Tinder: la troballa absent

Entre els «et mereixes millor», els «una de perduda», les lliçons de seducció en línia, els pokes i les ardents sessions de «xat» a Instagram i Snapchat, els nois s’avorrien. Massa tristos de no poder mossegar la poma tantes vegades com voldrien (jeje), així que aquí estan: obrers de l’amor, gairebé tots a Tinder… Aquest exèrcit de guerrillers s’enfronta a esquadrons de dones joves, cadascuna més bonica, més exigent.

Tinder és el somni de molts homes i potser de moltesdones. És la possibilitat d’escollir, amb un cop d’ull, qui serà digne del nostre sufragi.

No ens equivoquem, el nombre de dones disponibles és reduït, tret que el dipòsit d’homes impulsats per aquesta quimera (el consum físic immediat d’aquestes) sigui infinit. No mentirem, l’avantatge és del costat de les dones. No és infreqüent escoltar en els metros d’un decrépit metro de Toulouse l’evocació gairebé miraculosa de dos-cents concursants (també anomenats “match”) a la setmana per cadascuna d’elles, mentre que el seu alter-ego el mascle arribarà dolorosament a la mitja dotzena del mes vinent a la seva inscripció a Tinder (pobres amics meus optimistes…). Els homes s’ofereixen completament a Tinder i les dones mai no han tingut tanta latitud per disposar.

Tinder: pesca de dinamita

Aquest petit món d’aquesta gran red social està poblat majoritàriament per gent jove. Tinder és el regne dels adolescents i post-adolescents, acabats d’entrar en aquesta terra dolça anomenada anys 20. La subtilesa i el misteri estan de vacances, perquè a Tinder pesquem amb dinamita. Els homes «likegen» tot el que surt, indiscriminadament (en contradicció amb el clàssic viatge de l’amor) amb aquesta qüestió inquieta: «Espero que s’assembli a la seva foto de perfil». Per tant, és la seguretat de no patir mai, segons la següent lògica: no m’involucro, no pateixo. La mandra afectiva sembla ser el nou mal d’aquest segle, en una barreja d’oposar-se a la intimitat i de por a revelar-se a l’altre. Ja no busquem complexitat, estranyesa, paradoxa, perill. Volem algú bonic, senzill, fácil, que ens tranquillitzi, vet aquí la nova definició de l’excitació.

Ens hem convertit en consumibles, «preparats per likejar»

Ens hem convertit en consumibles, preparats per a likejar, com ens mostra aquesta nova aplicació, som pots de iogurt virtual, amb data de caducitat, que no estan satisfets amb la paciència ni l’inesperat.

La imatge: la petita mort de l’Amor

La imatge es troba al centre de Tinder, els apetits comuns només són un pretext. L’aplicació ens impedeix interessar-nos pel que fa a la persona, abraçem allò superflu, les inclinacions més baixes pugen a la superfície. Es tracta, més aviat, d’un retorn a la natura per a l’home, que redescobreix els seus instints primaris, alimentats per una tecnologia paradoxalment cada vegada més avançada. Després de 2.000 anys d’història, els humans han aconseguit crear objectes derisoris, servint interessos petits. Aquestes pròtesis digitals protegeixen els cors de l’assetjament emocional. Aquests són els nous codis de les relacions masculines / femenines, una imatge portada al cel, amb un corol.lari: la destrucció del sentiment d’amor. Ja no s’encarna, només és un record, un troç d’història

Ara, hom té la impressió que la raça humana ja ha experimentat les versions més profundes i boniques del sentiment, en la seva execució més bonica, i que, al començament d’aquest millenni, ja no som capaços d’estimar. “Likegem”, sense una realitat més concreta. Al llarg dels segles, sembla que l’home s’inclou cada cop menys a viure la relació romàntica en tota la seva magnitud i per tant a patir les conseqüències, en una mena d’afebliment dels sentiments humans. La pura objectivitat de l’acumulació d’interessos és ridícula en comparació amb la subjectivitat dels sentiments i les formes originals de ser que formen l’individu.

Des de fa temps no podem lluitar contra aquests nous codis. Perquè ens convenen, i darrera de la pantalla, abracem la inevitabilitat del procés de l’amor amb un plaer culpable. Tinder, on la pantalla ens permet jutjar la imatge d’una persona amb menyspreu, és l’ingredient principal d’aquesta tendència. En lloc d’interactuar, enfrontar-nos als nostres cossos físics en una animada discussió fora d’un restaurant, d’una discoteca (desde el BCM a Mallorca fins a l’Eivissa Experience) o fins i tot en un pàrking, en lloc d’alliberar-nos de la pantalla, ens hi enfonsem. Ens tranquil.litzem quan un «match» fa que el nostre iPhone agafi vida. Si sabem que aquest esdeveniment és tan petit, minúscul, preferim això a que sigui una trobada inesperada en un lloc que descobrim per primera vegada.

Una individualitat reprehensible

Desprès de Facebook, Instagram, Snapchat; Tinder ofereix una alternativa viable per mantenir aquest ego digital.

L’individualitat rica i poderosa, que ens permet ser nosaltres mateixos, “relativament diferents” de la resta del món, està guay i ens avantatja davant qualsevol coneixença, però avui en dia es converteix en una indústria d’egoisme. La individualitat no és bona quan no té traducció fora de l’existència. L’Amor, per a realitzar-se, ha de veure individus singulars que es troben en les seves particularitats. Es converteixen en un aglutinant que permet una unió d’ànimes. Es tracta d’una obra d’art, ja que és “una cosa sensible que, alhora, està destinada essencialment a la ment” (Hegel (un ridícul devant Schopenhauer per cert)). L’amor és estèticament agradable. Comença amb el cos i acaba amb la ment. En definitiva, un miracle en què ningú no creu més. Amb Tinder i la cohort d’aplicacions que, sens dubte, el seguiran, deixem que el cos prengui el control immediatament. S’ha convertit en l’inici i el final de qualsevol procés emocional.

Al final, ens endinsem en una absoluta indiferència, després de quedar saciats amb centenars de perfils. Decidim deixar de ser exigents amb l’objecte més impagable de l’existència, perquè només ens importem a nosaltres.

Espero que la meva generació no es resumeixi com a monòlit desencantat, escèptic del lloc de l’amor. El plaer immediat és una cosa, però, com diu la dita, és l’enemic de la felicitat.

Malgrat tot, confio encara en que la majoria de les persones, com el petit Fabrice en la Chartreuse de Parme de Stendhal, estan enamorades de l’Amor. Al cap i a la fi, el fenomen Tinder s’entén. No crec que les pors, relatives a l’amor, que ens ataquen, siguin particulars a la nostra generació. Si Tinder existís abans dubtaría que no s’hagués començat a utilitzar abans.