquella noia va aparèixer a la meva vida per casualitat. Era amiga de la meva germana i aquesta va donar-me el seu telèfon aquella tarda que la vaig conèixer, durant la celebració d’un aniversari.

Vaig trucar-la i, aquella nit, desprès de rebregar-nos tots dos al sofà d’uns amics, vam quedar novament un dia i un altre també.

No sé com es fa per esbrinar que has trobat la persona amb qui vols compartir projectes i somnis. Ni tan sols sé com es fa per rebutjar les persones amb qui saps que no arribaràs enlloc. El cas, però, es que quan t’hi trobes saps que ho has de fer. Suposo que això es el que diuen Química. Dos elements diferents, oposats fins i tot, que es descobreixen o es retroben, i saben des de bon començament que s’avindran, tot i que es vagin reconeixent dia rere dia mentre duri aquella relació.

Però a vegades passa que se’t creua pel davant l’escorpí. I et cau la picotada.

…

…i el musell l’hi tremolava. No podia reconèixer, no, aquella terrible badada. Feia força temps, pel que es pot ensumar del seu comportament, que callava. Laura, em reconec mentider amb tu, trampós amb tu, fins i tot farsant per tu. I m’he oblidat d’estirar la mà per arribar-te… i tocar-te. Novament la muntanya em dirigia.

“Quan agafes la Cresta de Bardamina, des del cim del Posets mirant cap a Eriste, t’apropes ampul·losament fins al cim d’Escorvets, que t’espera amb posat despòtic i triomfal. I quan finalment pots tocar-lo, moltes hores desprès d’admirar-lo per primer cop, et venç el respecte oblidat, la por. Tu havies esdevingut el meu Escorvets particular. T’albirava feia temps, no despòtica, però si assedegada de distància, al capdamunt de la defensa del teu castell… protegida darrera el teu fossar.

Els primers llargs de corda per la seva aresta nord deixen veure un munt de xemeneies que baixen embogides cap els Ibons d’Alta, avall, molt avall. I l’aïllen, encara més, de la resta del barranc d’Eriste, donant l’esquena als Baticielles, als Perramón i a les Tuques d’Ixea. I es feina teva, llavors, sentir-te com a part integrada d’aquell batibull de rocs desgastats. Quan ho aconsegueixes ja hi ets a dalt de tot, quasi sense adonar-te’n”.

Es per això que quan se’t conquereix, es fa de sobte. Se’t coneix de cop. I et retrobo sincera i completa com mai t’havia sabut veure. Reneix de nou l’esforç estirant la ma, el braç, tot jo, i moc els dits, com espantant papallones per atraure la teva, de ma.

L’enrenou del meu cap vol redistribuir els meus pensaments envers tu. Estiro una miqueta més… el braç…

“Quan comences el descens, per l’aresta sud-est, l’Escorvets et mostra la seva cara més amable. El verd vegetal apareix, tímid, però hi es. La lluïssor del marbre d’Ixea et fereix la vista i t’atrau… collons! com t’atrau. Voluptuoses serps de marbre negre i gris que saben excitar tan sols a aquells que saben veure La Muntanya com la companya amb qui et voldries magrejar i extasiar-te… El ball que encetes per aquella cresta es màgic, aeri… no et dediques a escalar: balles. I estires molt els membres per arribar-hi a unes preses perfectes, dures, fidels i amigues. I la mà troba resposta: per molt lluny que hi arribi… la presa hi es… o si més no una altre ma”.

Vaig reconquerir-te darrerament i t’he descobert més propera. La mà encara la moc per tal d’arribar-hi. Durant molts dies t’he intentat arreplegar. T’he volgut seduir.

“Des del cim occidental d’Ixea et sobta la bellesa, quasi pornogràfica, de l’estany d’Escarpinosa. El recordes quan hi dormies, ahir, gaudint la seva flaire humida. Aixeques el cap i et trobes amb la magnificència de tot Viadós: Perdiguero, Bachimala, Balaitus, Posets… i ja ha arribat el moment temut. Has de baixar. Un descens inacabable de ràpels abraonadors, telefèrics naturals sobre el terrabastall de rocs que, més avall, t’escupen sobre Benasque…

Ara pots parlar amb els altres de tot allò que t’ha passat pel cap en un dia tan intens. L’excitació deixa pas a un relaxament post coital. S’ha mostrat la muntanya novament nua, disposada a tot amb tu. I l’has posseïda ferotgement. L’has penetra’t com has volgut i com t’ha deixat. Et permets pecar brutalment. Tot s’hi val. Extasiat dorms… i somies…”

Deixa que et toqui per saber-te a prop meu. Ja t’he fet saber que durant molt temps vaig voler recuperar-te. T’he volgut seduir novament.

Despullem-nos, doncs, com vells amants i que el mateix de sempre ens quedi al davant, despullem-nos doncs com vells amants i que s’apagui el llum i que el sol s’alci. Et volia rescatar en la teva nuesa en ple centre de la soledat

Alguna cosa ens està passant. Ahir vaig llegar-me una mà i cada dibuix del palmell, en veure’m, em va interrogar. Alguna cosa ens està passant: Ahir vaig prémer l’interruptor de la llum i vaig encendre el sol. Era meu tan sols, aquell sol solitari.

Avui de tu cap a mi…, avui de mi cap a tu… Anem a parlar en veu molt baixa. Digues el que passa, deixa’m aixecar-te, deixa’m donar-te un bes i curar-te. Allunya fora l’escorpí. Vivim de presa sense fer poesia, tot i que no sigui moda en aquests dies. Deixa fora l’escorpí. Mata l’escorpí.

Encara que no estigués de moda et demano una ma. Les meves entranyes no entenen d’estètica i canvis. Em vull rescatar fent revolució des del teu cos, per variar. Alguna cosa ens està passant. Un soroll com de petjades ve en la foscor i se’n tornar a anar.

Alguna cosa ens està passant des que la gent esta entestada en volgué estimar i en poder viure disciplinada amb el que creies que havies de ser, i que s’esperava que te’n sortissis d’allò que entomaves.

Quan vivim, els que vivim, ens comportem massa sovint seguint unes pautes apreses de bon començament, quan ens crèiem persones fetes. Quan ens deien que ja estàvem consumats, preparats, enllestits. El viure, però, s’ha de re-negociar cada any, cada dia, cada moment. I ho hem de fer amb nosaltres mateixos. A ningú no haurem de demanar perdó, perquè a ningú no hem de rendir comptes.

Acceptem la nostra irreverent imperfecció i deslliguem-nos de mica en mica del jou ortigant del posat social. Tan sols nosaltres sabem el que hem de fer per sentir-nos vius. No deixem, llavors, que ningú ens orienti sobre el significat de la vida. Ni parelles ni amics, ni filles ni fills, ni pares ni mares… ningú. Allò que fem per reorientar contínuament la nostra sensació vital, la nostra existència, és la nostre veritat. Perquè per sobre d’aquesta tan sols hi ha una.

Els Hinduistes diuen que tan sols existeix una veritat a la que ningú no pot oposar-se. Una cosa que esdevindrà la culminació de tot allò que fem en el decurs de la nostra vida: la mort. I és per això que la nostra vida tan sols pot ser una preparació continuada fins a aquell moment. Hem d’oferir a la mort la servitud d’una vida plena. Ho haguéssim fet plegats, no?

El teu cos, aquest cos que ja no cuides, que has ofert a l’escorpí, es l’eina que tens per fer magnificència de la vida. Utilitza’l per gaudir sense escletxes. Tan sols així, amb el gaudi absolut d’un mateix, ens podem oferir plenament als altres. Les teves filles tenen dret a tenir-te absolutament completa i plena.

Vols sentir-te defensada i t’entenc, creu-me. Per saber-te princesa, però, has de cercar el teu castell, el teu drac. I sobre tot, creure’t que ho ets, de princesa. L’Eneas no tornarà si el deixes marxar. Puja’t a la gropa del seu cavall…

…tot i així… què fàcil que es dir-ho, oi? Trobant-te en el moment que et trobes no s’arregla parafrasejant en Bucays i Siddarthas. Oi que no?

Tan sols puc repetir-te allò que ja he escrit. Estira la ma, que segur que trobaràs la meva o d’altres. I digues, quan tu creguis que has de dir-ho; ꟷ Sigues el meu amic. Vine i sigues el meu amic.

“Ara pots parlar amb els altres de tot allò que t’ha passat pel cap en un dia tan intens. L’excitació deixa pas a un relaxament post coital. S’ha mostrat la muntanya novament nua, disposada a tot amb tu. I l’has posseïda ferotgement. L’has penetra’t com has volgut i com t’ha deixat.

Et permets pecar brutalment. Tot s’hi val. Extasiat dorms… i somies…”

Tots tenim dret i obligació a viure apassionadament tants moments com puguem. Exigeix els teus i recupera’ls. Si deixem que ens abandoni la passió per la vida estem obrint la porta al desesper.

Continúo movent els dits, amb el braç estirat. La presa la sé segura. No la cerco a ella. Vine.

“Des de baix les veus massa lluny. Pots comptar més de quinze, de canals de marbre. Les has de conèixer per saber que hi son. Les Tuques d’Ixea regalimen restes per les seves venes. Des de Benasque les veus massa amunt. Tornaries? Potser si. Amb més tranquil·litat. Amb menys ànsia. Amb menys presa. Però amb el mateix desig de trempera de fa trenta anys. Ara les fissures les voldràs més a prop. Més segures. Més amigues. I estiraré la mà novament per apropar-me. No fos que amb el pas del temps t’hagis oblidat”.

Amb ella vaig encetar un camí amb horitzons desconeguts. No sabíem quasi bé res l’un de l’altre, i el que ella va anant descobrint sobre mi no sempre l’hi era agradós. El farcell meu, que ella de seguida va descobrir, estava ple d’esqueixos i no tots arrelats com calia. Llavors jo encetava el projecte professional més gran de la meva vida i aquest es va veure interromput puntualment per una visita breu a la presó, a causa d’un afer amb la banca que no va tenir el final feliç que tots els implicats en allò esperàvem.

Ella, que llavors comptava vint-i-quatre anys, va haver de donar moltes explicacions a casa seva sobre el personatge que gosava “endur-se la nena”.

Als pocs mesos de sortir junts vaig demanar-li que vingués a viure amb mi, i ella va dubtar i pensar el temps necessari (potser deu o quinze segons). Els hereus supervivents dels excessos havíem aprés a deixar-nos endur per la manca de raciocini. Tan sols comptaven els desitjos immediats.

Compartir un projecte de vida requereix un gran esforç de generositat que no sempre sabem gestionar correctament. Les renúncies no poden ser pactades, doncs llavors esdevindrien rendicions. Jo vaig trigar força temps a descobrir-ho, i això podia malmetre el nostre pacte.

A les darreries dels vuitanta la vida a Barcelona continuava essent senzilla i afable, tot i que els inevitables jocs olímpics començaven a fer trontollar aquell hàbitat nostre.

Els lloguers van començar a pujar quasi sense que ens n’adonéssim. Llavors tothom va voler ser propietari. Els preus de mica en mica també ens obligaven a ser més curosos quan sortíem per la nit. Els negocis com el meu necessitaven lluitar en una selva comercial i econòmica ferotge, quan encara no n’havíem aprés a fer-ho com calia. Necessitàvem més diners. Més ràpid. Més.

La ciutat benèvola i complaent acabaria convertint-se en un reducte elitista i classificador. S’acabava la bonança nocturna. Començà la Ciutat de les Meravelles.

ERA DE CARN

En Pere Gallerí va ser capellà. Capellà de carn. I poder ho continuà essent, tot i que no al seu poble, desprès d’aquell afer.

Així m’ho explicà la Maria de Cal Drapaire. I de coses que en sabia!, aquella dona. Poder massa.

Sembla ser que a cal Mestre hi vivia una pubilla, a qui son pare no deixava que s’hi acostés ningú que no pogués oferir tan bona propietat com la que ella heretaria en morir-se el vell. Sembla ser, també, que a ella aquesta situació no l’hi complaïa gens ni mica, donat que acabava d’arribar a la vintena sense conèixer home ni per fora (que ja fos hora) ni per dins. I això, tot i que no es ventava quan passava, encetava picors i calentures que no feien res més que avinagrar el caràcter del jovent.

Del nom de la jove tothom diu no saber-ne res. Potser l’eixam d’interessos que s’amaga a totes les cases d’aquell indret no deixa despertar la memòria. No fos cas que l’esquitx arribi, finalment, a la llar de qualsevol. Ja se sap; si amagues els secrets sota les cendres de la cuina procura tenir les finestres ben tancades quan algú obri la porta, no fos que l’aire els descobrís. Donem-li nom, doncs, a la nostra noia: Mercè, encara que tothom la coneixia com La Pequenya. Mot amb que va batejar-la el Murciano, aquell marxant que, dos cops l’any, estenia les seves mercaderies a la plaça i es dedicava a batejar (realment amb encert) les cares noves que l’hi apareixien.

A estudi, la Pequenya, només hi va anar fins la primera sangada, perquè a son pare no li agradava la forma en què l’amoixava Don Pascual, el mestre. Això, però, és una altra història. Temps en tindrem de conèixer els mètodes pedagògics de Don Pascual.

La manca de coneixements, juntament amb un esperit esquerp i malcarat, van acabant fent de la Pequenya un personatge indòmit i de qui tothom se’n malfiava.

Mossèn Pere la confessava i, després, s’aplicava penitències a la carn, a l’ànima i al cor. Saber-se tan a prop d’aquell cos blanc, bru, tendre… i escoltar-ne tot de somnis blancs, bruns i tendres, ajudaven a mossèn Pere a enfortir el seu caràcter a cops de xurriaques sobre les seves espatlles. No sé dir que era allò que el feia bullir més el carall; bé les sines empeltades de La Pequenya; bé els estrips de la tralla a la seva pell.

Quan vaig conèixer la Mercé jo vivia a Can Tremolosa, un mas desmesurat a cinc quilòmetres d’Alpens, un llogaret molt bonic proper a la Riera Merlès, al Lluçanés.

Sempre que abaixava al poble, un o dos cops per setmana, solia trobar-me aquella dona asseguda davant El Casino, local que feia les tasques de bar, centre social i despatx de correus. També feia servir aquell indret per guanyar uns quants calerons venent a la Carme, la mestressa, els ous que em sobraven i tota la llet de cabra que pogués portar-li. Jo em dedicava llavors a l’elaboració de formatges de cabra que venia cada dissabte al mercat de Sant Quirze i també a la plaça del mercat de Vic.

Aquella dona era La Pequenya, i mantenia uns ulls tendres i vius que et feien imaginar la bellesa que de ben segur va mostrar quan era jove. Tots els homes i joves (jo tenia llavors una vintena) no podíem escapar als encants d’aquella mirada penetrant, tot i el seu marcat caràcter sorrut i esquerp.

A ella, però, li va agradar un dia que em va sentir cantar una nit de festa al poble i sovint em demanava que li dediqués una cançó. I jo no em veia amb cor de no donar-li gust. Quan agafava la guitarra i li cantava un parell de cançons els seus ulls miraven al cel i s’abraçava fortament amb els seus braços menuts i forts mentre feia girar la cintura. I eren aquells moments els únics en què es veia un raig de felicitat a la cara, ara solcada d’innumerables replecs aconseguits desprès d’una vida de turment i solitud.

Per vestit sempre duia una mena de guardapols que havia estat blau i que ara era un recull de llànties i estrips mal cosits. Quan la veies dreta encara s’endevinaven uns malucs forts i apujats i mantenia un pitram generós i ben centrat en totes dues dimensions. Era menuda i forta de cames, doncs es passava els dies saltironejant per marges i camps. Hagués valgut la pena conèixer aquella dona vint o trenta anys enrere. Malauradament era curta de gambals, provocat possiblement per un fort trau que s’endevinava a la vora del clatell.

Algun cop s’havia presentat sense previ avis a Can Tremolosa, desprès d’una passejada d’una hora pel camí del Masot, per demanar-me que li deixés munyir alguna cabra. Era maldestre i de seguida ho deixava estar per dedicar-se a empaitar els cabrits i amanyagar-los tant com podia mentre els bressolava entre els braços..

La Carme del Casino sempre expressava la seva sorpresa que La Pequenya n’estigués tant de mi, i m’ho feia saber.

• Ostres, Demi. Quan la veig amb tu es com si es rejovenís vint anys.

Els padrins d’Alpens no entenien aquella estranya relació i es malfiaven. Com podia ser que un penjat com jo, grenyut i possiblement drogoaddicte sabés fer riure i somiar a una dona tan peculiar i tocada del bolet com La Pequenya.

Els de ca l’Andreu, que eren parents per part de mare de La Pequenya, més d’un cop van renyar-me en veure’m al seu costat i intentaven ferir-me quan em deien:

• No li podràs treure ni un ral. Ja no els té, els cabals.

Jo, que llavors era més a prop de tendències hinduistes que no pas d’aquell mon nostre tan civilitzat, no en feia cas i, sempre que podia, li baixava un tros de formatge i quatre costellades de xai a aquella dona desnodrida. A començament dels anys vuitanta la cobertura social de persones desateses era marginal.

La Pequenya subsistia amb l’ajut d’uns pocs veïns del poble i gràcies a les visites d’una tieta de Berga que venia a fer-li una ullada cada dos mesos, moment que aprofitava per rentar-la, apedaçar-li la roba i procurar que no caigués malalta.

En una ocasió aquella dona, de qui no recordo el nom, em va veure assegut amb ella a l’escala d’entrada d’El Casino i es va adreçar a mi.

• He parlat amb la Carme i m’ha dit que li portés alguna menja de tant en tant. Digues quants diners t‘he de donar per les despeses.

Vaig intentar ser respectuós i vaig respondre que no calia, que ho feia de bon grat i que no volia els seus diners. Que m’apreciava La Pequenya i que ho feia amb molt de gust. No va semblar que ho comprengués i va marxar sense dir res ni acomiadar-se.

Tornem novament a Cal Drapaire. La Maria, que oferia serveis de sanadora a tothom que li demanés a canvi de la voluntat, que en aquell racó de mon acostumava a ser bastant minsa, havia acollit a casa seva La Pequenya quan el pare d’aquella criatura es va ferir.

Tot el temps que aquell home va restar en estat semi vegetatiu La Pequenya dormia i menjava amb la Maria, que li va oferir també una càlida escalfor que ningú mai l’hi havia donat. Allò va passar quan la noia deuria tenir setze o disset anys i ja feia un parell que s’havia convertit en una dona valenta i plantosa que despertà les febres de la jovenalla de llavors.

La Pequenya però, de tant en tant s’hi passava a dormir a casa seva, a Cal Mestre, aprofitant que el seu pare continuava ingressat a l’hospital de Vic. Algunes d’aquelles nits, diuen, se sentien corredisses i cridòries dins l’era de Cal Mestre, i allò feia incitar tota mena de xafarderies dins els caparrons d’aquell veïnatge orc i malfiat. Els joves i no tant joves del poble intentaven massa sovint de fer coneixences massa estretes amb aquella desitjada jove.

Ja se sap, però, que les tafaneries poden córrer tan ràpid com les ferums i aquella pudor va acabar arribant a oïdes de son pare, que de mica en mica anava recuperant-se de la malura.

Passada l’obligada convalescència aquest va tornar a Alpens, i el primer que va fer quan baixà del cotxe de línia va ser apropar-se a Cal Drapaire i de males maneres i escridassant la Maria va endur-se la noia a casa seva.

Van passar uns dies que ningú no veia la noia, però tot se sap i van començar a córrer tota mena d’hipòtesi; Que si el pare l’havia confinada al convent de les claretianes; Que si l’havia portat a viure amb la cunyada de Berga… Tot de dites i cap de certa.

Des que va morir la mare de La Pequenya, quan la nena encara no comptava sis anys, el pare es feia mala sang per aconseguir que aquella noieta li fes servei amb les bèsties, però ella no n’estava gens convençuda de seguir les passes de sa mare i era més de juguesques i trapelleries que de les tasques pròpies d’aquell mas i aquell moment.

Tan sols les visites que en mossèn Gallerí feia de tant en tant a Cal Mestre oferien informacions acurades i beneïdes del que passava dins aquella masia.

Finalment un dia La Pequenya va aparèixer agafada del braç del seu pare per anar a missa. Abans van voler fer el got corresponent al Casino i tothom va poder veure la noia.

Segons narrava la Maria, La Pequenya mostrava un posat tímid i cortès, gens d’acord amb el tarannà acostumat de la noia. No va xerrar amb ningú i ningú no va sentir la seva veu. Va estar-se tota l’estona dempeus al costat de la cadira de son pare prenent un refresc mentre el vell apurava un got rere l’altre fins a quedar ben servit.

En acabar van dirigir-se, voltats de tot de veïns i veïnes empolainats i de vint-i-un botons fins a l’església. La missa era el moment corresponent per deixar-se veure com calia i fer balanç de la realitat, fos certa o no, de tothom.

La Pequenya va asseure’s amb el seu pare al primer banc, davant mateix d’on el mossèn dirigiria un de les seves peculiars homilies als presents.

El capellà aquell dia es mostrava inquiet i es va interrompre diverses vegades, aixecant remoreigs de sorpresa entre els assidus de missa. No ho acostumava a fer, allò de trabucar-se. Suava molt, tot i l’ambient fresc de dins el temple, i els seus ulls no podien enretirar la l’esguard que fixava en La Pequenya i son pare.

En un parell d’ocasions va callar la seva oratòria i, traient-se el mocador de la màniga, s’eixugà les perles de suor que li regalimaven pel front.

En el moment de rebre el cos de nostre senyor, La Pequenya anava a incorporar-se a la minsa cua de fidels. Son pare, però, d’una estrebada al braç de la noia va fer que aquesta tornés a agenollar-se i va ser ell qui es va dirigir a rebre la sagrada forma.

Quan va ser el seu torn davant del mossèn obrí la boca i va voler examinar de ben a prop el rostre d’aquell home de Déu. El capellà, però, no va poder mantenir la mirada i va oferir-li l’hòstia amb la vista fixa a la patena.

• Corpus Dei.

Va haver de mantenir aquella postura quatre o cinc segons fins que aquell pagès va acceptar d’obrir la boca per rebre la peça sagrada.

La cerimònia va acabar sense més entrebancs i en sortir del temple tots dos, pare i filla, van anar-se’n ben ràpid a casa seva.

Aquella setmana La Pequenya va tornar a romandre tancada a casa seva i ningú no en va saber res d’ella. La María, que va trobar-se el pare al mercat, va demanar per ella, però aquell home va acabar de seguida la conversa i de males maneres.

• No n’has de fer res tu, del que fa la nena.

Aquella situació va anant allargant-se en el temps, durant el qual a La Pequenya tan sols la podien veure els diumenges a missa i per la festa gran. En aquestes ocasions sempre amb el pare vigilant-la de ben a prop. Aquest no li treia l’ull de sobre i tan sols deixava que s’apropés a la taula que feia les funcions de bar per aconseguir un refresc de llimona o bé un bastonet de pa que s’oferia de franc.

I així passaren dos o tres anys, i el jovent mascle del poble no parava de fer-se mala sang amb el pensament d’allò que farien amb La Pequenya si aquesta es desllorigués del control del vell.

Un dissabte, com cada any però sense data fixa, va aparèixer el Murciano pel poble per oferir tota mena de productes als veïns. Cassoles, catifes, regadores, mànegues d’aigua, eines de camp, forques, puntes…

El de Cal Mestre va interessar-se per un parany de llops vell que aquell marxant exposava sempre, més per despertar la curiositat dels visitants que no pas amb el propòsit de vendre’l, doncs per aquelles contrades ja feia temps que no se’n veia cap, de llop.

El Murciano, però, veient l’interès que aquell homenàs mostrava per aquell farratge no va deixar passar l’ocasió i finalment li va vendre per cinc duros. L’altre va mostrar-se d’acord i va demanar-li que per pagar aquell preu tan elevat l’hi havia d’instruir a armar-lo i que quedés preparat per fer servei.

El Murciano, estranyat, ho va acceptar. Desprès d’un parell d’intents, en què van estar en un no res de prendre mal, aquella eina rovellada i pesant va quedar muntada. El marxant es va quedar guaitant encuriosit com l’home marxava portant aquella ferralla vella a l’espatlla.

Aquell vespre, a Cal Mestre, se sentiren cops de martell al portal d’entrada a l’era del mas.

Aquella portalada, de dos cossos i prou alta com per no deixar veure res de l’interior, tenia una gatera a la part de sota, per on entraven i sortien tot de gats i alguna fagina també.

Aquell forat servia també per que quan La Pequenya de menuda quedava tancada fora de casa als vespres, quan encara anava a estudi, introduint la mà per la gatera arribava al baldó que mantenia la portada tancada i, així, podia obrir-la per permetre-li el pas a dins de casa. Ara, però, ja gran com era, podia arribar al forat de mur de pedra on son pare ocultava la clau i que tan sols ells dos tenien coneixement d’aquell amagatall.

El mas de Cal Mestre no era de casa gran. Quatre cinquenes parts del seu cobert eren destinades a corts i pallisses, així com un galliner mal fet i unes conilleres que feia temps que no s’omplien de cap mena de bèsties, tret dels coloms que havien fet d’aquells forats el seu niu. L’estança destinada a vivenda, de dues plantes, es trobava adossada a la paret de pedra seca on també era la portalada.

Quan la noia era petita els pares compartien l’únic dormitori d’aquella llar, i quan la nena va començar a apuntar pits el pare va decidir adobar la cort de sota, que ja no feia servir, per acomodar la noia, posant-li un matalàs de fullaraca sobre les restes de la menjadora. D’aquesta manera la noia disposava d’una certa intimitat i el seu pare podia rebre les visites periòdiques d’una donassa de Cal Borrissol, un bar de pepes que hi havia al cortal de Sant Agustí, al terme de Borredà.

Això de les pepes era conegut per tothom però ningú mai va gosar dir-ho en veu alta, no fos que s’acabés sabent que els mascles d’aquelles contrades tenien necessitat d’aquella oferta de femelles de vida alegre.

Finalment els cops a la portalada van emmudir i la tranquil·litat tornà novament a Cal Mestre. La pluja de les darreries d’agost feien presència i el poble mantenia el seu ritme pausat i cadenciós de sempre.

Un diumenge al vespre, però, tota aquella rutina es va trencar de cop. A falta de pocs minuts per mitja nit es va sentir un fort espetec de ferros a la porta de Cal Mestre i un crit agut i rabiós va trencar el silenci de la nit.

Aquell xiscle esgarrat i ululant va fer-se sentir a tot el poble i els masos propers, i es va mantenir durant força estona mentre s’allunyava cap el corriol de Salselles.

Uns quants veïns van obrir els llums de casa seva i observaven per les seves finestres obertes per tal d’assabentar-se del motiu d’aquell lament que feia encongir el cor.

Algú va veure com don Pascual, el mestre, entrava ràpidament a casa seva, a la part alta del poble, mentre aquell esgarip estremidor s’allunyava camí enllà.

La Maria, que sempre aprofitava la frescor de la nit per preparar les seves potingues emprades en els seus guariments, va sortir a la balconada i va adonar-se’n que a Cal Mestre hi havia enrenou i cridòries. Pel que semblava el vell estava tustant novament a La Pequenya, que es mantenia, com sempre que això passava, en absolut silenci. Ni crits ni plors.

L’enrenou de mica en mica es va anar apaivagant i finalment tornà el silenci. Tornava l’habitual tranquil·litat de les vesprades d’Alpens.

El matí següent va encetar-se com sempre. Algunes dones es dirigien a comprar peix al carro que pujava cada dilluns a oferir el seu gènere vingut de la costa del Maresme. El Casino obria les portes i es preparava per rebre els viatgers que arribessin amb el cotxe de línia i don Patxo, el forner, tancava l’obrador per anar a dormir abans que la Mansa, la seva dona, obris la fleca.

Un quart d’hora desprès d’aquell conat d’activitat arribà el cotxe de línia i, abans que ningú pogués baixar es va veure a don Pascual entrar amb molta presa dins la tartana per anar a asseure’s als seients de cua. Portava una petita maleta que amparava amb el cos. De dins tan sols baixaren un parell de nois que tornaven de permís, vestits de militars.

El xofer va entrar al Casino per fer el cafè que corresponia fer en aquelles hores i, sense dir res, va deixar dos rals a la barra i va tornar a pujar al seu lloc. Va tancar la porta del passatge i va engegar novament el motor. Marxà per la carretera camí de Berga anunciant el seu pas amb tot d’esclats i fumeres que aquell vell vehicle deixava anar, i que no tornaria fins el dilluns següent.

I la setmana llanguí novament. Sense més crits ni sorpreses. Van esvair-se les mateixes hores, els mateixos dies, la mateixa calor d’estiu. Pel poble es van sentir comentaris sobre la cridòria de diumenge passat i algú va exposar la seva tesis, però del cert ningú sabia el que havia passat.

I passà que el diumenge següent a missa va aparèixer en Toni Cardener, un capellà sortit de feia poc del seminari per reemplaçar en mossèn Gallerí. Pel que va dir aquell jovenet esprimatxat i ben encletxinat, el pare Gallerí estava indisposat i trigaria a tornar, si es que se’n sortia del seu mal.

Ningú va dubtar d’aquelles explicacions i la vida retornà al ritme de sempre.
Del que sí es parlava era de don Pascual, el mestre, que des que va marxar cames ajudeu-me aquell dia amb el cotxe de línia, ningú no en va sentir a parlar mai més.

La Pequenya va tornar a aparèixer pels carrers del poble en arribar el Nadal, però ja no era la mateixa noia d’abans. El seu esguard, abans inquiet i esbrinador, era ara la mirada d’una nina de drap, sense vida, flàccida.

Quan la Maria va trobar-se-la al safareig del poble i la noia es va apujar les mànigues per que no es mullessin mentre feia la bugada, va adonar-se que tenia els braços plens de esgarrinxades i mostraven un color porpra. La Maria va adonar-se de seguida que aquella criatura havia patit una brutal pallissa i va recordar els cops i renecs que es van sentir aquella nit d’agost.

En preguntar-li la noia la va guaitar, la boca oberta i bavejant i els ulls perduts en l’infinit. Sentint que la Maria es dirigia a ella va fer un somrís babau i de seguida tornà, sense dir res, a ocupar-se de la roba que rebregava i rebregava una vegada i una altra. Mentre apallissava calces i enagües murmurava una cançó infantil.

La Maria va lligar caps i va adonar-se que aquella xicota mai més tornaria a ser la mateixa. Havia perdut el nord.

De tornada a casa seva la Maria no va poder evitar unes llàgrimes i quan va asseure’s davant del foc a terra encès començà a cantar una salmòdia on no s’entenien les paraules, doncs eren dites en una llengua que tan sols ella coneixia i preparà un beuratge amb tot d’herbades i d’altres ingredients gens coneguts que pretenia fer servir per encetar un viatge d’aquells seus tan astrals i lisèrgics.

Jo ja portava vivint a Can Tremolosa cosa de sis mesos quan en Pierre, veí meu del Massot, em va venir a dir que aquell vespre es celebrava al Casino un concert de música folk organitzat per una quants hipis que, com jo, existien en aquell territori.

• Estaría bien que vinieses. Ah, y tráete la guitarra.

Ja feia temps que no organitzàvem cap trobada entre els peluts i vaig assegurar-li que hi seria.

Després de berenar vaig arrencar el tractor. La baixada al poble vaig fer-la passant pel mas de Hierra per recollir la parella d’argentins que hi vivia des de feia un parell mesos

Quan vam arribar a Alpens La Pequenya era al davant del Casino. Uns quants veïns i amics de cabells llargs, barbes i algunes túniques, bevien cervesa i vi al costat de la dona, tot i que no xerraven amb ella, però ella es trobava protegida i arraulida entre aquella gent de caire afable i rialler. I a més, la flaire que desprenien aquelles curioses cigarretes i que compartien entre tots els de la colla la feien sentir bé.

En veure’m, La Pequenya es va apropar i va mostrar-me la seva felicitat acaronant la guitarra que portava penjada a l’esquena. Vaig acaronar-li la galta i em va oferir el més tendre dels somriures com a agraïment.

Vint o trenta minuts després i quan els porros ja ens havien posat en disposició de tenir una bona vetllada vam entrar dins el local. La Pequenya va decidir agafar-se del meu braç i va entrar amb mi.

Dins d’El Casino la Carme em va rebre amb les mans alçades en senyal d’alegria, i era la culpable que jo estigués aquell vespre amb tota la tribu de “penjats”. M’havia fet avisar pel Pierre, ja que ningú d’aquells grenyuts que feia temps que vivíem per allí no teníem telèfon ni servei elèctric.

La Maria, que era dreta al costat de la barra prenent-se una infusió em va saludar amb la mà i va demanar-me que m’apropés a ella. Al seu costat hi havia dos homes, el més gran d’una vuitantena i a l’altre poc l’hi faltava. La Maria em va presentar.

Mireu. Aquest es en Demi, aquell noi de qui us parlava. També toca la guitarra i és un bon amic de La Pequenya.

• Demi, aquest en don Pascual. Havia estat mestre al poble fa una pila d’anys. I aquest es mossèn Pere. Va ser el nostre capellà durant molt de temps fins que va haver de marxar a missions.
• Han tornat avui per acomiadar-se d’El Petit Ramón, que va morir fa quatre dies.

Quan la María feia les salutacions la Pequenya va deixar-se anar del meu braç i va enretirar-se un parell de metres. El seu somriure havia desaparegut i tenia la mirada clavada al terra de fusta. Em mirava de reüll i semblava molt incòmoda per la presència d’aquells dos personatges il·lustres.

Ells van mirar-la un moment i van tornar a la nostra conversa. Don Pascual va dir.

• Encara podríem redreçar-la a la Pequenya, no, mossèn? No ha perdut les maneres encara, i les anques encara semblen fermes..
• La carn, Pascual. La carn sempre és feble i ens porta a pecar, però la gent de Déu hem de saber contenir-la, oi?

Llavors va deixar anar una mirada vidriosa a la noia i de seguida va apartar els ulls. I començà a suar. Les perles van aparèixer pel seu front i, en girar-se, vaig adonar-me que el seu braç dret estava amagat dins una màniga de l’abric, i que aquesta màniga, flonja, romania amagada dins la butxaca. No en tenia, de braç.

Vaig acostar-me a La Pequenya i aquesta va tirar de mi per apartar-me d’aquells dos homes. Quan ho feia, la Maria em va mirar fixament als ulls i, fent que sí amb el cap, va dibuixar un entenedor somrís.

Fi… o ja veurem

[1] Kurt Diemberger, Hermann Buhl, Reinhold Messner, Walter Bonatti, Gaston Rébuffat.

[2] Couloir (del francès) :Es tracta d’una canal estreta i amb fort pendent.

[3] Cops de peu forts al pendent de gel amb els grampons.

[4] Gel molt dur amb clapes fosques.

[5] Walden o la vida en los bosques
– Henry David Thoreau

[6] Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa, 1936-1938 – J.Casanova

[7] De fet, el nom de KG6 té l’origen en el fet que la vivenda estava situada a l’Avinguda Guipúscoa número 6, i la K de komuna volia donar-li un aire més llibertari. Així de senzill.

[8] Els Pactes de la Moncloa van ser els acords signats al Palau de la Moncloa durant la transició espanyola el 25 d’octubre de 1977 entre el Govern d’Espanya de la legislatura constituent, presidit per Adolfo Suárez, els principals partits polítics amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats i les associacions empresarials i el sindicat Comissions Obreres, amb l’objectiu de procurar l’estabilització del procés de transició al sistema democràtic, així com adoptar una política econòmica que contingués la forta inflació que arribava al 47%.

[9] El nacionalcatolicismo es la denominació amb que es coneix una de les marques d’identitat ideològica del franquisme, el règim dictatorial amb que Franco va governar España entre 1939 i 1975. La seva manifestació més visible va ser l’hegemonia que tenia l’Església catòlica en tots els aspectes de la vida pública, i fins i tot privada, d’acord a l’actual “Catecismo de la Iglesia Católica número
2105”.

[10]A partir de la victòria franquista, i fins el 1977, el «caudillo» encomana a la Sección Femenina de la Falange Española la tasca de “formar” a totes les dones d’Espanya. En aquest moment la Sección Femenina passa a formar part de l’aparell de l’Estado, com a integrant del Movimiento i de la seva política de feminització, consistent en l’exaltació dels papers que, tradicionalment, fan les dones: el domèstic, de forma primordial, i la maternitat.

Algunes de les joies que es poden llegir a l’ideari d’aquesta organització son, entre d’altres, les següents:

«Gracias a Falange, las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras» «Todos los días deberíamos de dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos, quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas» «Las mujeres nunca descubren nada; les falta el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles» «La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular -o disimular- no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse».

[11] Curiosament la CEOE es va fundar el juny del 1977 entre nombrosos patrons i empresaris que provenien de l’antic Sindicato Vertical franquista, que llavors estava virtualment (¿?) extingit.​ Va ser fundada poc abans de la celebració de les eleccions generals del 1977 i poques setmanes desprès que el govern de Suárez autoritzés la llibertat d’associació sindical.

[12] Els tres personatges que descriuré son del tot reals. Els noms, com comprendreu, han estat escollits a la babalà per respecte a ells.

[13] La movida va ser un fenomen social, cultural i lúdic desenvolupat a Madrid entre 1977 a 1984, amb el seu punt àlgid entre 1981 i 1982, en què un grup d’artistes liberals i excèntrics amb ganes de canviar tot el panorama artístic que fins llavors hi havia hagut a Espanya creen un moviment que destacava per ser un moviment divertit i frívol, que pretenia trencar amb l’anterior època franquista i la censura.

[14] Al 1994 el govern de Felipe González va declarar que «los insumisos nos llevan a un callejón sin salida» (El País, 20/05/1994) i, efectivament, al 1996 el servei militar obligatori es va suspendre pel govern de José María Aznar. Tot i així, la obligació no acabaria totalment fins el 2001, un lapse en el que el govern va substituir les penes de presó pels insubmisos per la inhabilitació o mort civil i llavors el moviment va optar per la insubmissió als quarters, consistent en incorporar-se al servei militar per, després, desertar públicament i continuar, així, promocionant el discurs abolicionista de les forces armades.

[15] El País 7/12/1979 – “Una interpelación del diputado de Convergencia Democrática de Cataluña, Maciá Alavedra, ha puesto sobre el tapete una realidad conocida pero hasta ahora soterrada: el 1% de la población barcelonesa consume, según estimaciones muy fiables, heroína. En efecto, una interpelación del mencionado parlamentario expone que hay en Barcelona- 30.000 heroinómanos, cifra que contrasta con la de la dotación de la Brigada de Estupefacientes de Barcelona: sólo seis miembros del Cuerpo Superior de Policía”.

[16] “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent“​. Pasqual Maragall a Artur Mas, al Parlament, 24 de febrer de 2005

[17] La «Cantata de Santa María de Iquique» és una cantata composada pel músic xilé Luis Advis a finals de 1969 i interpretada principalment pel grup Quilapayún. L’obra musical es composa de divuit parts, incloent cinc relats interpretats per Héctor Duvauchelle, on es narren els successos de la matança de l’escola Santa María, el 21 de desembre de 1907 a la ciutat d’Iquique, al nord de Xile, i perpetrada pel general Roberto Silva Renard, en el govern del president Pedro Montt.

La Cantata Popular, com també es coneix, es considerada com una de les obres més importants de l’anomenada Nueva Canción Chilena, que es desenvolupà des de finals dels anys seixanta i els setanta. Es tracta del setè àlbum d’estudi oficial de Quilapayún, i barreja elements de la música folklòrica amb d’altres de la música docta i religiosa.

[18] Simbiosi es un concepte de la biologia que es refereix al tipus d’associació que entre sí estableixen dos individus, siguin animals o vegetals, i de la qual al menys un d’ells es beneficia. Com a tal, la paraula es composa de les arrels gregues σύν (sýn) ‘amb’, i βίωσις (bíosis), ‘mitjans de subsistència’.

En aquest sentit, la simbiosi es una relació que es dona entre dos simbionts, denominació que s’aplica als organismes involucrats en aquesta mena de vincle.

Les simbiosis poden ser de diverses menes: obligatòria, quan es imprescindible per a la supervivència d’una o ambdues espècies, o facultativa, quan, tot i no deixar de ser beneficiosa, no es indispensable per a la supervivència. A més, la seva durada pot variar i ser tant permanent com temporal.