Del corrupte raïm fermentat, aquell vespre en seria evocat.Els flocs de les barbes dels déus, d’un embafador bordeus.Penetrant tota escletxa seu alè, trontollen Dionís i el sàtir Silè. El cantharus escodrinyen a llepades,(s’apugen la túnica) i es buidenla bufeta a pixarades.D’un cel mandrós s’escorreriu endins.Ells erren a lloms d’un ruci entre felins.
Soc tot allò que tu ets, i tot allò que n’és el contrari. I allí ens trobem. I ens refusem i ens estimem. Tu, a pesar de tot,no ets tot allò que em conforma, puix que la vivèncian’és descendent. En un punt emperò,el nexe deixa de ser vitali es fa conscient.I com si...