TRIAUTLÓ

TRIAUTLÓ

Aquesta és una d’aquelles històries que, si un dia tinc temps i energia per a desenvolupar amb l’estima que es mereix, ho faré. Malgrat tot, no vull que es quedi acumulant pols en un calaix mentre passa el temps, així que… Aquí teniu l’esborrany d’un relat sobre dones ocell trans sàfiques, esportistes d’elit durant el dia, i que combaten el crim com a heroïnes emmascarades a les nits. Comencem…

(piuladissa d’ocells)

Imagineu que vivim en un món de fantasia en què, en lloc d’humans, la civilització està formada per aus intel·ligents, que poden pensar (com l’ànec Donald, però amb pantalons). Tot i que aquestes aursones tenen sis extremitats en comptes de quatre com cabria esperar: potes, braços i ales. Una mica semblant als dracs…

(I com són aus, és normal parlar en femení quan utilitzes el plural)

L’esdeveniment esportiu més important d’aquest món és el triautló: tri- au-tló.

(O sigui, com un triatló, però amb aus)

El triautló és un esport on es combina natació, atletisme i ala delta. Se celebra en una illa que sobresurt del mar com una columna de pedra, alta i de forma cilíndrica, i amb quatre plantes tristes repartides de qualsevol manera. Així doncs, la competició consisteix en: saltar des de la part més alta de l’illa, una paret vertical, i davallar amb l’ala delta fins arribar a la línia de boies que l’envolten; a continuació, nedar per tornar a terra ferma i córrer fins al cim, on el punt de partida és la meta.

Però, ala delta? Si són aus, oi? Doncs sí, però el cert és que en aquest món les aus fa molt que van perdre la capacitat de volar. Avui dia, les aus voladores són cosa del passat prehistòric, dinosàuries.

Malgrat això, és innegable que les aus que van tenir avantpassades que vagarejaven pel cel tenen un talent innat, o, si més no, una predilecció com a mínim, per moure’s per les alçades. Per aquest motiu, aquestes aus en concret destaquen en la part d’ala delta al triautló.

De la mateixa manera, les que descendeixen d’aus aquàtiques destaquen en la part de natació i les que descendeixen d’aus corredores (com estruços, casuàries, emús, nyandús, kiwis; és a dir, aus de l’orde ratites) destaquen en atletisme.

Donat que cada família d’aus té un avantatge en una de les parts del triautló, es duen a terme tres rondes durant tres setmanes on es va rotant el punt d’inici per mirar d’equilibrar la situació.

No només per equilibrar la seva naturalesa, també per evitar les trampes. Bé, o tripijocs no gaire esportius, però que no arriben a infringir el reglament. L’exemple més clar és el truc de les pingüines.

Anem pam a pam. Durant el descens de l’ala delta alguna cosa pot anar malament i en aquests casos el protocol dicta que la competidora pot llançar-se a l’aigua, nedar fins les boies i continuar amb la part de natació. Teòricament, això és un inconvenient perquè és molt més esgotador nedar que descendir en ala delta. Però pel que sembla, per a les pingüines no és així.

A l’inici, el que feien les pingüines, que són molt espavilades, era que de tant en tant fingien o causaven algun problema al material per tenir un motiu justificable i justificat per llançar-s’hi de cap i allargar el temps de natació. “Quina llàstima, un error tècnic, hauré de saltar a l’aigua abans d’hora”. Així s’escapolien de l’ala delta que no els surt massa bé… Moltes vegades compensaven la seva mitjana de temps gràcies a aquests “accidents”.

No és que fossin subtils, però tampoc hi havia manera de demostrar-ne res així que, almenys, si cada punt d’inici del triautló variava, les altres competidores tenien l’oportunitat de compensar els temps amb les seves pròpies estratagemes… Bé, estratègies.

En fi, tenint tot això en compte, on són les Anàtides? És a dir, aquelles aus les avantpassades de les quals podien volar i nedar. Doncs curiosament, durant molt de temps, les Anàtides tenien prohibit participar al triautló perquè es considerava que comptaven amb un avantatge biològic injust.

No va ser fins fa ben poc que les científiques han demostrat que no existeix cap suposat avantatge innat i per aquest motiu es va començar a permetre que les Anàtides hi poguessin participar: ànegues, cignes, oques, etc.

(Recordem que enguany la revista British Journal of Sports Medicine ha publicat un estudi pioner on es parla de com i per què les dones trans no tenen avantatges en el rendiment)

No obstant, malgrat veure que no compten amb cap do, especialment tractant-se d’un nivell competitiu d’elit, molta gent segueix pensant que és injust que hi participin. Per aquest motiu hi ha qui intenta boicotejar aquestes esportistes que volen obrir camí per a noves generacions d’Anàtides.

El context és important, ja que les dues protagonistes de la nostra història són dues d’aquestes esportistes Anàtides pioneres al triautló: Errekamari Leda Liguria, a qui a vegades anomenarem Mari; i Matilda Gilbert Rosa, a qui a vegades anomenarem Mati. Una cigne i una ànega, respectivament.

(Errekamari fent referència a les Lamines basques,

Leda perquè va ser la dona que va haver “d’aguantar” a Zeus disfressat de cigne,

Cicno, Cygnus o cigno va ser el rei de Ligúria transformat en cigne i després en constel·lació.

I, pel que fa a la Matilda, després en parlarem…)

En fi, com que Mari i Mati són noms molt semblants, la gent molt sovint s’hi refereixen pels sobrenoms que els ha atorgat la premsa esportiva: La cigne grisa i L’anegueta lletja.

Errekamari Leda Liguria, la cigne grisa

La Mari és meitat cigne muda, és a dir, blanca, i meitat cigne negra (Cygnus olor i Cygnus atratus).

L’Errekemari té la meitat del cos amb el plomatge negre i l’altre meitat amb el plomatge blanc. Així doncs, no és que sigui grisa, però la unió dels seus dos colors és el gris, per aquest motiu la gent la va batejar amb tal sobrenom.

La Mari és la primera Anàtida a competir al triautló. Ella ha servit d’inspiració per a moltes aus joves perquè, no només domina l’esport, sinó que també és la reina fora de la pista: és carismàtica, té facilitat a l’hora de parlar, cau bé a tothom, etc.

Era evident que si algú havia de trencar amb el tabú de les Anàtides al triautló havia de ser una au com ella, una estrella capaç de guanyar-se el cor de totes. Perquè a algú com ella se li perdona qualsevol cosa, inclús una amb la qual no va decidir néixer.

Si totes les Anàtides fossin com ella no hi hauria cap problema, però la realitat és més complicada ja que no totes poden tenir una personalitat tan magnètica com La cigne grisa. És irònic que la Mari volgués donar bona imatge per tal d’obrir el camí, però l’únic que ha aconseguit ha sigut posar el llistó tan alt que les que venen darrere seu ho tindran molt magre per poder aconseguir l’acceptació del públic. Ja ni tan sols que les estimin o les recolzin, només que les acceptin.

Aquest és el cas de la segona protagonista i també segona esportista Anàtida de la història que participa en el triautló.

Matilda Gilbert Rosa, L’anegueta lletja.

Matilda o Mati és una ànega de Jamaica o malvasia de Jamaica (Oxyura jamaicensis).

La Matilda seria l’altra cara de la moneda. Si l’Errekamari és alta, esvelta i cau bé a totes, com una cigne sortida d’un conte de fades; la Mati és l’anegueta lletja: més baixa, amb les potes curtes, espatlles amples, i un caràcter fort que espanta les aursones del seu voltant. Així doncs, no és només pel físic, també és la personalitat allò que la fa oposada a Errekamari i és el motiu pel qual el públic l’anomena anegueta lletja.

La Mati ha crescut seguint la trajectòria de La cigne grisa. Tampoc és que hi hagi una gran diferència d’edat entre elles, el que passa és que Errekamari és una prodigi que va començar a competir de molt joveneta. Ha estat una figura pública des que era una cria, però és només una mica més gran que la Matilda.

Tant l’una com l’altra, cadascuna amb el seu físic particular, han trobat les eines necessàries per destacar al triautló de manera única. Com s’acostuma a dir, brillen amb llum pròpia. Això sí, l’Errekamari és una figura consagrada dins el món del triautló mentre que la Matilda és la jove promesa, l’aspirant al títol de campiona.

Per tot això hi ha tanta expectació en aquesta edició, no només perquè serà la primera vegada en què La cigne grisa i L’anegueta lletja s’enfrontin, també perquè és la primera ocasió en què dues Anàtides competeixen al triautló. Es tracta d’una fita sense precedents! El món i elles mateixes estan ansioses per veure qui reclama el títol d’enguany.

Capítol 1

Avui, a una setmana de començar el triautló, és quan les competidores comencen a arribar a l’illa… Ja sabeu, s’ha d’entrenar sobre el terreny, fer rodes de premsa, coses d’esportistes.

Tot i així, encara que no ho sembli, no tot el que comporta el triuatló és positiu per a l’illa. Aprofitant la quantitat de gent que va i ve degut a l’esdeveniment, s’hi organitzen un entramat de negocis il·legals al seu voltant. De fet, literalment es munten al voltant perquè les cases de joc i la resta de parafernàlia que no és aigua clara s’organitzen en vaixells que naveguen envoltant l’illa. La flota es connecta entre sí amb ponts, cordes o qualsevol objecte que tinguin a l’abast, i allò acaba semblant una ciutat del crim flotant. Això sí, sempre a una distància prudencial del port l’illa, el port de la Ricarda, per tal que siguin aigües internacionals, on no hi ha lleis.

Alguna es preguntaria, i per què no hi posen remei? Fàcil, perquè atrau diners. Per cert, la moneda en circulació que es fa servir és el Tenerife.

(El nom és aquest perquè un estudi dut a terme en un centre d’investigació a Tenerife va demostrar que els lloros poden «aprendre el valor dels diners», explicat ras i curt)

Per sort per a nosaltres existeix una heroïna, una vigilant nocturna, que vetlla per la seguretat de totes i que no deixarà que els dolents se surtin amb la seva: Or Lambda.

OR LAMBDA

(Or, d’or, ja que el símbol de l’or a la taula periòdica és Au, és a dir, com les ocells. Lambda per l’associació Casal Lambda, entitat per a la normalització del col·lectiu LGBTIQ+. I tot junt, és a dir, llegit com «Or-Lambda» perquè sonorament recorda a Orlando, la novel·la de la Virginia Woolf que tracta sobre un home que desperta un dia convertit en una dona).

Cada nit, després d’un dur entrenament, Errekamari es posa el seu vestit d’heroïna i vola fins les embarcacions clandestines per donar-los el que es mereixen. Però, com? Volant? Si les aus ja no podien volar, oi? Bé, generalment és així, però de tant en tant neixen excepcions com és el cas de la Mari.

En aquest món d’ocells amb els peus a terra, que La cigne grisa pugui volar és l’equivalent a tenir superpoders. Si és que, fins i tot en això, ha de ser perfecta i un prodigi… per no esmentar que, sent una esportista d’elit, ja us en feu una idea de com en forma ha d’estar per anar repartint cleques, no? Flis-flas!

La roba d’Or Lambda és acolorida, brillant, utilitza plataformes ben altes i es posa perruca per acabar-ho d’adobar. Tant pot clavar puntades de peu a culs de malfactors com ser l’estrella d’un espectacle de cabaret Drag. Reina!

Això sí, el més important és que la roba li ha de cobrir totes les plomes per tal que ningú vegi la seva coloració tan característica de meitat i meitat. La seva vida perillaria si la gent descobrís a què es dedica La cigne grisa als capvespres.

Les úniques plomes que deixa al descobert són les de les ales, per poder volar, però les pinta amb esprai de color daurat perquè ningú pugui veure que són de colors diferents. Per culpa de l’esprai s’ha de dutxar cada matí per treure’s les restes de pintura/tint abans dels entrenaments i això ha fet que guanyi fama de ser molt neta i polida entre les seves companyes del triautló.

En fi, el cas és que avui serà la primera nit en què Or Lambda surti a patrullar al voltant de l’illa enguany… I abans que us ho pregunteu: No, ningú pot lligar caps i saber de qui es tracta perquè, com hem dit anteriorment, va i ve tanta gent durant el triautló que és impossible descartar ningú per ser a l’illa en aquest període de temps. Menys encara si és una de les esportistes, ja que la gent dona per fet que són les més ocupades i, per tant, les que menys temps tindran per fer aquestes activitats nocturnes.

Com sempre, Or Lambda sobrevola la ciutat flotant pacientment, amb calma, i quan veu alguna cosa que li sembla intolerable, descendeix. En aquest cas el que ha vist és una de les pràctiques més habituals en aquesta mena de vaixells: les bregues de galls. Els galls lluiten fins la mort i, quan acaba tot, les voltores s’encarreguen d’eliminar-ne les proves. Les voltores són un dels motius pels quals és tan difícil perseguir aquestes bregues, perquè no deixen cap rastre.

Les trencalòs mengen els ossos i la medul·la, les voltores negres el teixit muscular i les voltores lleonades en devoren les entranyes. No se’n perd res, tenen el negoci ben travat.

Or Lambda aterra enmig de la sorra i el primer que fa és estabornir els dos galls contendents. Per molt que la seva intenció sigui salvar-los, sap que els galls l’atacaran si en tenen l’oportunitat perquè, si no ho fan, si no se segueixen esbatussant, els mataran a tots dos. Or Lambda acostuma a intervenir quan ja porten una estona combatent perquè així no li resulti difícil deixar fora de combat als dos galls que ja estan pràcticament a les acaballes.

A continuació, toca encarregar-se del públic. Al principi que Or Lambda actués, totes es quedaven bocabadades en veure una au voladora i això li donava un cert marge de reacció a l’heroïna, però a dia d’avui, fa molt que va perdre el factor sorpresa. Per aquest motiu, el públic li cau a sobre com una allau i l’Or Lambda ha de bregar amb cadascuna d’elles.

Una, una altra, i una altra més. Colpeja i fun puntades de pota tota sola com és habitual, com ha fet sempre i com creu que haurà de fer sempre. Malgrat tot, aquesta nit hi ha alguna cosa diferent. De sobte, mentre segueix lluitant, sent un soroll de fons, una, un parell de vegades, però no pot permetre’s ni un segon per entrellucar de què es tracta. És el so d’un fuet.

Quan una de les atacants és a punt de fotre-li un cop de puny a Or Lambda (o una alatada, no ho sé), un fuet li colpeja la gola fent que perdi la consciència. Or Lambda, ara sí, mira des d’on ha vingut la fuetada i la veu…

Aquest any sembla que hi ha una segona justiciera emmascarada que vagareja a les nits les aigües circumdants/que circumden el port de La Ricarda. Una segona au voladora.

PLATYPUSSY

(Platy per la semblança amb plata, en honor a La cigne grisa, evidentment, y puss o pussy perquè… bé, perquè la Mati manega aquest tipus d’humor. Platypussy, tot junt, perquè s’assembla a «Platypus», o sigui, ornitorrinca, l’animal preferit de L’anegueta lletja)

La seva estètica és diferent a la d’Or Lambda; Platypussy porta roba de cuir, amb punxes, cadenes, també plataformes, i porta un fuet (bastant BDSM, la veritat). Suposem que, si Or Lambda podria ser l’estrella d’un espectacle cabareter Drag Queen, Platypussy seria l’estrella d’un espectacle cabareter Drag King.

(Les dues molt a l’estil Shade/Darkveil/Darnell Wade, la superheroïna Drag Queen de Marvel)

Or Lambda la mira i Platypussy li retorna la mirada, no sabria dir-se quina de les dues està més sorpresa, però el que és innegable és que ha estat una grata sorpresa per a les dues. Juntes acaben d’apallissar a totes les presents del vaixell i, quan per fi tenen un moment per a parlar, es presenten com cal.

—Or Lambda.

—Platypussy.

I una encaixada de mans.

PLATYPUSSY: Bé, què acostumes a fer en aquests casos?

OR LAMBDA: Pujo els galls ferits a un dels bots d’emergència, engego el motor per tal què vagi directe al port, i marxo al següent vaixell.

PLATYPUSSY: I això és tot? Què els passa a la resta? –estén els braços i assenyala el seu voltant–. Se n’aniran com si res?

OR LAMBDA: Jo tampoc diria com si res, que les hem fotut una bona estomacada entre les dues. Però si ho mereixin o no, això no és el que m’importa; jo només penso en què el temps que m’aturo pot costar-li la vida a altres aus que ara mateix estan a les altres cobertes.

PLATYPUSSY: Vist així, té la seva lògica. –Fa una petita reverència i allarga el braç–. Després de vós, Or Lambda. –Or Lambda li retorna la reverència i afegeix…

OR LAMBDA: Serà un plaer, Platypussy.

Entre les vestimentes estrafolàries de superheroïnes, que gairebé no havien parlat entre elles i que durant el triautló arriba molta gent nova a l’illa, és natural que Or Lambda, és a dir, Errekamari, no hagi reconegut Platypussy com a Matilda, l’anegueta lletja, i a l’inversa. De la mateixa manera que no s’han reconegut entre elles, també és natural per les mateixes raons que les mafioses de la ciutat flotant no aconsegueixin desxifrar l’enigma.

La primera trobada d’Or Lambda i Platypussy ha resultat ser un èxit, han establert una connexió immediata, però, com els anirà a la Matilda i a l’Errekamari?