Punt seguit 
M’allunyen els teus mots,
destinats a uns altres braços,
que, potser, mai més seran els meus.
Em dol el temps, que he sabut,
trobant-te en altres comes.
I ara el punt no té abisme,
on caure mort, o ferit, o perdut;
només té un seguit que l’arrossega
al complet nu del meu pròleg,
tant passat que és futur, i és jo
comptant els nous segons de vida,
que s’omplen de tinta, capritxosa.
Floreix la il·lusió d’una angoixant majúscula,
i s’omplen de colors les meves venes,
coma rere coma, punt seguit. I, de sobte,
reneixen mots passats, teus,
que ja fa molt de temps que són d’altres lletres.
Torno a enfrontar-me al buit.
Enviar aplauso
OPINIONES Y COMENTARIOS