Catalanofòbia

L’odi cap a la llengua catalana prové sempre (o quasi sempre) d’aquells que es creuen en la posició d’afirmar –i fins i tot exigir– la inferioritat que ha de tindre aquesta llengua respecte a les seues “superiors”. La certa realitat és que Espanya té el privilegi de tindre més d’una llengua i de tindre’ns als seus parlants dispostos a no deixar-les morir. No obstant això, avui, desafortunadament, la realitat del català es fa cada vegada més combativa. Aquells que trien ignorar el passat de la llengua, trien ignorar el present; i com no, amb els seus pedants aires de supremacia, protesten quan s’adonen que ignorar no és una opció. A més a més, la desapiadada arribada de l’anglés eclipsa la batalla que ja lluitàvem els parlants del català. Ara resulta, que és més “essencial” i “prestigiós” parlar la llengua estrangera, llengua amb la qual els catalanofòbics emmascaren el seu covard menyspreu cap a la nostra llengua.

En tot cas, podem afirmar que darrere l’actitud de catalanofòbia no solament s’amaga un sentiment de superioritat imprudent sinó també una tossuda ignorància conformista. Com és que aquells que emanen aquest tipus d’antipatia orgullosa són usualment els monolingües? Podem estar segurs que no és cap coincidència –com tampoc ho és que aquells que jutgen el català, i a nosaltres els parlants, sense parlar-lo es facen dir “espanyols”. Trobarem un gran nombre d’immigrants que al trobar-se en un territori amb dos idiomes oficials estan disposats a aprendre’ls tots dos: bé per ells. Però, que passa amb la resta? No reivindiquem ja prou la llengua? Clar està que la resposta és no– o simplement és que aquells necis no volen escoltar.

I la solució, aleshores quina és? Parlar-la, reivindicar-la, lluitar-la… No podem simplement quedar-nos de braços plegats. Si no el fem nosaltres ningú més el farà, ningú més la parlarà. I si no volen escoltar? Cridarem més fort.