Branques 
Soc tot allò que tu ets,
i tot allò que n’és el contrari.
I allí ens trobem.
I ens refusem i ens estimem.
Tu, a pesar de tot,
no ets tot allò que em conforma,
puix que la vivència
n’és
descendent.
En un punt emperò,
el nexe deixa de ser vital
i es fa conscient.
I com si anéssim a Xipell,
el camí,
de la mà el reprenem.
Enviar aplauso
OPINIONES Y COMENTARIOS