Calma

Calma. Anem massa ràpid. És com si de sobte tothom volem fer-nos vells i asseure’ns en la porta de casa i veure passar el dia– que tampoc és que estiga necessàriament malament. Com si d’una lenta i dolorosa mort es tractara, volem que la vida siga imperceptible: un viatge lleugerament insípid. Ara, no sé si el tenim tots però, hi ha un molest desig recurrent de voler que arribe l’hora de sopar, que arribe el divendres, que arribe l’estiu, que arribe un respir que no fa més que ofegar-nos. Ens passem els dies esperant l’ocàs per a deixar de viure momentàniament i així, tornar a la mateixa “extraordinària” programació de sempre. Res depriment: es tracta tan sols d’una confusió, simplement no sabem el que volem– ni el que desitgem. Com és que en els instants més feliços de la nostra vida el temps se’ns fa pràcticament imperceptible? Perquè per res del món ens atrevim a mirar l’accelerat rellotge incessant. No tenim el “coratge” d’acceptar que el moment s’ha acabat. Aleshores, és el temps o som nosaltres? Està clar que l’únic que fa el temps és avançar. Doncs, pot afirmar-se que nosaltres l’aturem amb les nostres desesperades mirades. Ja podeu anhelar que transcórrega més ràpid, que l’única cosa que fareu és que siga més lenta i insofrible. Per això: calma.